domingo, 30 de agosto de 2009

Posar límits a la medicina ( II )

Un dels aspectes més polèmics que ha portat el llibre “Poner límites: los fines de la medicina en una sociedad que envejece”, de Daniel Callahan, és l’enfocament econòmic. Segons Daniel Callahan a partir d’una determinada edat no estaria justificat per raons econòmiques aplicar determinades tècniques d’alta tecnologia que impliquen un cost econòmic important. Algú podria interpretar que, segons Callahan, a partir d’una determinada edat ja no caldria esmerçar-hi grans recursos sanitaris d’alt cost. Fins i tot, hi ha qui insinua que Daniel Callahan pot estar possessionant-se a favor de l’eutanàsia, quan en realitat ell s’hi declara obertament en contra. De fet, el que ve a dir Callahan és que a partir de certa edat no caldria fer intervencions molt sofisticades que repercuteixen molt poc en la qualitat de vida del malalt però que li allarguen el patiment; una obstinació terapèutica que ve determinada per la no acceptació de la finitud de la vida

Callahan considera que aquests recursos caldria destinar-los a gent més jove, que encara no han viscut tota la duració natural de la vida i que encara tenen objectius per a assolir, i més aviat prioritzar els recursos econòmics afavorint la investigació de malalties cròniques així com l’assistència preventiva, el tractament del dolor amb cures d’infermeria per tal de millorar el confort.

Davant de la realitat que a molts hospitals es practica injustificadament i de forma generalitzada l’obstinació terapèutica, la teoria de Daniel Callahan no sembla gens desencertada. Una altra cosa seria interpretar una aplicació literal i de forma estricta el llistó de l’edat, com proposa Callahan, ja que hi poden haver casos concrets que justifiquin una intervenció sofisticada, sigui quin sigui el seu cost, perquè hi ha possibilitats raonables de retornar al malalt unes mínimes condicions de qualitat de vida.

La tendència general a una major aplicació de la medicina d’aguts, d’alta tecnologia, com la cirurgia cardíaca, en els malalts vells (o no tan vells) incrementa certament el cost de la sanitat, però també aporta grans beneficis; cosa amb la qual Daniel Callahan estaria d’acord només si hi haguessin garanties d’una supervivència llarga.




No hay comentarios: