Obstinació terapèutica, encara

Aquesta setmana hem sabut la sentència del metge Marcos A.H.G., ex metge de l’Hospital de Móra d’Ebre acusat de practicar l’eutanàsia a una malalta en situació de malaltia terminal. El fiscal va modificar la seva petició inicial de deu anys de presó per un presumpte delicte d’homicidi, rebaixant-la a un any per un delicte d’homicidi imprudent. La malalta, Carmen C.V.R., de 82 anys, va ingressar en situació terminal a l’hospital comarcal de Móra d’Ebre després de patir un infart de miocardi. I la pròpia malalta va demanar reiteradament que s’acabés amb el seu estat de sofriment.

No entraré a valorar si el metge en qüestió va procedir correctament, donat que no tinc més informació que la que apareix a la premsa, però sí fer-ne un petit comentari, perquè situacions relativament similars es donen cada dia als nostres hospitals.

Veiem sovint persones que es troben en fase terminal, sense possibilitat de cap mena de recuperació, a les quals els professionals de la salut apliquen tots els tractaments que tenen al seu abast, sabent que com a molt aconseguiran allargar el patiment del malalt i de la família. Els tracten com si els professionals de la salut haguessin de guarir sempre, fins i tot en aquells casos en què és impossible, arribant a tractament fútils i a una obstinació terapèutica, sense contemplar que una de les tasques dels centres assistencials i dels seus professionals ha de ser també acompanyar el malalt a morir bé, a una mort digna i sense patiments innecessaris.

Seria bo que quan ingressés un malalt en fase terminal sense possibilitats de recuperació, els professionals tinguéssim un esperit més humanitari, posant-nos al lloc del malalt, i que apliquéssim el principi de que “el que no és bo per mi tampoc ho es pels altres”, i no iniciar o insistir en tractaments que no fan més que allargar l’agonia i el patiment del malalt i de les famílies

Tècnicament, als hospitals és possible allargar la vida i el sofriment; èticament, és inacceptable.

La irresponsabilitat del Papa Benet XVI

Actualment, a països desenvolupats com el nostre, hi ha moltes campanyes de sensibilització sobre temes de salut pública, contra el tabac, l’abús de l’alcohol, contra les drogues o les dedicades a la prevenció de malalties de transmissió sexual. Aquestes campanyes es fan amb l’objectiu de modificar hàbits que poden ser perjudicials per a la salut.

Una d’aquestes campanyes és la que es fa per tal de fomentar l’ús del preservatiu per prevenir o evitar determinades malalties, la més representativa de les quals seria la SIDA. Actualment, en bona mesura gràcies a aquestes campanyes de divulgació, hi ha un nivell molt més alt de conscienciació i això ha repercutit positivament en un major control del nombre d’infeccions. Una situació ben diferent a la que es viu al continent africà, amb moltes més dificultats per fer arribar el missatge a la població, i amb una gran manca de recursos, de manera que el nombre d’infecció segueix creixent fins a límits realment alarmants.

En aquest context, resulta sorprenent que havent-hi unanimitat a nivell científic sobre l’eficacia de l’ús del preservatiu com a principal eina de prevenció surti el Papa Benet XVI dient exactament tot el contrari. Les argumentacions de la jerarquia catòlica no tenen cap base científica i es fonamenta només en perjudicis fonamentalistes i obsessions malaltisses per tot el que està relacionat amb les relacions sexuals, a part que tampoc hauria de tenir massa res a veure amb les creences religioses. Es d’una greu irresponsabilitat per part de l’Església la desinformació constant i la incitació a no prendre les mesures de prevenció adequades per tal d’evitar malalties. Al Papa se li podria atribuir un potencial augment de les infeccions de transmissió sexual, derivades d’aquesta manca de conscienciació que ell mateix fomenta. La seva actitud demostra una falta d’ètica i d’humanitat, i un menyspreu cap a una població que ja té prou dificultats per viure i sobreviure.

D’altra banda, és també injustificable que una actitud tan greu que pot incidir en la pèrdua de moltes vides humanes, no hagi tingut la resposta que es mereixia per part de la comunitat científica, les organitzacions i les administracions sanitàries. I és que l’Església continua essent encara un tabú en la nostra societat actual.

Morir bé i a la primera

Aquesta setmana es va celebrar a la Universitat de Vic la II Jornada El final de la vida. La mort en els nens i adolescents. Va ser una jornada molt interessant i amb molt de públic.

La primera conferència Reflexió sobre la finitud humana va anar a càrrec de la Dra. Victòria Camps. Va destacar el fet que l’esperança de vida creix i que la proximitat de la mort propera es dilata: la nostra és una societat que rebutja el patiment a base de recórrer a professionals i tractaments de tot tipus, perquè el patiment ja no forma part de l’educació de la persona.

Va fer una sèrie de consideracions en relació al progrés biomèdic, moltes de les innovacions del qual no sempre volen dir progrés. I es van obrir tot un seguit d’interrogants: Què hem de fer davant d’aquesta progressió ? Es millor viure tants anys ? Es interessant que es visqui en segons quines condicions ? Què hi fem en aquesta vida ? Aquesta possibilitat d’allargar la vida significa un progrés ?

Tot aquest progrés que ens permet superar i guarir moltes malalties fan més difícil la idea de finitud. Països menys desenvolupats tenen la idea de la finitud i de la proximitat de la mort molt més present. Perquè la mort hi és freqüent i està present de forma constant en les seves vides. Victòria Camps va acabar dient que ens havíem de preparar per a la degradació i la finitud de les persones.

La segona conferència Hi ha un moment per morir ? va anar a càrrec, de forma brillant, de la Dra. Begoña Roman. La seva idea és que sí que hi ha un moment per a morir. La mort forma part de la vida. Tothom es mor. L’objectiu, doncs, és morir-se bé i a la primera. I, què vol dir morir-se bé ? Acceptar això, no a contracor, i a la primera, sense aferrissament terapèutic, deixant-se anar no d’una manera derrotada, no amb resignació sinó en pau i com un ho vol fer. La nostra mort dependrà de la filosofia de vida de cadascun de nosaltres: ens morim tal com hem viscut. També va dir que a Orient la mort està molt més superada, mentre que a Occident l’hem convertida en tabú i això no ens ajuda gens. La mort és un tabú social, i per això, per exemple, no deixem que els nens vagin a veure malalts ni assisteixin a enterraments, per tal de no traumatitzar-los.

Hi ha una medicina eufòrica on entenem l’esperança de vida com una fita indefinida ja que amb l’augment del progrés científic la mort sembla considerar-se una anomalia fruit d’una negligència, enlloc de considerar-la com un element més de la pròpia vida. Vivim negant la condició humana.

Coincideixo completament amb l’exposició que va fer la Dra. Roman. Estem en una societat que nega la mort. Moltes vegades ni tan sols s’informa els malalts de la seva situació i pronòstic, impedint que la gent mori bé, amb naturalitat, tal com explica la Dra. Roman. També estic d’acord, com ja he escrit en articles anteriors, que ens hauríem de morir a la primera i no de la manera que moren moltes persones amb patiment i després d’un desmesurat i inútil aferrissament terapèutic, cosa habitual a molts centres hospitalaris

II Jornada sobre el fina de la vida

El proper dijous dia 12 de març es celebrarà a la Universitat de Vic la II Jornada sobre El final de la vida. La mort en els nens i adolescents

Els objectius de la jornada, tal com indica el programa, són

• Reflexionar sobre la mort i el morir en la cultura occidental.
• Analitzar els aspectes relacionats amb la malaltia i la mort en nens i adolescents
• Impulsar la reflexió sobre el final de la vida entre els professionals de la salut, de l'educació i la ciutadania en general
• Promoure actituds ètiques i pedagògiques entre els professionals del món de la salut i de l'educació.
  
  Hi participaran, entre altres, la Dra. Victòria Camps i la Dra. Begoña Roman
  
  Pot ser una jornada molt interessant, i en tot cas que ja en parlaré la propera setmana.