És impossible una sanitat més humana ?

En diverses ocasions he parlat en aquest bloc del grau de deshumanització a què ha arribat la medicina i la poca consideració que es dóna als malalts com a persones. Fins al punt que, als nostres hospitals, s’oblida fàcilment l’objectiu bàsic de tenir cura de les persones: guarir-les sempre que pugui, però tenir-ne cura sempre. Lluny d’això, l’afany d’obtenir unes determinades estadístiques, d’assolir uns objectius més administratius que sanitaris i la manca de voluntat de contemplar el malalt com a persona que té tots els drets, inclòs el de morir dignament, porta sovint a unes pràctiques d’obstinació terapèutica èticament reprovables, que prescindeixen del patiment del malalt i de la família.

Aquests dies m’ha tocat viure de prop l’experiència de la mort d’una persona propera en un dels hospitals de referència del país, que sovint apareix als mitjans de comunicació per l’èxit de les seves recerques i dels seus avenços tecnològics. Però que han estat incapaços de tractar amb un mínim d’humanitat una persona que arribava al final de la seva vida. De manera semblant a altres experiències personals viscudes darrerament, i que també he mencionat en aquest bloc, he hagut de veure la mort d’una persona a qui se li ha negat el dret a morir dignament, tal com ell mateix reclamava; se l’ha deixat patir inútilment, potser amb la sarcàstica i cruel excusa que segons quins sedans no li convenien per a la seva salut; i en el darrer moment va ser difícil reclamar la presència d’un metge perquè, deien que ja havien fet tot el que estava a la seva mà, i ni una sola infermera no va assistir als darrers instants. No van permetre uns dies abans que se’l traslladés prop del seu domicili per a poder morir tranquil·lament a prop dels seus, perquè havien de fer tots els possibles per allargar-li l’agonia sense estalviar-li el patiment.

Amb més o menys dramatisme, i sovint de tal manera que els familiars que desconeixen els recursos i les possibilitats de la medicina actual arriben a trobar-ho com a normal i inevitable, fets com aquests es repeteixen diàriament als nostres hospitals. Unes pràctiques que contradiuen plenament tots els principis ètics, i que degraden la professió d’infermeria convertida en mera instrumentalització d’una tecnologia mèdica capaç de les filigranes més sorprenents i innovadores, però incapaç de tractar amb humanitat les persones. Però no es tracta d’actituds individuals d’un o altre professional, sinó d’una concepció preestablerta des de l’Administració i des de les Direccions que imposa uns ritmes de treball i unes formes de relació deshumanitzada entre els professionals de la sanitat i el malalt, que s’assemblen molt més a la d’un mecànic intentant de reparar un vehicle espatllat.

Existeixen centres especialitzats en estudis de bioètica, codis d’Ètica del Col·legi d’Infermeria, i els preceptius Comitès d’Ètica Hospitalària, però la realitat va per un altre cantó completament oposat. I ningú hi diu res. I els professionals ja ens avesem a unes pràctiques despersonalitzades, ens limitem administrar els medicaments que ens ordenen, a omplir formularis i a complir objectius, al marge del que poden sentir els malalts i els familiars, al marge del patiment avui perfectament evitable que els nega quelcom tan elemental com el dret a una mort digna, quan ja no és possible el guariment.

Hom arriba a tenir la sensació d’haver-se equivocat de professió, o que l’han deixada pervertir fins a tal punt que ja és difícil reconèixer-s’hi. I no sembla que les veus que clamen per una ètica del cuidar, i en definitiva per una ètica professional, tinguin massa èxit en les seves reivindicacions. Aquesta era una de les motivacions per començar a escriure aquest Bloc, però sincerament no estic pas segura que valgui la pena de continuar-lo.

Reivindicacions d'infermeria

Els representats de la UGT a l’Hospital General de Granollers han publicat una carta amb una llarga llista de queixes i reivindicacions adreçades a la Direcció d’Infermeria.

Algunes d’aquestes són molt especifiques de l’Hospital de Granollers, però, n’hi ha moltes altres que són generals i segurament aplicables a qualsevol hospital del país.

És curiós, però, que el conjunt de queixes i reivindicacions fan referència a una desorganització del centre i estan orientades només des de la perspectiva estrictament laboral (horaris, places, torns...) I, en canvi, en cap moment hi ha referències més professionals. La inestabilitat dels canvis de torn, el fet de no suplir vacants, o de cobrir-les amb personal que no té experiència... tot això representen uns problemes de caràcter laboral, amb els quals ja hi estic d’acord, però sobretot impliquen també la impossibilitat d’exercir adequadament la nostra professió, d’acord amb els principis ètics del cuidar: no es valora l’atenció individualitzada dels malalts, no hi ha temps per a la comunicació i per a atendre’ls degudament...

A vegades, quan ens queixem de la manca d’interès de l’Administració i de les mateixes Direccions dels Centres hospitalaris, hem de reconèixer que també els professionals defensem amb poca energia i decisió la nostra dignitat professional. També en les nostres reivindicacions hauríem de prioritzar, o com a mínim no oblidar, els aspectes de l’ètica professional, que no es limita a l’aplicació de tècniques, protocols i cobrir objectius de caràcter administratiu.

---

Carta a la Direcció d’Infermeria de la UGT de l'Hospital General de Granollers

La UGT vol ajudar a difondre el debat obert a propòsit de la pèssima gestió del personal d’infermeria que patim des què es va “renovar” la direcció i la major part de comandaments. Per això hem sol•licitat permís per penjar al nostre bloc la carta que subscriu un col•lectiu d’infermers i infermeres ostensiblement molestos per la desorganització i manca de previsió i que provablement podria subscriure la gran majoria del personal d’infermeria. No deixeu de fer comentaris que puguin aportar algun element nou del qual no hagi quedat constància.
REUNIÓ DEL 26 OCTUBRE 2OO9 AMB DIRECCIÓ D’INFERMERIA
En primer lloc volem, agrair la informació que ens han donat, però creiem que hem d’exposar la situació que estem vivint des del febrer de 2008, amb la centralització de la gestió d’infermeria i que considerem ha estat una mala gestió:
 No existeix continuïtat amb les plantilles.
 Les cobertures es fan dia a dia.
 Fa més de dos anys que hi ha corretorns sense cobrir.
 Les reduccions de jornada i permisos es cobreixen dia a dia , en moltes ocasions no es cobreixen o ho fan en excés.
 Els problemes personals de calendaris els hem de tractar amb les secretàries i elles no solen solucionar res.
 Les vacances s’han de demanar el mes de febrer per poder planificar els calendaris del personal que té part variable i això no s’ha complert. Aquest estiu passat no s’han confirmat les vacances fins el moment d’agafar-les i s’han cobert com si fossin imprevistos. Cada dia una persona diferent, això ha fet que quedin sense cobrir alguns dies de les nostres vacances.
 Fàcilment queden dies descoberts per fer-ho a última hora, es tapen forats amb personal amb poca experiència o experiència nul•la amb el servei.
 Quan demanem un dia i dipositem la sol•licitud a la bústia conforme hem demanat aquest dia no tenim cap justificant i no obtenim resposta fins l’últim moment, si és que arriba.
 EI supervisor de nit ha deixat de ser una figura referent, ara ja no té l’autonomia per gestionar el seu personal amb el perjudici que això suposa per aquest torn. Als torns diürns també succeeix el mateix.
En quant a les persones que tenen part variable:
 Canvi de calendaris contínuament.
 Els calendaris que té gestió d ‘infermeria no coincideixen amb els que tenen els treballadors.
 Hi ha gent amb dies vermells a casa que no els truquen i personal que es passa d ‘hores Es deneguen dies personals a personal amb contracte de TP perquè el demana en cap de setmana.
 S’ha de tenir en conte als corretorns a l’hora de planificar la part variable, el corretorns no pot quedar-se en unes condicions per sota de la nova figura de TP/pool que es vol crear.
 El personal que arriba nou té un calendari més estable que el personal més antic.
 Ja sabem que s’ha d ‘estar per quan es truqui, però hi ha moltes vegades que el personal ha de córrer per poder cobrir una vacant que fa tems que es podria haver programat.
 Recordar que el personal de contracte també té família i necessitats personals i socials com tothom.
També volem exposar els següents punts:
 Els objectius se’ns han donat massa tard amb ítems impossibles de complir dintre de l’horari laboral. És impossible que tot el personal d’un torn treballi una trajectòria dintre de l’horari laboral.
 Irregularitats en l’atorgació de places d’auxiliar per una ineficaç gestió de la Direcció i retard en l’atorgació de places de DUEs pel mateix motiu.
 El mes d ‘octubre s ‘informa al personal d’algunes unitats de que deu dies a l’empresa, fet que no té explicació doncs seguim la mateixa cadència que l ‘empresa ens va donar en l’última reducció horària de conveni, a on van reduir minuts i dies.
 Cal recordar que el personal d ‘ hospitalització teníem encavalcament entre torns que vostès van treure, quan això es va demandar nosaltres vam guanyar la sentència. Però els hi vam cedir a canvi de gaudir de dies de festa que nosaltres poguéssim escollir.
 Actualment continuem encavalcant n els canvis de torn a conta nostra per oferir un servei de més qualitat a l’usuari. Per tant creiem que no es just que ens treguin dies per no arribar a la jornada quan en realitat la sobrepassem.
 Posem de manifest que no estem disposats a perdre ni un sol dia dels que tenim actualment.

Tot controlat, Sra. Geli ?

Si normalment els hospital ja estant prou col·lapsats, en aquests moments, amb una major incidència per la Grip nova, la situació pot arribar a uns límits insostenibles que s’anirà greujant en els propers mesos quan s’hi sumi l’habitual grip estacional. I l’agudització de les patologies de la gen gran.

Sobta, doncs, que la Consellera de Salut Marina Geli digui que està tot controlat, quan els que vivim el dia a dia als hospitals sabem que no és cert. Si l’objectiu del Departament de Salut es limita a no deixar ningú al carrer i d’alguna manera atendre a tothom, això ja s’assoleix Ara bé, si parlem de qualitat assistencial ja és tota una altra qüestió. Naturalment que quan als hospitals s’incrementen les càrregues de treball, el personal sanitari resol com pot la situació, però essent conscients que es fa en detriment de la qualitat i de l’atenció personalitzada dels malalts i de les famílies. És molt fàcil des del despatx donar per bona una situació, bàsicament perquè els dèficits sanitaris no surten a les portades dels diaris ni des de les Direccions dels hospitals no li arriben queixes suficients del mal funcionament de la sanitat per manca de recursos tant materials com humans

La funció del Departament de Salut no hauria de limitar-se assegurar-se un control de la situació, sinó a garantir una qualitat assistencial i d’atenció a les persones que en els darrers temps s’ha deteriorat escandalosament.

Sobre la felicitat i el sufriment

Us recomano l’article Sobre la felicitat i el sofriment del Professor Ramon Bayés en el discurs d’investidura com a doctor “honoris causa “ en psicologia per la UNED, el 2009. L’article està editat a Annals de Medicina

La mort d'en Manel

El dia 14 d’octubre és va morir en Manel, el protagonista del cas clínic que vaig exposar el dia 15 d’agost. En Manel tenia 88 anys, era una persona amb múltiples antecedents patològics, que ja havia arribat al final natural de la seva vida i que, per tant, ja no tenia cap sentit plantejar-se intervencions agressives, sinó simplement tractaments de confort

El varen ingressar afectat d’un IAM i una Pneumònia, complicat tot plegat amb una insuficiència renal

Des del primer moment es va veure que la situació era molt greu i que tenia poques, per no dir nul·les possibilitats de recuperació, i en el millor dels casos ja no podria tornar al seu domicili

Tot i que no es varen utilitzar mesures agressives, sí que es va fer tot el possible per intentar allargar-li la vida, com si pogués recuperar un mínim de qualitat de vida.

Va fer un quadre de confusió important fins al punt que no reconeixia la família i va patir fins les darreres hores amb malestar, dispnea, confusió i sensació de mort. Se li van administrar analgèsics i neurolèptics, però probablement no en la dosi necessària per a estalviar-li el patiment, i molt menys no es va plantejar una sedació.

El cas d’en Manel és un dels exemples del malament que es mor als centres hospitalaris, tal com ja he explicat en diversos articles. Tenint els suficients recursos perquè la gent es mori d’una manera digna, sense patiment, es continuen produint morts com la d’en Manel. No és la mort que hauria volgut per a en Manel, ni per a cap dels meus malalts.

Per què no s'evita el patiment en el moment de morir ?

El dia 6 d’octubre el President de la Organización Médica Colegial (OMC) Juan José Rodríguez Sendin i el President de la Comisión Central de Deontologia de la OMC Marcos Gómez Sancho van presentar un informe que dóna diverses dades sobre el tractament del dolor i la forma com es moren els malalts als hospitals, on es remarca que uns 2000 malalts terminals a l’any varen demanar l’eutanàsia

Les dades que donen són esgarrifoses. Admeten que més de la meitat de les persones moren amb dolor, que a un 24% li practiquen reanimació cardíaca encara que estiguin en fase terminal, o que un 55% porta la sonda nasogàstrica posada en el moment de morir (com en el cas clínic de la Dolors que vaig explicar temps enrere)

Aquestes xifres haurien de fer caure la cara de vergonya als responsables de la Sanitat i als metges en la mesura que aquestes dades són possibles gràcies a la seva mala praxis professional. I ens presenten aquestes dades reconeixent que no són satisfactòries però com si ells no hi tinguessin cap responsabilitat. Actualment amb els fàrmacs de què disposem és inhumà i intolerable que els malalts morin amb dolor. És d’una irresponsabilitat moral, ètica i professional inacceptable.

La realitat és que no solament els metges continuen amb les pràctiques d’obstinació terapèutica, sinó que, tal com afirmen en aquest article, consideren que no s’ha de donar resposta a aquestes 2000 persones que demanen l’eutanàsia. Textualment diuen “Nuestro trabajo es quitar condicionantes a la petición de la eutanasia“.

No té cap sentit que diguin que aquesta sigui la seva prioritat, i que en tot cas s’han de millorar les cures pal·liatives, quan en la nostra pràctica diària veiem molt clar que aquest tema no millora ni hi ha voluntat d’encarar-lo seriosament. Perquè al capdavall una part important de les peticions d’eutanàsia vénen motivades per un desig de tenir una mort digna i tranquil·la, sense patiment. I en qualsevol cas, el dret a decidir el moment en què una persona considera que ja no vol viure més hauria de ser un dret inqüestionable.

Qui vol fer d'infermera ?

Ja sona com la cançó de l’enfadós que es digui i es reiteri que a Catalunya falten 15.000 infermeres. Ho diu i ho admet l’Administració i els responsables de la sanitat, però ningú no hi fa absolutament res.

Normalment, es donen com a raons del poc interès per la professió d’infermeria les pèssimes condicions de treball, les contínues rotacions a diferents serveis, les sobrecàrregues de treball, els sistemes de contractació, el poc reconeixement professional.... I jo també hi afegiria la manca d’ètica en la gestió hospitalària. És intolerable que, per manca d’organització a nivells superiors, les infermeres hàgim d’actuar de manera contrària als interessos dels malalts i als principis professionals de la infermeria. Sovint, es tracta el malalt de manera impersonal desplaçant-lo i sotmetent-lo a tot tipus de proves molt més en funció d’una rendibilitat i d’un interès per aconseguir unes estadístiques que en funció de l’interès i del benestar del malalt. El personal d’infermeria, en la majoria dels casos, no disposa de temps per fer tot allò que creiem que caldria tant des del punt de vista professional com ètic, i les direccions hospitalàries no contemplen com a prioritat aquesta atenció personalitzada i humanitzada del malalt. Sense cap tipus d’autonomia i obligant-nos a complir uns objectius i unes tasques burocràtiques que tenen ben poc a veure amb l’ètica del cuidar, l’exercici de la professió esdevé una frustració constant. Moltes vegades és tracta d’objectius que en lloc de millorar l’atenció del malalt serveixen per obtenir acreditacions i reconeixements mediàtics.

La manca d’infermeres a Catalunya és evident. La ratio catalana és actualment de 5’4 infermeres per 1000 habitants, molt per sota del nivell de la resta d’Europa on s’arriba al 8’4% per 1000 habitants. En canvi, la ratio catalana de metges supera la resta d’Europa. A Catalunya hi ha una proporció de 55% d’infermeres i 45% de metges, mentre que en altres països d’Europa, com a Suècia, la relació és de un 80% d’infermeres i un 20% de metges, segons reconeixia la Consellera de Salut Marina Geli que defensava “ Obrir un debat en profunditat sobre aquest fet, sense confrontacions”. Però això ho deia l’any 2007; i el més calent a l’aigüera. I si no hi ha voluntat política per a resoldre el tema probablement és perquè en lloc de tenir una visió global de la sanitat, en què intervenen professionals diversos com ara metges, infermeres, etc. es té una visió basada exclusivament en el paper mèdic. Es fa més política al servei de la medicina que al servei de la salut.

Ètica i futilitat

Us recomano l’article publicat a Bioètica & Debat, de l’Institut Borja de Bioètica, que porta per títol Etica y futilidad , de Juan Pablo Rossini. És un article molt interessant ja que parla de la futilitat en els malalts crítics, que sovint pot derivar en l’obstinació terapèutica, tema del qual ja he parlat diverses vegades.

Metges i Infermeres ( II )

Un altre dels aspectes a considerar de l’article del Dr. Miquel Bruguera, del qual ja vaig parlar la setmana passada, és el de la percepció de l’usuari de la sanitat. El Dr. Bruguera formulava la següent pregunta “ ¿Alguien ha preguntado al ciudadano si está de acuerdo en que le visite una enfermera en lugar del médico ?

La pregunta té tota la mala intenció ja que sembla que vulgui dir que les infermeres volem fer funcions que són pròpies dels metges, com és la de diagnosticar una malaltia, cosa que ni ens pertoca ni tenim voluntat de fer. Però sobretot, sembla que vulgui donar a entendre que l’usuari, a part de no saber distingir entre la professió mèdica i la d’infermeria, ha de desconfiar de la infermera per principi de jerarquia.

Als Centres d’Atenció Primària hi ha les consultes mèdiques i les d’infermeria, cadascuna amb les seves funcions, de la mateixa manera que als serveis d’urgències dels Centres hospitalaris hi pot haver una primera visita d’infermeria per a fer una primera valoració, o que en donar-se d’alta un malalt es fa l’alta mèdica, però també la d’infermeria en alguns casos

Pel que fa la l’acció de receptar, que tant el preocupa, no estic gens d’acord amb el Dr. Bruguera ja que determinades activitats que realitzem diàriament les infermeres com poden ser les cures de les nafres, entre altres, ens permet aplicar determinats productes sanitaris sense la recepta mèdica ja que estem prou qualificades i tenim prou experiència i prou criteri per a fer-ho: podem prescriure apòsits, pomades, laxants, analgèsics i un llarg etc.

Seria absurd pensar que hi pugui haver medicaments que se’ls poden auto receptar els mateixos usuaris, i que les infermeres no podem fer-ho. De la mateixa manera que els usuaris poden trobar a les farmàcies medicaments que no precisen recepta mèdica, no es gens descabellat pensar que les infermeres pugem recomanar o prescriure determinats medicaments o productes sanitaris, tant si es tracta dels que ara mateix no precisen recepta mèdica com alguns altres que en el futur es pugui considerar que seria suficient una prescripció d’infermeria.

El Dr. Bruguera, quan formula la insidiosa pregunta sobre si els ciutadans estarien d’acord en què els visités personal d’infermeria enlloc de personal mèdic, no solament està intentant confondre el rol de les dues professions sinó que està intentant rebaixar la nostra per una absurda gelosia i sobretot per mantenir el vell tòpic segons el qual la infermera és la simple ajudant del metge. La pregunta del Dr. Bruguera, evidentment, està mal formulada; els ciutadans voldrien ser atesos sempre pels millors especialistes. I el personal d’infermeria té una especialització molt concreta, i és en els àmbits de la seva competència que té cura dels malalts, aplica els tractaments mèdics prescrits i, per què no, ha de poder prescriure determinats productes sanitaris.

Metges i Infermeres ( I )

Aquest mes d’agost ha tornat a sortir la vella polèmica sobre el rol i les competències de les infermeres i dels metges.

Concretament, va ser un article publicat pel Dr. Miquel Bruguera, President del Col·legi de Metges de Barcelona i que va tenir un molt encertada resposta per part de la Mariona Creus i Virgili, Degana del Consell dels Col·legis de Diplomats en Infermeria de Catalunya i Presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona

Un aspecte realment indignant de l’article del Dr. Bruguera és la desconsideració i el menyspreu amb què tracta la professió d’Infermeria. Diu per exemple: “La enfermera tiene la responsabilidad de la curas y tambien la de aplicar los tratamientos prescritos por un médico. Tambien necesita conocimientos de una magnitud muy menor, y por esto los estudios para acceder a una y otra professión son muy diferentes.”

És absurd que pretengui valorar la seva professió, que ningú posa en dubte, a base de rebaixar o denigrar-ne una altra que té unes funcions molt ben definides. Ja ha passat a la història aquella època en què es considerava les infermeres com unes simples ajudants dels metges, que es limitaven a obeir les seves indicacions. Actualment, les infermeres tenim un rol propi dins del qual, i entre altres, una de les nostres funcions és la de col·laborar amb els metges igual com ho fem amb altres professionals de la salut; de la mateixa manera que els metges també tenen entre les seves funcions col·laborar amb les infermeres i altres professionals de la salut. Es tracta de dues professions diferents amb un objectiu i un àmbit d’actuació comú.

L’actitud de l’autor de l’article és tan humiliant que té por que s’incrementin els estudis d’Infermeria, com si això fos una amenaça per a la professió mèdica, fins al punt que insinua que hi pot haver pràctiques d’intrusisme per part de les infermeres. Afortunadament, des de fa uns quants anys o dècades, el rol atribuït a metges i infermeres ha canviat moltíssim, i en positiu. Res ens ha de fer pensar que les coses siguin inamovibles. De la mateixa manera que la reordenació dels estudis universitaris afecta la majoria de carreres, és lògic que també ho faci en la d’infermeria en el sentit d’aprofundir i incrementar el nostre nivell professional.

En continuarem parlant.

Posar límits a la medicina ( II )

Un dels aspectes més polèmics que ha portat el llibre “Poner límites: los fines de la medicina en una sociedad que envejece”, de Daniel Callahan, és l’enfocament econòmic. Segons Daniel Callahan a partir d’una determinada edat no estaria justificat per raons econòmiques aplicar determinades tècniques d’alta tecnologia que impliquen un cost econòmic important. Algú podria interpretar que, segons Callahan, a partir d’una determinada edat ja no caldria esmerçar-hi grans recursos sanitaris d’alt cost. Fins i tot, hi ha qui insinua que Daniel Callahan pot estar possessionant-se a favor de l’eutanàsia, quan en realitat ell s’hi declara obertament en contra. De fet, el que ve a dir Callahan és que a partir de certa edat no caldria fer intervencions molt sofisticades que repercuteixen molt poc en la qualitat de vida del malalt però que li allarguen el patiment; una obstinació terapèutica que ve determinada per la no acceptació de la finitud de la vida

Callahan considera que aquests recursos caldria destinar-los a gent més jove, que encara no han viscut tota la duració natural de la vida i que encara tenen objectius per a assolir, i més aviat prioritzar els recursos econòmics afavorint la investigació de malalties cròniques així com l’assistència preventiva, el tractament del dolor amb cures d’infermeria per tal de millorar el confort.

Davant de la realitat que a molts hospitals es practica injustificadament i de forma generalitzada l’obstinació terapèutica, la teoria de Daniel Callahan no sembla gens desencertada. Una altra cosa seria interpretar una aplicació literal i de forma estricta el llistó de l’edat, com proposa Callahan, ja que hi poden haver casos concrets que justifiquin una intervenció sofisticada, sigui quin sigui el seu cost, perquè hi ha possibilitats raonables de retornar al malalt unes mínimes condicions de qualitat de vida.

La tendència general a una major aplicació de la medicina d’aguts, d’alta tecnologia, com la cirurgia cardíaca, en els malalts vells (o no tan vells) incrementa certament el cost de la sanitat, però també aporta grans beneficis; cosa amb la qual Daniel Callahan estaria d’acord només si hi haguessin garanties d’una supervivència llarga.

Posar límits a la medicina ( I )

He llegit el llibre Poner límites : los fines de la medicina en una sociedad que envejeze, de Daniel Callahan, doctor en Filosofia per la Universitat de Harvard i cofundador del Hastings Center de Nova York, dedicat a la investigació Bioètica, de qual va ser president entre 1969 i 1996

En aquest llibre, Callahan defensa la idea que l’edat dels malalts ha de ser un dels criteris en l’administració dels recursos sanitaris, ja que aquest són limitats i que cal establir (acotar o fixar) la finalitat de l’assistència sanitària per a les persones grans i, en tot cas, concentrar tots els esforços en evitar la mort prematura i en l’alleugeriment del patiment. Una de les raons per les quals defensa la idea d’utilitzar l’edat com a paràmetre per a establir uns límits en l’aplicació de recursos sanitaris és la de viure d’una manera conscient la nostra mortalitat

El llibre ha estat molt polèmic, i ha tingut moltes i dures crítiques. De fet, el mateix Daniel Callahan ha modificat el text inicial introduint el concepte de duració de la vida natural ja que, segons ell, quan s’arriba als 80 anys ja s’ha viscut tot el que s’havia de viure. Diu que a aquesta edat ja s’ha fet tot el que es pot fer en la vida, justificant així la limitació tecnològica mèdica d’alt cost, que només fa augmentar les malalties cròniques que allargaran l’existència de les persones grans però sense millorar significativament la seva qualitat de vida.

Considera que els recursos, que són limitats, es dediquen en gran part a l’atenció de malalts grans, i això ho veu com una injustícia ja que els recursos haurien d’estar repartits entre tots. Evidentment, algun dels seus plantejaments són més que discutibles, però encara que sigui d’una forma provocadora introdueix elements de reflexió que poden ser interessants. En seguiré parlant

El cas clínic d'en Manel, acompanyar al final de la vida

Sovint es parla com un èxit de la Medicina el fet d’allargar la vida de les persones, sense tenir en compte quina és la seva qualitat de vida, com si la Medicina tingués l’objectiu de mantenir actius uns òrgans vitals sense considerar la globalitat de la persona

Un altre cas clínic que volia presentar per il·lustrar aquest fet és el d’en Manel. Un senyor de 88 anys que viu amb la seva muller, de 86 anys afectada d’una malaltia pulmonar obstructiva crònica amb obesitat que li dificulta la mobilització, i que és la principal cuidadora d’en Manel

En Manel té múltiples AP

· HTA amb tractament farmacològic
· Diabetis mellitus tipus 2, en tractament amb antidiabètics orals
· Hipercolesterolèmia, en tractament amb estatines
· Hipoacúsia
· Apendicectomia
· Herniorràfia inguinal bilateral
· Ulcus gastroduodenal secundari a AINES
· Tiroïdectomia subtotal per goll multinodular
· Faquectomia bilateral
· Espondilitis anquilosant
· Extirpació de granuloma a 1/3 posterior a cordes vocals
· Cardiopatia isquèmica de debut en forma d’angor inestable. Es realitza Coronariogràfia . Es practica triple derivació aortocoronària amb múltiples complicacions postoperatòries ( pneumotòrax, perforació gàstrica amb pneumoperitoni, ulcus duodenal sagnat i granuloma de cordes vocals postintubació)
· Síndrome coronària aguda sense elevació del segment ST . Es realitza Coronariogràfia i s’implanta dos Stentns
· Accident isquèmic transitori
· Pneumònia atípica a lòbul superior dret amb hiperpotasèmia i alteració de la funció hepàtica. Es practica Ecografia abdominal que mostra bufeta amb litiasi vesicular i hipertròfia prostàtica
· Tumoració papil·lomatosa a zona meàtica dreta diagnosticada per ureterocistoscòpia
· Sèpsis urinària i IC que requereix ingrés
· Edema Agut de pulmó

Amb aquests llargs AP en Manel fa pràcticament vida llit / cadira. Té una mobilització molt precària amb inestabilitat de la marxa i amb antecedents de múltiples caigudes. Pràcticament no es comunica amb al resta de la família ja que té una hipoacúsia important, però a més a més viu d’una manera molt aïllada i completament desmotivat. Dorm la major part del dia i quan està despert sempre té la sensació de manca d’aire (pren solució aquosa de Morfina) i diu que es troba molt cansat. Repeteix aquests símptomes contínuament

És un cas típic de malalt que ha arribat al final natural de la vida, de manera que no té sentit plantejar-se intervencions agressives, sinó simplement tractaments de confort. Un camp on les infermeres hi tenim molt a fer, ja que una de les nostres tasques és la de cuidar i acompanyar el malalt i la família en la part final de la vida.

Incerteses de la Grip A

Quan es tracta d’informar sobre temes relacionats amb la salut general de la població, sempre es corre el risc de crear una sensació d’inseguretat per manca d’informació o de crear un estat d’alarma general, per excés. Inicialment, quan es va començar a parlar de la “grip nova”, se’ns presentava com una raresa exòtica apareguda en un país llunyà. Tot seguit, es va veure que aquell nou virus estava portant greus problemes al país d’origen, a Mèxic, i que hi havia la possibilitat que es descontrolés. Va tardar ben poc a arribar, inicialment en comptagotes, als països europeus i en general arreu del món. I malgrat els esforços per a controlar els brots que apareixien aquí i allà, finalment l’OMS es va veure obligada a declarar-la com a pandèmia estesa arreu del planeta sense possibilitat de control.

Per al ciutadà normal, veure com a Mèxic es prenien mesures tan severes com tancament d’escoles i de serveis públics, ús extensiu de les mascaretes, etc no podia ser excessivament tranquil·litzador. Més encara quan, en els casos que apareixien a casa nostra, s’hi donava un gran relleu informatiu i es prenien també rigoroses mesures tant d’aïllament com d’anàlisis. D’una banda, es volia apaivagar l’estat d’alerta dient que, al capdavall, la mortalitat derivada d’aquesta nova grip no era superior a la de les grips estacionals i sempre es donava amb malalts que ja patien altres afeccions greus; però de l’altra es manté un seguiment informatiu al dia, es prenen mesures cautelars molt rigoroses davant de qualsevol sospita de contagi, es continuen donant consells que tenen tot el caire d’un estat d’emergència, com les recomanacions fetes per la Generalitat a les empreses, es preveuen vacunacions massives com a mínim per als sectors de població de risc, etc.

Algunes estimacions apunten a què aquesta tardor el nombre de persones que poden arribar a contraure la malaltia pot oscil·lar entorn del 40% del total de la població. Més enllà de continuar imaginant, sense tenir-ne cap certesa, que en la majoria dels casos es tractarà d’afectacions lleus similars a la de qualsevol altra grip, algú ja ha començat a fer números del que pot representar en l’àmbit de les empreses, amb un absentisme laboral que es pot disparar i que, en tot cas, s’incentiva des de l’administració per tal de minimitzar el risc de contagi. Però aquesta incertesa també la tenim els professionals de la salut: si ara ja sol ser difícil cobrir les baixes per manca de personal d’infermeria, no sabem què pot passar si també en el nostre àmbit es produeix un percentatge semblant de baixes laborals; en qualsevol cas, la saturació actual dels centres hospitalaris es pot desbordar ràpidament, amb un creixement de la pressió assitencial i en conseqüència en perjudici de la qualitat del servei , a no ser que es desisteixi de fer-ne el tractament i l’atenció hospitalària com s’està fent ara, i se’ls derivi directament a les Àrees Bàsiques de Salut comptant que hauran de passar la malaltia a casa; sembla evident que les mesures d’aïllament i de control que es porten actualment amb els malalts afectats o sospitosos d’estat afectats per la Grip A, no es podran mantenir al mateix nivell si augmenten considerablement els ingressos, amb el risc que pot comportar per a la resta de malalts.

No es pot negar, doncs, que hi ha un munt d’incerteses que té la població en general, però que també tenim els professionals de la sanitat. L’Administració no ho tindrà fàcil de mantenir l’equilibri entre proporcionar la necessària informació als ciutadans i evitar-ne una alarma social generalitzada.

Una dona va al metge

Aquesta setmana he llegit el llibre Un dona va el metge de Ray Kluun. L’he trobat, certament, molt interessant

És un llibre on l’autor, Ray Kluun, explica en forma de novel·la l’experiència de veure com la seva vida feia un canvi important a partir del moment en què a la seva dona se li diagnostica un càncer

Un aspecte que m’ha cridat especialment l’atenció és l’explicació que fa de tot el procés de la malaltia que pateix la Carmen, la seva dona, i de com ella va assumint el procés de degradació fins a arribar a un punt en què dóna per acabada la seva vida, i decideix que ha arribat el moment de morir.

Penso que és un bon llibre per reflexionar sobre el dret a decidir com volem viure la malaltia i també el dret a decidir sobre el final de la vida.

Errors terrorífics

M’ha sorprès moltíssim veure en molts mitjans de comunicació la utilització del terme << terrorífic error mèdic >> per qualificar el que va passar a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid amb la mort del nadó Rayán El cas ha tingut repercussió mediàtica ja que venia d’un altre possible error que havia ocasionat la primera mort per la grip nova a l’Estat Espanyol

En l’exercici de la professió d’infermeria, com en qualsevol altra professió, hi pot haver errors. I aquests errors poden ser fatals, gravíssims i molt lamentables, però el qualificatiu de << terrorífic >> sembla fora de lloc

Pel que sembla, es tracta d’un error incomprensible que difícilment es pot atribuir a un desconeixement tècnic del tema. Ara bé, potser no sabrem mai com és que la infermera actués d’aquella manera, però si que podem imaginar les circumstàncies que han pogut afavorir un error com aquest.

Segons els mitjans de comunicació, tant els sindicats com sectors professionals han apuntat un seguit de factors que no ens són tan desconeguts i que poden haver propiciat un lapsus tan inexplicable. Només cal veure com es treballa en molts hospitals, amb una pressió assistencial a vegades insostenible, amb molta rotació de personal, amb suplències improvisades o reforços molt puntuals, i per tant mal preparats per a aquella tasca concreta, amb trasllats interns de malalts sense cap tipus de sentit assistencial, amb excessiva burocràcia.... Fets que dificulten o impossibiliten fer un seguiment professional com caldria dels malalts

Com ja he dit en altres ocasions es fa difícil avui complir un dels principis bàsics de la infermeria que es el de “tenir cura”. És a dir, poder establir una relació de confiança entre el malalt i la infermera, per tal de que aquesta conegui les seves necessitats bàsiques i pugui prestar-li una atenció més individualitzada. Per cuidar es necessita temps; i això és el que generalment no disposem les infermeres. Sovint, davant de criteris professionals d’una acurada atenció hospitalària prevalen els criteris de rendibilitat.
Per tant, a Madrid hi pot haver hagut un error incomprensible professionalment, però la responsabilitat no es pot fer recaure només en la infermera que comet l’error, sinó que cal veure la responsabilitat que hi tenen tots el gestors del sistema sanitari actual. Els errors poden ser letals i molt lamentables, però potser el que és <<terrorífic >> es l’actual sistema sanitari que impulsa aquests models de gestió hospitalària en la distribució dels recursos sanitaris. I aquí sí que hi tindrien alguna cosa a dir, ja que en són ben conscients, tant les direccions d’Infermeria com els Col·legis professionals

L'autonomia del malalt

Aquest dijous dia 9 de juliol es va celebrar en el marc de la Universitat d’Estiu Ramon Llull 2009 la jornada sobre El rebuig del tractament: aspectes clínics, ètics i legals

Va ser interessant el tema que va introduir la Consellera de Sanitat Marina Geli que va situar la qüestió de l’autonomia del malalt en un sistema democràtic on els ciutadans són lliures i amb plena consciència de la seva llibertat, cosa que implica també una responsabilitat. En l’atenció sanitària hi ha uns elements bàsics com són el respecte a l’autonomia de malalt (informació, consentiment informat...), el respecte a la intimitat i la confidencialitat o manteniment del secret professional.

El malalt pot patir algunes discapacitats però continua sent una persona amb capacitat de decidir, per exemple, si vol o no un determinat tractament. Amb tot, respectar aquesta autonomia del malalt no implica descarregar en ell tota la responsabilitat de decidir sense que tingui la informació necessària; una informació que se li hauria de donar sense caure en la coacció o la manipulació, i amb un llenguatge comprensible i verídic. El malalt precisa, a més que la informació li sigui donada de forma gradual i amb sensibilitat tenint en compte l’evolució de la malaltia, i en la mesura que el malalt la pugui anar assumint. Aquest procés d’informació no ha de ser com una imposició legal, sinó com un deure ètic.

Per tant, a l’hora d’aplicar un determinat tractament cal tenir en compte el principi d’autonomia. S’ha de considerar sempre la persona com a agent moral, autònom, que en tant que objecte de l’atenció sanitària ha de ser incorporat en la presa de decisions, donant-li les alternatives de tractament i informació objectiva sobre conseqüències de la seva decisió. En qualsevol cas, el malalt ha de tenir la seguretat que en cas de prendre l’opció de rebutjar un tractament no de deixarà de tenir el mateix suport, recolzament i atenció per part dels facultatius. Rebutjar el tractament no implica rebutjar l’assistència.

Naturalment, també s’han de tenir en compte les situacions d’incapacitat o d’incompetència parcial. En aquests casos s’informarà segons el grau de comprensió juntament amb un familiar o representant, i en cas d’incapacitat absoluta el representat legal serà la família. En aquest sentit, cal remarcar la importància de les voluntats anticipades, com una fórmula per prendre decisions en previsió de determinades situacions en què no pugui tenir la capacitat de decidir. Un tema, a més, molt desconegut i que caldria potenciar i donar a conèixer millor.

El rebuig del tractament : aspectes clínics, ètics i legals

El dia 9 de juliol es celebrarà a Barcelona la Jornada sobre << El rebuig del tractament : aspectes clínics, ètics i legals >> que organitza la Universitat d’Estiu Ramon Llull 2009,
És un tema relacionat amb l’autonomia personal del qual ja n’he parlat altres vegades i que no sempre és considerat de la forma adequada: o bé perquè predomina l’actuació paternalista del metge que no deixa espai al malalt per a escollir, o bé perquè es delega al malalt tota la decisió sense donar-li la suficient informació tècnica, amb totes les repercussions que pugui tenir la seva decisió.

Promet ser una jornada molt interessant que en parlaré la propera setmana

Adjunto el programa

Viabilitat dels prematurs

L’Observatori de Bioètica i Dret, de la Universitat de Barcelona, ha fet una recomanació en la qual proposa deixar no aplicar mesures especials per salvar els nadons prematurs entre les 22 i les 28 setmanes de gestació que amb tota probabilitat tindran seqüeles cerebrals. Així, el Cap de Neonatologia de l’Hospital de Barcelona, Frederic Raspall, recomana deixar d’aplicar tractaments terapèutics als nadons prematurs que amb tota la probabilitat tindran seqüeles molt greus.

Es possible que algú surti dient, amb aquella errònia i malintencionada concepció de dret a la vida que utilitzen sectors fonamentalistes, que sempre cal anar a totes per salvar una vida humana, qualsevol forma de vida humana. Tècnicament serien possibles moltes pràctiques i tècniques que de ben segur que ens escandalitzarien, però èticament hi ha d’haver uns límits. I, en aquest cas, no es tractaria potser de posar una data com a límit, 22, 26, o 28 setmanes de gestació, però sí unes condicions mínimes de la viabilitat com a persona.

I com en molts altres temes, qualsevol dogmatització pot ser perversa. Caldria fer prevaler el respecte per les posicions i les actituds de cadascú. En aquest cas, al capdavall, les decisions dels pares, amb la suficient i adequada informació mèdica, haurien de ser decisives i en qualsevol cas respectades.

Per una mort digna

Aquesta setmana la Junta d’Andalusia ha aprovat el projecte de Llei per a garantir el dret a una mort digna, un tema del qual ja he parlat diverses vegades en aquest bloc. Us recomano l’article d’en Josep Romeu Per una mort digna

Seminaris de formació en ètica

Avui, dia 10 de juny, s’han acabat els Seminaris de formació en ètica que ha organitzat el Col·legi Oficial Infermeria de Barcelona.
En aquests seminaris s’han tractat temes sobre les decisions clíniques al final de la vida; sobre el dret a decidir al final de la vida; sobre les voluntats anticipades, que en aquest moment és un tema d’actualitat ja que la Junta d’Andalusia acaba d’aprovar un projecte de llei de drets i garanties en el procés de la mort; i finalment sobre les actituds ètiques i la diversitat cultural.
Avui, doncs, s’ha fet el fòrum de discussió final on es tractava de posar en comú els continguts de les sessions anteriors.

Han estat uns Seminaris mot interessants que crec que ajuden a reflexionar i aprofundir sobre temes ètics tan vinculats a la nostra professió.

Casos clínics. El cas de la Dolors

A partir d’ara, incorporo en aquest bloc un tipus d’articles basats en casos concrets que poden servir per exemplificar el que pot passar a qualsevol del nostres hospitals. Aquest primer cas el vaig viure directament com a familiar. Es tractava de la Dolors, de 84 anys, soltera que vivia amb el germà, la cunyada i un nebot, d’arrels molt cristianes i practicant .

Va ingressar per malestar general, debilitat i anorèxia
D’antecedents patològics tenia
· Cardiopatia isquèmica, que va precisar diversos ingressos sense possibilitat de IQ.
· Fractura de fèmur
· Diabetis controlada amb dieta i ADOS
· Cataractes

En el moment d’ingressar se li va detectar una lesió a la mama que, després de la visita del cirurgià i d’una mamografia es va descartar que fos una neoplàsia de mama. Durant l’ingrés va fer diverses rectorràgies; i després de fer-li una gastroscòpia i una colonoscopia es va confirmar una neoplàsia de colon. Va precisar l’administració de diversos concentrats d’hematies. Com que va continuar amb rectorràgies es va fer IQ úrgent. La malalta va precisar una colostomia. Després de la IQ, degut al seu estat general se la va derivar a la UCI. A les 48 h va fer un AVC amb seqüeles funcionals importants.

Durant la seva estada a la UCI la malalta no va millorar, presentava alternativament episodis de somnolència amb episodis de molta agitació.. Portava una SNG que es va retirar ella mateixa diverses vegades. També portava bombes de perfusió contínua i es va iniciar una nutrició artificial. Van passar molts dies sense que la malalta evolucionés bé, no tolerava la sedestació, no reconeixia la família, i se li administrava una nutrició enteral per SNG. i continuava amb episodis de gran agitació. La família va demanar al metge responsable de no seguir amb el tractament i retirar les mesures de suport. El metge va dir que evidentment no es podia practicar l’eutanàsia, cosa que mai la família havia demanat ja que només volia que se li apliquessin mesures de confort.

A partir de les 24 h d’haver parlat amb el metge es va informar que s’iniciaria l’administració de Clorur Mòrfic. A les 48 h va decidir traslladar-la a una planta per tal de proporcionar-li les mesures de confort. La Dolors va morir a les poques hores d’arribar a la planta. Això sí, amb la SNG posada i amb l’administració de la nutrició enteral fins que es va morir.

Crec que aquells dies a la UCI mai es van mirar la Dolors com una persona amb totes les seves dimensions; més aviar se la miraven com un procés terapèutic, que a més a més els estava fracassant, en el qual metges i infermeres lluitaven amb una gran obstinació terapèutica. Durant el llarg procés de la malaltia ningú va demanar a la família quines haurien sigut les preferències de la Dolors arribat a un moment com el que estava vivint. Donaven per suposat que la seva funció era lluitar contra unes determinades patologies, prescindint de la persona a qui se li allargava inútilment el sofriment.

Tal com molt bé diu l’Enric Benito en el seu article Fent d’oncòleg...a fons , per arribar a cures pal·liatives, en molts moments hauríem de fer un canvi de mentalitat i “passar de voler curar a tenir cura de, i en lloc de lluitar contra la malaltia , a vegades amb l’aferrissament que sorgeix de la impotència aprendre a acceptar la mort con un fet natural, deixant de veure-la com un fracàs terapèutic”.

Article de l'Enric Benito

Recomano l’article de l’Enric Benito, metge de la Unitat de Cures pal·liatives de l’Hospital Joan March, de Mallorca, “ Fent d’oncòleg .....a fons, per arribar a les cures pal·liatives “

Tal com explica ell mateix, l’Enric Benito va començar fent d’oncòleg i després de veure com molts malalts acabaven morint amb molt de patiment, va orientar la seva carrera professional cap a les cures pal·liatives.

L’article de l’Enric Benito comença així

La recerca del sentit de la professió als 25 anys de fer oncologia clínica m’ha portat a un canvi de model de treball, el d’acceptar el sofriment i la mort i tractar d’entendre el procés pel qual transcorre la persona malalta, intentant ajudar-la a morir sense dolor, acompanyada i sense por. Aquest difícil i atractiu camí de les cures pal·liatives m’ha permès seguir practicant la medicina centrada en el pacient i m‘ha ajudat a entendre millor la nostra pròpia naturalesa com a persones

Llegir l’article sencer

Raons polítiques o raons sanitàries ?

Resulta sorprenent la capacitat que tenen els polítics de mirar-ho tot des d’una perspectiva ideològica o d’interessos, i oblidant-se dels arguments tècnics o científics que en molts casos sembla que haurien de prevaldre. És el cas, ara, de l’anomenada píndola de l’endemà.

Tradicionalment, l’esquerra sempre ha estat més oberta en aquesta mena de qüestions i sobretot menys dogmàtica, mentre que la dreta ha tendit sempre a posicions més fonamentalistes barrejant-hi una suposada ètica o moral religiosa. Quan el Govern espanyol es treu de la màniga el canvi de normativa pel que fa a la prescripció de la píndola de l’endemà, amb la idea de reduir el nombre d’embarassos no desitjats i en conseqüència també el nombre d’avortaments, sap que enfront tindrà una oposició conservadora que apel·larà a un dret a la vida que ells mai han respectat, i a uns principis morals i religiosos que ells mateixos no tenien en compte abans que l’Estat legislés sobre aquesta qüestió.

I ha quedat fora del debat, estrictament polític, la qüestió més racional o científica. Estem parlant de permetre que un medicament es pugui vendre sense demanar cap explicació ni precisi cap recepta mèdica. Un medicament que té unes funcions molt específiques, però que en cap cas pot ser utilitzat com a mètode anticonceptiu; entre altres raons perquè la píndola ha estat dissenyada per a ser presa molt puntualment, com un fet excepcional i no amb una certa freqüència, i d’altra banda es desconeixen els efectes secundaris que pot tenir prendre-la de forma reiterada. I, sense prescripció mèdica o sense l’assessorament adequat de personal sanitari, correm el risc que amb una certa lleugeresa la prenguin algunes dones com a mètode fàcil i a l’abast per a evitar un embaràs no desitjat.

Suposo que caldria analitzar adequadament els pros i els contres d’una mesura com la que ha pres el Govern, facilitant l’accés sense prescripció mèdica a la píndola de l’endemà. Però, en el debat, els criteris prioritaris, els dels professionals de la salut, sembla que quedin en un segon terme.

El lideratge d'infermeria

L’Associació Nacional de Directius d’Infermeria, el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, la Fundació Sociosanitària de Manresa i l’Hospital de Sant Pau van organitzar el passat dia 24 d’abril una Jornada sobre lideratge clínic. En aquests tipus de jornades ja sabem que no sempre es corresponen els conceptes teòrics amb els pràctics, el que seria ideal amb la realitat que ens toca viure dia a dia. Però és que en aquest cas, més d’una infermera devia pensar que li estaven parlant d’un Centre hospitalari que no tenia res a veure amb el seu, que li estaven parlant d’un altre país o d’un altra galàxia.

Va encetar el programa la Presidenta del COIB advertint de la dificultat “per què les infermeres i infermers joves assumeixin càrrecs de gestió”, mentre que la vice-presidenta es queixava que “les organitzacions no promouen el desenvolupament del lideratge infermer”. I a partir d’aquí les diferents ponències anaven en la línia de fer crides a favor del reconeixement del lideratge d’infermeria; a favor de mobilitzar a tot el col·lectiu per mantenir la responsabilitat en el lideratge de les cures i de la salut, en general; a favor de visibilitzar el rol de la infermera, etc. Per acabar proclamant que els comandaments d’infermeria haurien de fer “aflorar la il·lusió i la intel·ligència de cada infermera” i que “des de les direccions d’infermeria s’ha d’ajudar que aflori el lideratge de cada infermera”. Va reblar el clau la Consellera de Salut Marina Geli apostant “pel lideratge clínic de les infermeres en totes aquelles competències que li són pròpies per promoure un sistema menys medicalitzat.”

Per suposat que estaria d’acord que les infermeres assumissin un paper de lideratge que fos tingut en compte en les organitzacions sanitàries, però és que el problema fonamental que ens preocupa ara mateix no és el d’exercir lideratges sinó simplement el d’exercir com a infermeres. Quan a molts centres, amb l’excusa de la manca de recursos, s’obliga el personal d’infermeria a treballar sota una pressió i amb unes càrregues de treball del tot incompatibles amb un exercici mínimament responsable de la nostra professió; quan interessa ben poc ni a les direccions ni als comandaments intermitjos la precarietat assistencial imposada per les condicions de treball; quan s’estableix un rigorós sistema de control de la nostra eficàcia com a infermeres a base d’uns objectius que obliden completament l’atenció personalitzada i humanitzada del malalt, essent tractats tots plegats, tant el personal d’infermeria com els mateixos malalts, com a simples números que hem de complir amb unes estadístiques; quan es treballa en aquestes condicions, sense poder exercir amb un mínim de dignitat la nostra professió, tot això del lideratge ens sona a música celestial.

Res a dir contra els organitzadors de la Jornada i la seva més que bona intenció d'abordar aquest tema. Però la gran preocupació de moltes infermeres és, avui, poder exercir amb un mínim de dignitat la nostra professió.

Sanitat pública, gestió privada ( II )

Seguint amb el tema iniciat la setmana passada, voldria insistir en una qüestió de la qual ja n’he parlat altres vegades. S’ha escrit molt sobre l’ètica del cuidar, sobre el rol d’infermeria que va més enllà de la simple aplicació d’unes tècniques o de donar compliment a les ordres mèdiques, sobre la necessitat de les valoracions d’infermeria i en general sobre aquesta funció cuidadora i de facilitar al malalt el màxim de confort possible. I tots sabem que tota aquesta teoria, que a més és la que es dóna a la Universitat, queda en ben poca cosa en la pràctica diària dels centres hospitalaris.

Podríem pensar que, com tota teoria, la realitat del dia a dia dificulta que es porti a la pràctica. Però és que en el nostre cas, sovint aquesta teoria no és ni tan sols una utopia o una fita a assolir, senzillament perquè ja no entra en els plans dels gestors de la sanitat pública. En un centre hospitalari privat és possible que des de la direcció es proposi una atenció acurada als pacients, encara que només sigui per a assegurar-se una clientela, que és el que, en definitiva, els reportarà una rendibilitat. En canvi, en els centre públics sovint no hi ha ni tan sols aquest motivació.

Des de l’Administració es reclama als gestors dels centres públics una contenció de la despesa, i és en base a aquest paràmetre que es valora la gestió hospitalària. I pel que fa a la qualitat assistencial, es marquen uns determinats ítems en forma d’objectius, imitant la gestió privada, que tenen molt més a veure amb l’assoliment d’unes estadístiques, de garantir que se segueixen uniformement uns protocols com si en lloc de persones amb unes especificitats concretes hi hagués simplement números, de caràcter eminentment tècnic, però oblidant tots els aspectes relacionats amb la comunicació amb el malalt i en general en tot allò referent a l’ètica del cuidar. La qualitat assistencial i l’atenció personalitzada no és que no es pugui portar a terme per manca de temps i per excés de càrregues de treball, que també, sinó que ja no forma part dels objectius que es proposen des de l’administració i de la gestió hospitalària.

Sanitat pública, gestió privada ( I )

Hi ha una preocupació generalitzada sobre la davallada de la qualitat assistencial que han patit alguns dels centres hospitalaris del país, i que d’alguna manera patim també els professionals d’infermeria que ens veiem impossibilitats per a desenvolupar la nostra tasca seguint criteris de rigor i de veritable servei als usuaris.

Només cal veure com, arreu, els mitjans de comunicació es fan ressò a través de notícies, de cartes al director o de comunicats, de dos tipus de visions aparentment contraposades: d’una banda, hi ha moltes queixes d’usuaris dels serveis sanitaris, especialment de centres hospitalaris, per problemes de desatenció, sobretot en les urgències, de llistes d’espera, de descoordinació i en general de funcionament dels grans hospitals; però de l’altra, hi ha també un constant degoteig de cartes i notes de premsa d’agraïment cap als professionals de la sanitat, per l’esforç i la dedicació posada en l’atenció als malalts.

Podríem simplificar-ho dient que el problema rau en una manca de recursos que es tradueix en una escassetat de mitjans humans i materials i, en conseqüència, en una gran pressió assistencial per al personal d’infermeria. I hi deu haver una bona part de raó en aquest sentit. Però, ben mirat, el problema va una mica més enllà si tenim en compte que alguns d’aquests centres hospitalaris, sense deixar de ser institucions públiques, han adoptat fórmules de gestió privades. Aleshores, s’escatimen els recursos per tal de fer rendible el Centre fins a extrems que no gosaria fer mai una empresa privada, perquè un mal servei aniria en contra de la seva imatge, i per tant seria perjudicial per a la seva rendibilitat. En el cas dels Centres hospitalaris públics, els seus gestors saben que no perdran la clientela, o que en tot cas perdran aquella que ja interessa perdre en benefici de la Medicina privada, i per tant l’únic objectiu es reduir la despesa, encara que sigui en detriment del servei.

Apunts d'infermeria

Fa més d’un any que vaig iniciar aquest bloc. Per a mi ha estat una experiència molt interessant el fet d’escriure cada setmana un comentari sobre temes diversos relacionats amb la professió d’infermeria o amb la bioètica. És cert que a vegades m’hauria agradat veure-hi més comentaris, que sempre són d’agrair, i que sovint m’arriben més a nivell personal que a través del bloc. Però en qualsevol cas crec que el balanç és prou satisfactori.

He pogut constatar que tot i l’interès que pot despertar una iniciativa com aquesta, sovint sento comentaris en el sentit de trobar a faltar altres propostes provinents de persones que treballen en temes de salut i especialment d’infermeria, encara que és possible que hi hagi altres fòrums, webs o blocs que desconegui. L’intercanvi d’opinions i d’idees són sempre importants en qualsevol col·lectiu, i més encara en el nostre on sovint ens hem de plantejar el propi rol professional.

Per això he trobat interessant el bloc de la Núria Sagués, Apunts d’infermeria, que fa un seguiment de les activitats relacionades amb la professió, i en el darrer apunt publica uns curiosos video sobre la Florence de Nightingale. Adjunto l’enllaç per a qui pugui interessar..

Llengua i professionalitat

La setmana passada va tenir lloc a les Illes Balears una curiosa protesta de professionals de la salut que es manifestaven en contra de la pretensió del Govern balear d’exigir uns mínims de coneixements de llengua catalana. Una protesta que, com era d’esperar, ha tingut molt poc ressò i que en canvi sí que ha despertat una reacció contrària, en defensa del català. Dubto que l’exigència de coneixement del català per part del personal sanitari tingui massa interès ni incidència pel que fa a la recuperació de la llengua catalana a les Illes. En tot cas, m’interessa ressaltar un fet que té ben poc a veure amb la llengua en sí, i molt més amb la professionalitat de metges i infermeres.

És cert que hi pot haver professionals que creguin que la seva funció és guarir o intentar guarir malalties, prescindint de la persona en tota la seva globalitat; com si no hi haguessin persones amb problemes de salut, amb totes les repercussions físiques, psicològiques, anímiques i socials que se’n deriven, sinó simplement òrgans o parts del cos a reparar. Per a aquests professionals, evidentment, la comunicació entre metge o infermera i malalt és irrellevant; l’únic que importa és l’habilitat i la tècnica del professional, al marge de com ho pugui viure la persona o de com ho vulgui viure.

Contràriament, crec que la comunicació entre els professionals de la salut i els malalts i familiars és un element clau en l’atenció sanitària. És l’única manera d’establir una relació de confiança, de respectar l’autonomia del malalt, i en definitiva d’atendre el conjunt de les seves necessitats que no es redueixen a les dolences específiques. Per això, la protesta de la minoria de professionals de les Illes en contra del coneixement de la llengua pròpia del país, i per tant de molts dels usuaris de la sanitat, no és tant una reivindicació lingüística com, sobretot, prendre opció per un model i una concepció de la medicina del tot obsoleta, amb la qual els bons professionals no poden estar-hi d’acord.

A no ser que aquests professionals, sabent la importància de la comunicació per a la praxis sanitària, prioritzessin la seva opció política de combatre la llengua catalana encara que sigui amb perjudici de la seva professionalitat

El dret a morir dignament

Aquests dies he llegit el llibre de la Margarita Boladeras El derecho a no sufrir . Argumentos para la legalización de la eutanasia

És un llibre molt interessant i molt rigorós, en el qual explica els casos de diferents persones que han tingut dificultats per morir d’una manera digna, com és el de la Karen Ann Quinlan, Ramón Sampedro , Inmaculada Echevarría, Chantal Sébire, Eluana Englaro entre altres.

L’autora fa referència a un article Morir en España que va publicar Milagros Pérez Oliva redactora jefa d’El Pais on dóna una visió general de com es mor a l’estat espanyol. Comença amb un apartat El reto de una muerte digna on denuncia el fet que moltes persones acaben morint després de molt de sofriment que es podia haver estalviat; continua amb un segon Atrapados en la tecnología, on insisteix en el tema de l’obstinació terapèutica del qual ja n’he parlat diverses vegades; i acaba amb La Muerte clandestina, on explica que hi ha molts malalts que desitgen morir dignament, i que d’alguna manera se’ls força a buscar una eutanàsia encoberta. Tot i que és un article que es va publicar el juny del 2005, continua essent plenament vigent, i us el recomano.

Obstinació terapèutica, encara

Aquesta setmana hem sabut la sentència del metge Marcos A.H.G., ex metge de l’Hospital de Móra d’Ebre acusat de practicar l’eutanàsia a una malalta en situació de malaltia terminal. El fiscal va modificar la seva petició inicial de deu anys de presó per un presumpte delicte d’homicidi, rebaixant-la a un any per un delicte d’homicidi imprudent. La malalta, Carmen C.V.R., de 82 anys, va ingressar en situació terminal a l’hospital comarcal de Móra d’Ebre després de patir un infart de miocardi. I la pròpia malalta va demanar reiteradament que s’acabés amb el seu estat de sofriment.

No entraré a valorar si el metge en qüestió va procedir correctament, donat que no tinc més informació que la que apareix a la premsa, però sí fer-ne un petit comentari, perquè situacions relativament similars es donen cada dia als nostres hospitals.

Veiem sovint persones que es troben en fase terminal, sense possibilitat de cap mena de recuperació, a les quals els professionals de la salut apliquen tots els tractaments que tenen al seu abast, sabent que com a molt aconseguiran allargar el patiment del malalt i de la família. Els tracten com si els professionals de la salut haguessin de guarir sempre, fins i tot en aquells casos en què és impossible, arribant a tractament fútils i a una obstinació terapèutica, sense contemplar que una de les tasques dels centres assistencials i dels seus professionals ha de ser també acompanyar el malalt a morir bé, a una mort digna i sense patiments innecessaris.

Seria bo que quan ingressés un malalt en fase terminal sense possibilitats de recuperació, els professionals tinguéssim un esperit més humanitari, posant-nos al lloc del malalt, i que apliquéssim el principi de que “el que no és bo per mi tampoc ho es pels altres”, i no iniciar o insistir en tractaments que no fan més que allargar l’agonia i el patiment del malalt i de les famílies

Tècnicament, als hospitals és possible allargar la vida i el sofriment; èticament, és inacceptable.

La irresponsabilitat del Papa Benet XVI

Actualment, a països desenvolupats com el nostre, hi ha moltes campanyes de sensibilització sobre temes de salut pública, contra el tabac, l’abús de l’alcohol, contra les drogues o les dedicades a la prevenció de malalties de transmissió sexual. Aquestes campanyes es fan amb l’objectiu de modificar hàbits que poden ser perjudicials per a la salut.

Una d’aquestes campanyes és la que es fa per tal de fomentar l’ús del preservatiu per prevenir o evitar determinades malalties, la més representativa de les quals seria la SIDA. Actualment, en bona mesura gràcies a aquestes campanyes de divulgació, hi ha un nivell molt més alt de conscienciació i això ha repercutit positivament en un major control del nombre d’infeccions. Una situació ben diferent a la que es viu al continent africà, amb moltes més dificultats per fer arribar el missatge a la població, i amb una gran manca de recursos, de manera que el nombre d’infecció segueix creixent fins a límits realment alarmants.

En aquest context, resulta sorprenent que havent-hi unanimitat a nivell científic sobre l’eficacia de l’ús del preservatiu com a principal eina de prevenció surti el Papa Benet XVI dient exactament tot el contrari. Les argumentacions de la jerarquia catòlica no tenen cap base científica i es fonamenta només en perjudicis fonamentalistes i obsessions malaltisses per tot el que està relacionat amb les relacions sexuals, a part que tampoc hauria de tenir massa res a veure amb les creences religioses. Es d’una greu irresponsabilitat per part de l’Església la desinformació constant i la incitació a no prendre les mesures de prevenció adequades per tal d’evitar malalties. Al Papa se li podria atribuir un potencial augment de les infeccions de transmissió sexual, derivades d’aquesta manca de conscienciació que ell mateix fomenta. La seva actitud demostra una falta d’ètica i d’humanitat, i un menyspreu cap a una població que ja té prou dificultats per viure i sobreviure.

D’altra banda, és també injustificable que una actitud tan greu que pot incidir en la pèrdua de moltes vides humanes, no hagi tingut la resposta que es mereixia per part de la comunitat científica, les organitzacions i les administracions sanitàries. I és que l’Església continua essent encara un tabú en la nostra societat actual.

Morir bé i a la primera

Aquesta setmana es va celebrar a la Universitat de Vic la II Jornada El final de la vida. La mort en els nens i adolescents. Va ser una jornada molt interessant i amb molt de públic.

La primera conferència Reflexió sobre la finitud humana va anar a càrrec de la Dra. Victòria Camps. Va destacar el fet que l’esperança de vida creix i que la proximitat de la mort propera es dilata: la nostra és una societat que rebutja el patiment a base de recórrer a professionals i tractaments de tot tipus, perquè el patiment ja no forma part de l’educació de la persona.

Va fer una sèrie de consideracions en relació al progrés biomèdic, moltes de les innovacions del qual no sempre volen dir progrés. I es van obrir tot un seguit d’interrogants: Què hem de fer davant d’aquesta progressió ? Es millor viure tants anys ? Es interessant que es visqui en segons quines condicions ? Què hi fem en aquesta vida ? Aquesta possibilitat d’allargar la vida significa un progrés ?

Tot aquest progrés que ens permet superar i guarir moltes malalties fan més difícil la idea de finitud. Països menys desenvolupats tenen la idea de la finitud i de la proximitat de la mort molt més present. Perquè la mort hi és freqüent i està present de forma constant en les seves vides. Victòria Camps va acabar dient que ens havíem de preparar per a la degradació i la finitud de les persones.

La segona conferència Hi ha un moment per morir ? va anar a càrrec, de forma brillant, de la Dra. Begoña Roman. La seva idea és que sí que hi ha un moment per a morir. La mort forma part de la vida. Tothom es mor. L’objectiu, doncs, és morir-se bé i a la primera. I, què vol dir morir-se bé ? Acceptar això, no a contracor, i a la primera, sense aferrissament terapèutic, deixant-se anar no d’una manera derrotada, no amb resignació sinó en pau i com un ho vol fer. La nostra mort dependrà de la filosofia de vida de cadascun de nosaltres: ens morim tal com hem viscut. També va dir que a Orient la mort està molt més superada, mentre que a Occident l’hem convertida en tabú i això no ens ajuda gens. La mort és un tabú social, i per això, per exemple, no deixem que els nens vagin a veure malalts ni assisteixin a enterraments, per tal de no traumatitzar-los.

Hi ha una medicina eufòrica on entenem l’esperança de vida com una fita indefinida ja que amb l’augment del progrés científic la mort sembla considerar-se una anomalia fruit d’una negligència, enlloc de considerar-la com un element més de la pròpia vida. Vivim negant la condició humana.

Coincideixo completament amb l’exposició que va fer la Dra. Roman. Estem en una societat que nega la mort. Moltes vegades ni tan sols s’informa els malalts de la seva situació i pronòstic, impedint que la gent mori bé, amb naturalitat, tal com explica la Dra. Roman. També estic d’acord, com ja he escrit en articles anteriors, que ens hauríem de morir a la primera i no de la manera que moren moltes persones amb patiment i després d’un desmesurat i inútil aferrissament terapèutic, cosa habitual a molts centres hospitalaris

II Jornada sobre el fina de la vida

El proper dijous dia 12 de març es celebrarà a la Universitat de Vic la II Jornada sobre El final de la vida. La mort en els nens i adolescents

Els objectius de la jornada, tal com indica el programa, són

• Reflexionar sobre la mort i el morir en la cultura occidental.
• Analitzar els aspectes relacionats amb la malaltia i la mort en nens i adolescents
• Impulsar la reflexió sobre el final de la vida entre els professionals de la salut, de l'educació i la ciutadania en general
• Promoure actituds ètiques i pedagògiques entre els professionals del món de la salut i de l'educació.
  
  Hi participaran, entre altres, la Dra. Victòria Camps i la Dra. Begoña Roman
  
  Pot ser una jornada molt interessant, i en tot cas que ja en parlaré la propera setmana.
  
  

La informació sanitària i participació

La Fundació Víctor Grífols i Lucas ha publicat uns quaderns de bioètica molt interessants, un dels quals es titula La información sanitaria y la participación activa de los usuarios. Un treball realitzat per la Montserrat Busquets i Jordi Caïs sobre l’estat actual de la informació sanitària i la participació dels usuaris en les decisions clíniques

El treball consisteix en unes entrevistes que es fan a dos grups de malalts: uns que pateixen càncer de mama i els altres són malalts afectats per infarts. En aquest estudi expliquen fins a quin punt els malalts tenen la possibilitat de participar, o no, en la pressa de decisions.

Es parla d’autonomia com la capacitat de prendre decisions responsables sobre la pròpia vida. Com també es parla del consentiment informat. La majoria dels malalts, però, reflecteixen que se’ls dóna un document per signar, moltes vegades just abans d’anar quiròfan, amb paraules molt tècniques i amb poques explicacions, que sovint s’interpreta com un simple pas burocràtic que s’ha de fer per tal que els metges es cobreixin les espatlles, tal com molt bé diu una malalta. També hi ha malalts que expliquen que els el lliura una administrativa, sense cap tipus d’explicació

En l’apartat del debat es planteja que aquesta manca d’informació vingui motivada per una qüestió més relacionada amb la gestió del temps de cada professional que amb el convenciment que calgui o no oferir tota la informació al malalt, per tal que participi activament amb capacitat de prendre decisions.

Es parla de què les organitzacions sanitàries han de fer un esforç per formar professionals en habilitats de comunicació i informació, però hi ha qui també reconeix que tampoc es resol amb cursos d’habilitats comunicatives dirigides a metges i infermeres amb l’objectiu d’ensenyar com cal informar els usuaris, sinó que la qüestió es resoldria més aviat modificant la distribució del temps per tal de donar una atenció més personalitzada. Però de nou apareix la manca de recursos personals com el gran problema que ho impossibilita.

En definitiva, el que hi ha és una responsabilitat de les organitzacions sanitàries que no contemplen com una tasca més, i important, en el procés de cuidar el fet d’informar el malalt i la família. La informació no està contemplada com una carrega de treball.

En general les infermeres treballem amb una forta pressió assistencial, que cada vegada més incrementa la burocràcia, amb unes direccions que treballen per objectius moltes vegades més orientats a justificar o publicar uns resultats que tenen poca transcendència a la pràctica clínica diària i que no han estat pactats prèviament pels professionals que els han de portar a terme.

En resum, jo diria que per cuidar bé es necessita temps, i la informació és una part inseparable d’aquest cuidar bé. Altra cosa és que no sempre des de les administracions es prioritzi aquesta atenció de qualitat, i es tinguin en compte altres factors com el de la rendibilitat.

Alerta davant l'augment de denúncies a sanitaris

El dia 29 de gener sortia el diari Avui l’article “ Alerta davant l’augment de denúncies a sanitaris “ on deia que el col·lectiu d’infermeres ha constatat l’increment en els darrers anys del nombre de denúncies penals arreu de l’Estat que els pacients i familiars interposen per suposades males practiques. La Presidenta del Col·legi d’Infermeria de Barcelona Mariona Creus confirmava que també a Catalunya s’ha observat la mateixa tendència creixent tot i que és una de les comunitats autònomes amb una incidència més baixa de denuncies. I destacava que un dels factors claus que contribueix a augmentar els risc d’errors és la manca de personal i l’elevada pressió assistencial.

Estic completament d’acord amb el que diu la Presidenta del Col·legi, Mariona Creus, que les causes principals d’aquest increment de denúncies provenen bàsicament de les condicions amb que treballem les infermeres, amb una manca de recursos personals i una forta pressió assistencial. És evident que quan els responsables polítics o de gestió dels centres hospitalaris prioritzen la rendibilitat, l’estalvi de recursos humans, els constants canvis d’ubicació del personal, els trasllats a corre cuita dels malalts, l’acumulació de tasques burocràtiques en detriment del temps destinat a cuidar el malalt, estan incrementant el risc de possibles errors.

Es tracta, doncs, d’una decisió política i de gestió dels centres hospitalaris que són perfectament conscients del que representa l’actual model de gestió on es prioritzen els resultats econòmics a la seguretat i la qualitat del servei. I entremig, els professionals en rebem les conseqüències, primer assumint unes càrregues de treball al límit de les nostres possibilitats, però després corrent el risc que aquest mateix excés de pressió assistencial ens porti a errors involuntaris. Com a col·lectiu professional, a través del Col·legi potser hauríem de prendre’ns més seriosament el tema i anar una mica més enllà de les bones paraules i millors intencions.

No és per atzar que falten infermeres

La degana del Consell de Col·legis de Diplomats en Infermeria de Catalunya i presidenta del Col·legi Oficial d'Infermeria de Barcelona, Mariona Creus, va comparèixer el dia 3 de febrer a la Comissió de Sanitat i Consum del Senat per denunciar la manca d'infermeres i oferir propostes per paliar aquesta situació.

Si en un moment de crisi en què el problema de l'atur és tan greu, falten infermeres, és perquè, malgrat tot, a la gent no li atreu aquesta professió. I això ha de tenir alguna explicació.

Una possible explicació seria la de les condicions laborals, contractes precaris, horaris inestables, una forta pressió assitencial i manca de reconeixement professional, entre d'altres.

L'altra raó podria ser la manca de places universitàries públiques degut a una mala planificació de l'Administració i un menysteniment del paper de la infermera dins del sistema sanitari, cosa que no passa a altres paissos europeus on hi ha moltes més infermeres per habitant.

La situació que tenim és, doncs, el resultat lògic d'una voluntat, o una manca de voluntat, politica. O canviem això o amb el temps el problema s'eternitzarà i encara vindran temps molt pitjors, tal com ja s'ha denunciat a través del mateix Col·legi.

El cas de l'Eluana i les Voluntats anticipades

Aquesta setmana vaig assistir al seminari “El dret a decidir al final de la vida . Les voluntats anticipades” organitzat pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, a càrrec de Carmen Royo, infermera que treballa a la Corporació Sanitària del Parc Taulí. Va ser una jornada molt interessant, dinàmica i participativa.

Precisament aquest tema, aquests darrers dies, és d’actualitat amb el cas de la italiana Eluana Englaro, de 38 anys, que es troba en estat vegetatiu des de en fa 17, quan va patir un greu accident automobilístic. El seu pare, Beppino Englaro, ha desafiat aquest dimarts tant el Vaticà com el Govern d’Itàlia traslladant la seva filla a la Clínica “Quiete” ( La Calma ) d’Udine on un equip mèdic format per voluntaris li han retirat l’alimentació i la hidratació artificial que la manté viva en estat vegetatiu permanent. El metges li mantindran la sonda i se li administraran calmants fins al final.

Fa 10 anys que el seu pare i tutor legal porta lluitant davant els tribunals perquè es pugui desconnectar la seva filla. Ell mateix ha qualificat de “tortura inhumana“ la situació que el marc legal els imposava. Ha expressat afrontar aquesta decisió només perquè sap que amb la suspensió de l’alimentació i de la hidratació artificial es respectarà la voluntat de la seva filla. Segons el pare, l’Eluana havia expressat sempre la voluntat que se li permetés morir dignament si es produïa un cas així. El fet que la legislació italiana no els permetés complir amb la voluntat de la noia, els fa reviure contínuament la mort de la seva filla, segons afirmava el pare.

Aquest cas, aplicat aquí, hauria pogut tenir una més fàcil resolució si s’hagués seguit el que es prescriu respecte a les Voluntats anticipades, ja que aquestes es donen per vàlides encara que només hagin estat manifestades oralment, com es el cas de l’Eluana. Malgrat tot, també és possible que aquí, com s’ha trobat ella a Itàlia, es topi amb la intransigència d’una gent fonamentalista que amb l’excusa de voler salvaguardar qualsevol forma de vida el que fan es menystenir la vida, els sentiments i el patiment d’una persona i de la seva família.

Les voluntats anticipades

Dimecres, dia 4 de febrer, es farà el segon Seminari de formació en ètica organitzat pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona. Es parlarà sobre “El dret a decidir al final de la vida. Les voluntats anticipades”.

S’admet que les voluntats anticipades és un document pel qual una persona major d’edat amb capacitat suficient i de manera lliure dóna les instruccions precises, adreçades als professionals de la salut, que caldria tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies no li permetin d’expressar personalment la seva voluntat sobre el tractament mèdic que vol rebre..

Per tant, pot ser una eina molt eficaç i interessant de cara a evitar que a una persona se li apliquin tractaments fútils, que el malalt pot considerar innecessaris, o excessivament intervencionistes. Però difícilment la gent en farà ús si en desconeix la seva existència i la seva aplicació. Seria molt important, doncs, que les administracions a través del Departament de Salut i de les Àrees Bàsiques donessin més informació i es fomentés la possibilitat que tenim tots els ciutadans de fer unes voluntats anticipades.
D’una banda es tracta d’un dret que tenim els ciutadans, però de l’altra, també contribuiria a què els centres hospitalaris practiquessin unes atencions més humanes i a vegades menys tecnificades i paternalistes

Regular la prescripció de medicaments

La Junta d’Andalusia ha elaborat un projecte de decret per a regular la prescripció de determinats medicaments per part de les infermeres en aquest territori. D’aquesta manera les infermeres andaluses seran les primeres que podran prescriure i receptar medicaments i productes sanitaris; en principi, que aquells no requereixin una recepta mèdica. És una bona iniciativa ja que és un tema que fa molt de temps que se n’està parlant, i que els professionals reclamen que s’aclareixi. El Ministre de sanitat, Bernat Soria, l’any passat es va comprometre amb el col·lectiu d’infermeres i podòlegs a resoldre aquesta qüestió; però no ha fet cap pas, tot i que es tractaria d’una modificació molt simple de la legislació vigent. Tant es així, que el grup de CiU ha anunciat que, davant la inoperància del Ministeri, presentarà una proposició de llei al Congrés dels Diputats per tal d’acabar amb la inseguretat jurídica d’aquests dos col·lectius. Es tracta de canviar l’article de la llei del medicament que diu que l’únic prescriptor és el metge, de manera que digui que el metge és el principal prescriptor, cosa que ja deixaria un marge per a regular que les infermeres i podòlegs puguin receptar.

Des de el grup parlamentari socialista, la seva portaveu de Sanitat Pilar Grande diu que el seu grup ja hi està treballant activament amb el Ministeri, però sense atropellar la competència dels metges; al cap d’un any, però, encara no tenen data, per a concretar res. Diu literalment “Tenemos nuestros ritmos y nuestros tiempos y hacemos las cosas como creemos que es mejor “. Una mostra del menysteniment cap al col·lectiu d’infermeres i podòlegs que fa temps que reclama que es resolgui aquesta situació d’indefensió en què ens trobem.

Sigui com sigui seria bo que l’administració catalana seguís l’exemple d’Andalusia i legislés pel seu compte, sense esperar el ritme exageradament lent de l’Administració central. Potser el mateix Col·legi d’Infermeria podria reclamar als diferents grups polítics que resolguin aquest tema, ja que l’Estatut dóna prou marge d’actuació en aquest camp.

Qualitat assitèncial

Aquest darrers dies es nota als hospitals un augment de la demanda assistencial degut al grip i als problemes cardiorespiratoris que afecten sobretot a la gent gran amb malalties cròniques. En situacions d’una certa normalitat, en el sector sanitari ja es treballa amb una forta pressió assistencial, però aquests darrers dies degut a l’agudització d’aquestes patologies els serveis d’urgències estan col·lapsats i en conseqüència també les Àrees hospitalàries.

Moltes vegades surten als mitjans de comunicació queixes sobre el tracte que reben els malalts i les seves famílies per part dels professionals de la salut (moltes hores a les sales d’espera, manca d’informació, hores o dies en el box o els passadissos d’urgències esperant un llit d’hospitalització... ) És evident que moltes vegades tenen tota la raó, però també és cert que és degut a la falta de molts més recursos humans o materials per tal de donar una millor qualitat assistèncial, amb una atenció molt més personalitzada i amb més temps per dedicar-hi. Tot això fa que els malalts puguin percebre que “som uns professionals molt atabalats que van amunt i avall, i als quals no es pot destorbar perquè ja que tenen prou feina “

Estic convençuda que als hospitals hi ha molt bons professionals de la salut, amb ganes de fer bé la seva feina, però que sovint es troben frustrats i amb la famosa síndrome d’estar cremats perquè no poden exercir d’una manera correcta, i tal com voldrien, la seva professió

Per tal de resoldre aquesta situació crec que hi hauria d’haver més implicació per part de les Direccions dels hospitals i de l’Administració. La necessitat de contenir les despeses i administrar correctament els recursos no hauria d’anar, com està passant ara, en detriment de l’objectiu d’assolir una excel·lència assistèncial. Els ciutadans tenen dret a exigir una assistència correcta en tots els sentits, i els professionals som conscients que massa sovint no la podem oferir per manca de recursos materials i humans. Probablement, a l’hora de retallar despeses, hi pot haver partides a contenir que no afectin tan directament als usuaris de la sanitat.

L'ètica del tenir cura. Una visió feminista

En la secció de Bioètica de la pàgina Web de Ramon Alcoberro, filòsof ,hi ha un article molt interessant sota el títol de “Introducció a la Bioètica”, principalment el paràgraf que fa referència a Sobre el principi de la cura. La crítica feminista on exposa que és difícil trobar respostes com ara: què significa “ fer el bé “ en una malaltia degenerativa sense tractament ? Què vol dir “ tractar millor “ un pacient que inevitablement “ anirà pitjor “ Quina autonomia té un pacient d’Alzheimer que progressivament anirà perdent autonomia ?

Tal com exposa en Ramon Alcoberro moltes d’aquestes preguntes prenen un nou caire a partir de l’ètica feminista.

Fa una exposició de l’ètica de la cura a partir d’estudioses de la infermeria com Jean Watson, Carol Gilligan i Simone Roach amb les 5 C de la cura (compassió, competència, confiança, consciència i compromís )

Es un article llarg, però us el recomano perquè crec que val la pena.

La dignitat humana

Us recomano un article molt interessant de la Victòria Camps sobre La paradoja de la Dignidad Humana. publicat a la revista bioètica & debat nº 50 de l'Institut Borja de Bioètica

En aquest article la Victòria Camps fa una reflexió sobre la dignitat humana que implica la llibertat per decidir sobre tot el que fa referència a la nostra vida, inclosa la mort. Textualment diu “ Tanto el rechazo de un tratamiento concreto por parte del paciente, como la demanda de una muerte digna, están íntimamente relacionados con la idea, cada vez más aceptada, según la cual no siempre es mejor vivir que morir. Lo que es mejor depende de las condiciones en que se tiene que vivir “

Una visió o interpretació de la dignitat humana, molt humana, que contrasta amb determinades interpretacions de caire religiós que sovint neguen a l’home la capacitat de decidir sobre la seva pròpia vida.

Bon any a tothom