Ridiculitzant la professió d’infermeria

Aquests dies, ha sortit als mitjans de comunicació l'escàndol d'una clínica de Cadis on sembla que es retallava un plus a les infermeres que no portaven l’uniforme del centre, amb una faldilla curta i un davantal molt cenyit. Realment es escandalós que hi pugui haver centres hospitalaris que tractin amb tanta desconsideració al personal d’infermeria La història sembla treta d’una d’aquelles pel·licules del Mariano Ozores.

Si es tractés només d’un cas aïllat podríem deixar-ho com una bretolada o una broma de mal gust d’algú que no té la més remota idea del que és la professió d’infermeria, o, pitjor encara, que sabent-ho la denigra fins a aquest extrem per tal de treure’n algun benefici econòmic. Però, encara que sense arribar al ridícul d’aquest cas, el fet és que la desconsideració envers la professió d’infermeria és ben present, i molts casos assumida com a normal, a casa nostra.

El tòpic de la infermera com a simple ajudant o acompanyant del metge, i de la qual s’espera més una cara amable que una bona professionalitat, és ben viu en encara al nostre país. És des de la mateixa Administració, des dels mitjans de comunicació i dels centres hospitalaris que es dóna sempre aquesta imatge d’una sanitat centralitzada en el paper del metge, de manera que el personal d’infermeria queda no només en un segon pla sinó com a simple ajudant del metge o com a simple figurant, sense un rol professional propi.

Per tant no ens ha d’estranyar que, sovint, els ususaris de la sanitat ens vegin des de la perspectiva d’aquest estereotip que, posat en mans d’uns sapastres masclistes com els d’aquest hospital de Cadis, assoleix aquest nivell ridículament ofensiu
A Cadis han posat la guinda, però entre tots, inclosa l’actitud sovint poc reivindicativa de la infermera, hem fet el pastis

El dret a decidir sobre la nostra vida

El cas de la Sra. Chantal Sebire em fa reflexionar sobre el concepte de l’autonomia de la persona. Es diu, com a principi general, que la persona té dret a decidir, i per tant s’admet a nivell teòric que un malalt té dret a decidir si vol un determinat tractament o que li retirin el que s’havia iniciat. Bàsicament perquè la sanitat està al servei de les persones, i mai al inrevés, de manera que la funció d’un determinat tractament no pot ser altra que satisfer les necessitats de les persones.

Aquest principi d’autonomia del malalt que sembla que tothom admet, a la pràctica no es té gens clar i normalment no s’aplica ja que en el món de la sanitat predomina la visió paternalista. Un paternalisme que fa que el professional s’atorgui l’autoritat moral del que li convé o no en el malalt, i que sovint arriba a tenir un component autoritari de manera ja no es dóna ni la possibilitat que el malalt pugui expressar la seva opinió ni se li ofereixen les possibles alternatives. Tant és així que la gran majoria dels usuaris del serveis sanitaris ja hi acudeixen predisposats a sotmetre’s resignadament al criteri dels professionals. Per suposat que el professional de la salut és el que realment entén de la praxis sanitària, però ningú com el malalt pot entendre el que sent, com ho viu i per tant cap on vol anar com a persona.

La Chantal Sebire demanava que la mateixa medecina que era incapaç de guarir-li la malaltia i ni tant sols podia evitar-li el dolor, com a mínim fos capaç d’ajudar-la a acabar amb el seu patiment i a morir dignament. Ha hagut de recórrer el suïcidi, amb totes les connotacions negatives que se’n té.

Caldria que hi hagués una legislació sobre l’eutanàsia clarament respectuosa amb la voluntat de les persones, tant per quan decideixen seguir un determinat tractament com per quan el tractament que volen seguir és el de posar fi a la vida. En aquest sentit pot ser un bon punt de partida el document de l’IBB VERS UNA POSSIBLE DESPENALITZACIÓ DE L’EUTANÀSIA

Jornada sobre El Final de la vida

El dia 12 de març es va celebrar la Jornada sobre el Final de la Vida, que va organitzar la Universitat de Vic, amb una gran assistència de públic.

Un dels temes interessants que s’hi van tractar és el que va exposar el Dr. Francesc Torralba en la conferència Mort i cultura. Basant-se en el llibre de Philippe Ariès Historia de la muerte en Occidente, va fer un repàs de com ha anat evolucionant la vivència de la mort a la nostra societat.

Temps enrere la mort se’ns feia present d’una manera quotidiana en la nostra vida, i per tant es vivia com una esdeveniment social més, fins i tot pels nens que eren presents en aquest darrer acte de l’existència d’alguna de les persones més properes. Per tant, tothom al llarg de la seva vida anava tenint contacte amb la mort.

Actualment la mort s’ha convertit en un tema tabú del qual s’evita parlar per moltes raons. Amb molts casos se n’ha exclòs els nens i gaire bé sempre s’ha tret de l’àmbit familiar, de manera que la mort no es vista com un final natural de la vida, sinó com un fracàs de la medicina, que es produeix lògicament als centres hospitalaris. El tractament i les atencions dels professionals poden ser, i de fet sovint ho són, del tot correctes; però el tractament d’aquest final de la vida en la seva concepció general no deixa de ser quelcom deshumanitzat i desnaturalitzat, com si no ens resignéssim a acceptar com un desenllaç natural.

D’aquesta manera la mort no es vista des de una perspectiva humana, sinó com una mancança de la tecnologia mèdica, cosa que s’evidencia en l’anomenada obstinació terapèutica, tema del qual en podem parlar un altre dia.

Estem desmotivades les infermeres?

Sovint, llegim en declaracions a diferents mitjans de comunicació que les infermeres estem poc valorades i poc reconegudes. Sembla que es vulgui donar la sensació que hi ha un desànim general en la professió. Sincerament, potser no deu ser tant com diuen si, quan hi ha unes jornades com les que es varen fer a Vic, veiem que hi ha una nombrosa i molt interessada assistència. Curiosament, aquest tipus de declaracions solen fer-les persones que tenen responsabilitats a nivell de gestió hospitalària, o nivell de l’administració.

No és que no hi hagi motius per estar desmotivades, si tenim en compte que hi ha una forta pressió assistèncial amb plantilles insuficients, amb contractes precaris o inestables i amb unes retribucions en alguns casos irrisòries, com passa amb les infermeres que treballen a les Residències o al sector sociosanitari o privat. El que passa és que totes aquestes raons que realment podrien generar aquest desànim són generades per la mateixa gent que després fa aquests articles d’opinió sobre la poca motivació o vocació del personal d’infermeria

Malgrat la seva deficient gestió que provoca les causes d’una possible desmotivació, Déu n’hi do de l’interès professional i de la capacitat de resposta que evidencia el personal d’infermeria, tal com dèiem en les jornades que es varen celebrar a Vic.

Les jornades d’infermeria que, sota el títol de Quan la infermera truca a la porta, es van celebrar a Vic el dia 29 de febrer van ser tot un èxit d’organització i de participació. A les jornades hi havia professionals de diferents camps de la infermeria, i per a mi que, com a infermera sempre he treballat a l’Àrea Hospitalària, va ser molt interessant conèixer un camp que m’era força desconegut i en el qual penso que les infermeres hi tenim molt a dir i a fer.

Jornades com aquestes ajuden a veure la diversitat de camps que abraça la infermeria . A nivell teòric, tots tenim molt clar que la sanitat no ha de procurar només tenir cura dels malalts, sinó que hi ha una importantíssima tasca a fer a nivell de promoció i de prevenció, que els professionals de l’àmbit hospitalari podem oblidar ja sigui per desconeixement o per falta de relació.

A les Jornades es van tractar temes relacionat amb la responsabilitat de la infermera en l’atenció a domicili: activitats preventives com la prevenció de nafres, consells de dietes equilibrades, estimulació d’activitats, evitar l’aïllament social, donar suport als cuidadors, valorar els nivells de coneixements, ensenyar tècniques per millorar la seguretat dels malalts, coordinar-se amb altres serveis com poden ser serveis socials, PADES... No solament es tracta d’unes tasques d’infermeria que des de el món de la infermeria hospitalària poden ser més o menys desconegudes, sinó que hi estan estretament relacionades i vinculades.

Més enllà, doncs, de l’interès que ha tingut una jornada com aquesta crec que seria convenient que hi hagués altres espais de relació per tractar i aprofundir sobre la interrelació dels diferents àmbits de la infermeria. Tots hi sortiríem guanyant.