domingo, 29 de noviembre de 2009

És impossible una sanitat més humana ?

En diverses ocasions he parlat en aquest bloc del grau de deshumanització a què ha arribat la medicina i la poca consideració que es dóna als malalts com a persones. Fins al punt que, als nostres hospitals, s’oblida fàcilment l’objectiu bàsic de tenir cura de les persones: guarir-les sempre que pugui, però tenir-ne cura sempre. Lluny d’això, l’afany d’obtenir unes determinades estadístiques, d’assolir uns objectius més administratius que sanitaris i la manca de voluntat de contemplar el malalt com a persona que té tots els drets, inclòs el de morir dignament, porta sovint a unes pràctiques d’obstinació terapèutica èticament reprovables, que prescindeixen del patiment del malalt i de la família.

Aquests dies m’ha tocat viure de prop l’experiència de la mort d’una persona propera en un dels hospitals de referència del país, que sovint apareix als mitjans de comunicació per l’èxit de les seves recerques i dels seus avenços tecnològics. Però que han estat incapaços de tractar amb un mínim d’humanitat una persona que arribava al final de la seva vida. De manera semblant a altres experiències personals viscudes darrerament, i que també he mencionat en aquest bloc, he hagut de veure la mort d’una persona a qui se li ha negat el dret a morir dignament, tal com ell mateix reclamava; se l’ha deixat patir inútilment, potser amb la sarcàstica i cruel excusa que segons quins sedans no li convenien per a la seva salut; i en el darrer moment va ser difícil reclamar la presència d’un metge perquè, deien que ja havien fet tot el que estava a la seva mà, i ni una sola infermera no va assistir als darrers instants. No van permetre uns dies abans que se’l traslladés prop del seu domicili per a poder morir tranquil·lament a prop dels seus, perquè havien de fer tots els possibles per allargar-li l’agonia sense estalviar-li el patiment.

Amb més o menys dramatisme, i sovint de tal manera que els familiars que desconeixen els recursos i les possibilitats de la medicina actual arriben a trobar-ho com a normal i inevitable, fets com aquests es repeteixen diàriament als nostres hospitals. Unes pràctiques que contradiuen plenament tots els principis ètics, i que degraden la professió d’infermeria convertida en mera instrumentalització d’una tecnologia mèdica capaç de les filigranes més sorprenents i innovadores, però incapaç de tractar amb humanitat les persones. Però no es tracta d’actituds individuals d’un o altre professional, sinó d’una concepció preestablerta des de l’Administració i des de les Direccions que imposa uns ritmes de treball i unes formes de relació deshumanitzada entre els professionals de la sanitat i el malalt, que s’assemblen molt més a la d’un mecànic intentant de reparar un vehicle espatllat.

Existeixen centres especialitzats en estudis de bioètica, codis d’Ètica del Col·legi d’Infermeria, i els preceptius Comitès d’Ètica Hospitalària, però la realitat va per un altre cantó completament oposat. I ningú hi diu res. I els professionals ja ens avesem a unes pràctiques despersonalitzades, ens limitem administrar els medicaments que ens ordenen, a omplir formularis i a complir objectius, al marge del que poden sentir els malalts i els familiars, al marge del patiment avui perfectament evitable que els nega quelcom tan elemental com el dret a una mort digna, quan ja no és possible el guariment.

Hom arriba a tenir la sensació d’haver-se equivocat de professió, o que l’han deixada pervertir fins a tal punt que ja és difícil reconèixer-s’hi. I no sembla que les veus que clamen per una ètica del cuidar, i en definitiva per una ètica professional, tinguin massa èxit en les seves reivindicacions. Aquesta era una de les motivacions per començar a escriure aquest Bloc, però sincerament no estic pas segura que valgui la pena de continuar-lo.

domingo, 22 de noviembre de 2009

Reivindicacions d'infermeria

Els representats de la UGT a l’Hospital General de Granollers han publicat una carta amb una llarga llista de queixes i reivindicacions adreçades a la Direcció d’Infermeria.

Algunes d’aquestes són molt especifiques de l’Hospital de Granollers, però, n’hi ha moltes altres que són generals i segurament aplicables a qualsevol hospital del país.

És curiós, però, que el conjunt de queixes i reivindicacions fan referència a una desorganització del centre i estan orientades només des de la perspectiva estrictament laboral (horaris, places, torns...) I, en canvi, en cap moment hi ha referències més professionals. La inestabilitat dels canvis de torn, el fet de no suplir vacants, o de cobrir-les amb personal que no té experiència... tot això representen uns problemes de caràcter laboral, amb els quals ja hi estic d’acord, però sobretot impliquen també la impossibilitat d’exercir adequadament la nostra professió, d’acord amb els principis ètics del cuidar: no es valora l’atenció individualitzada dels malalts, no hi ha temps per a la comunicació i per a atendre’ls degudament...

A vegades, quan ens queixem de la manca d’interès de l’Administració i de les mateixes Direccions dels Centres hospitalaris, hem de reconèixer que també els professionals defensem amb poca energia i decisió la nostra dignitat professional. També en les nostres reivindicacions hauríem de prioritzar, o com a mínim no oblidar, els aspectes de l’ètica professional, que no es limita a l’aplicació de tècniques, protocols i cobrir objectius de caràcter administratiu.
---
Carta a la Direcció d’Infermeria de la UGT de l'Hospital General de Granollers

La UGT vol ajudar a difondre el debat obert a propòsit de la pèssima gestió del personal d’infermeria que patim des què es va “renovar” la direcció i la major part de comandaments. Per això hem sol•licitat permís per penjar al nostre bloc la carta que subscriu un col•lectiu d’infermers i infermeres ostensiblement molestos per la desorganització i manca de previsió i que provablement podria subscriure la gran majoria del personal d’infermeria. No deixeu de fer comentaris que puguin aportar algun element nou del qual no hagi quedat constància.
REUNIÓ DEL 26 OCTUBRE 2OO9 AMB DIRECCIÓ D’INFERMERIA
En primer lloc volem, agrair la informació que ens han donat, però creiem que hem d’exposar la situació que estem vivint des del febrer de 2008, amb la centralització de la gestió d’infermeria i que considerem ha estat una mala gestió:
 No existeix continuïtat amb les plantilles.
 Les cobertures es fan dia a dia.
 Fa més de dos anys que hi ha corretorns sense cobrir.
 Les reduccions de jornada i permisos es cobreixen dia a dia , en moltes ocasions no es cobreixen o ho fan en excés.
 Els problemes personals de calendaris els hem de tractar amb les secretàries i elles no solen solucionar res.
 Les vacances s’han de demanar el mes de febrer per poder planificar els calendaris del personal que té part variable i això no s’ha complert. Aquest estiu passat no s’han confirmat les vacances fins el moment d’agafar-les i s’han cobert com si fossin imprevistos. Cada dia una persona diferent, això ha fet que quedin sense cobrir alguns dies de les nostres vacances.
 Fàcilment queden dies descoberts per fer-ho a última hora, es tapen forats amb personal amb poca experiència o experiència nul•la amb el servei.
 Quan demanem un dia i dipositem la sol•licitud a la bústia conforme hem demanat aquest dia no tenim cap justificant i no obtenim resposta fins l’últim moment, si és que arriba.
 EI supervisor de nit ha deixat de ser una figura referent, ara ja no té l’autonomia per gestionar el seu personal amb el perjudici que això suposa per aquest torn. Als torns diürns també succeeix el mateix.
En quant a les persones que tenen part variable:
 Canvi de calendaris contínuament.
 Els calendaris que té gestió d ‘infermeria no coincideixen amb els que tenen els treballadors.
 Hi ha gent amb dies vermells a casa que no els truquen i personal que es passa d ‘hores Es deneguen dies personals a personal amb contracte de TP perquè el demana en cap de setmana.
 S’ha de tenir en conte als corretorns a l’hora de planificar la part variable, el corretorns no pot quedar-se en unes condicions per sota de la nova figura de TP/pool que es vol crear.
 El personal que arriba nou té un calendari més estable que el personal més antic.
 Ja sabem que s’ha d ‘estar per quan es truqui, però hi ha moltes vegades que el personal ha de córrer per poder cobrir una vacant que fa tems que es podria haver programat.
 Recordar que el personal de contracte també té família i necessitats personals i socials com tothom.
També volem exposar els següents punts:
 Els objectius se’ns han donat massa tard amb ítems impossibles de complir dintre de l’horari laboral. És impossible que tot el personal d’un torn treballi una trajectòria dintre de l’horari laboral.
 Irregularitats en l’atorgació de places d’auxiliar per una ineficaç gestió de la Direcció i retard en l’atorgació de places de DUEs pel mateix motiu.
 El mes d ‘octubre s ‘informa al personal d’algunes unitats de que deu dies a l’empresa, fet que no té explicació doncs seguim la mateixa cadència que l ‘empresa ens va donar en l’última reducció horària de conveni, a on van reduir minuts i dies.
 Cal recordar que el personal d ‘ hospitalització teníem encavalcament entre torns que vostès van treure, quan això es va demandar nosaltres vam guanyar la sentència. Però els hi vam cedir a canvi de gaudir de dies de festa que nosaltres poguéssim escollir.
 Actualment continuem encavalcant n els canvis de torn a conta nostra per oferir un servei de més qualitat a l’usuari. Per tant creiem que no es just que ens treguin dies per no arribar a la jornada quan en realitat la sobrepassem.
 Posem de manifest que no estem disposats a perdre ni un sol dia dels que tenim actualment.

viernes, 13 de noviembre de 2009

Tot controlat, Sra. Geli ?

Si normalment els hospital ja estant prou col·lapsats, en aquests moments, amb una major incidència per la Grip nova, la situació pot arribar a uns límits insostenibles que s’anirà greujant en els propers mesos quan s’hi sumi l’habitual grip estacional. I l’agudització de les patologies de la gen gran.

Sobta, doncs, que la Consellera de Salut Marina Geli digui que està tot controlat, quan els que vivim el dia a dia als hospitals sabem que no és cert. Si l’objectiu del Departament de Salut es limita a no deixar ningú al carrer i d’alguna manera atendre a tothom, això ja s’assoleix Ara bé, si parlem de qualitat assistencial ja és tota una altra qüestió. Naturalment que quan als hospitals s’incrementen les càrregues de treball, el personal sanitari resol com pot la situació, però essent conscients que es fa en detriment de la qualitat i de l’atenció personalitzada dels malalts i de les famílies. És molt fàcil des del despatx donar per bona una situació, bàsicament perquè els dèficits sanitaris no surten a les portades dels diaris ni des de les Direccions dels hospitals no li arriben queixes suficients del mal funcionament de la sanitat per manca de recursos tant materials com humans

La funció del Departament de Salut no hauria de limitar-se assegurar-se un control de la situació, sinó a garantir una qualitat assistencial i d’atenció a les persones que en els darrers temps s’ha deteriorat escandalosament.

viernes, 6 de noviembre de 2009

Sobre la felicitat i el sufriment

Us recomano l’article Sobre la felicitat i el sofriment del Professor Ramon Bayés en el discurs d’investidura com a doctor “honoris causa “ en psicologia per la UNED, el 2009. L’article està editat a Annals de Medicina

sábado, 31 de octubre de 2009

La mort d'en Manel

El dia 14 d’octubre és va morir en Manel, el protagonista del cas clínic que vaig exposar el dia 15 d’agost. En Manel tenia 88 anys, era una persona amb múltiples antecedents patològics, que ja havia arribat al final natural de la seva vida i que, per tant, ja no tenia cap sentit plantejar-se intervencions agressives, sinó simplement tractaments de confort

El varen ingressar afectat d’un IAM i una Pneumònia, complicat tot plegat amb una insuficiència renal

Des del primer moment es va veure que la situació era molt greu i que tenia poques, per no dir nul·les possibilitats de recuperació, i en el millor dels casos ja no podria tornar al seu domicili

Tot i que no es varen utilitzar mesures agressives, sí que es va fer tot el possible per intentar allargar-li la vida, com si pogués recuperar un mínim de qualitat de vida.

Va fer un quadre de confusió important fins al punt que no reconeixia la família i va patir fins les darreres hores amb malestar, dispnea, confusió i sensació de mort. Se li van administrar analgèsics i neurolèptics, però probablement no en la dosi necessària per a estalviar-li el patiment, i molt menys no es va plantejar una sedació.

El cas d’en Manel és un dels exemples del malament que es mor als centres hospitalaris, tal com ja he explicat en diversos articles. Tenint els suficients recursos perquè la gent es mori d’una manera digna, sense patiment, es continuen produint morts com la d’en Manel. No és la mort que hauria volgut per a en Manel, ni per a cap dels meus malalts.

jueves, 15 de octubre de 2009

Per què no s'evita el patiment en el moment de morir ?

El dia 6 d’octubre el President de la Organización Médica Colegial (OMC) Juan José Rodríguez Sendin i el President de la Comisión Central de Deontologia de la OMC Marcos Gómez Sancho van presentar un informe que dóna diverses dades sobre el tractament del dolor i la forma com es moren els malalts als hospitals, on es remarca que uns 2000 malalts terminals a l’any varen demanar l’eutanàsia

Les dades que donen són esgarrifoses. Admeten que més de la meitat de les persones moren amb dolor, que a un 24% li practiquen reanimació cardíaca encara que estiguin en fase terminal, o que un 55% porta la sonda nasogàstrica posada en el moment de morir (com en el cas clínic de la Dolors que vaig explicar temps enrere)

Aquestes xifres haurien de fer caure la cara de vergonya als responsables de la Sanitat i als metges en la mesura que aquestes dades són possibles gràcies a la seva mala praxis professional. I ens presenten aquestes dades reconeixent que no són satisfactòries però com si ells no hi tinguessin cap responsabilitat. Actualment amb els fàrmacs de què disposem és inhumà i intolerable que els malalts morin amb dolor. És d’una irresponsabilitat moral, ètica i professional inacceptable.

La realitat és que no solament els metges continuen amb les pràctiques d’obstinació terapèutica, sinó que, tal com afirmen en aquest article, consideren que no s’ha de donar resposta a aquestes 2000 persones que demanen l’eutanàsia. Textualment diuen “Nuestro trabajo es quitar condicionantes a la petición de la eutanasia“.

No té cap sentit que diguin que aquesta sigui la seva prioritat, i que en tot cas s’han de millorar les cures pal·liatives, quan en la nostra pràctica diària veiem molt clar que aquest tema no millora ni hi ha voluntat d’encarar-lo seriosament. Perquè al capdavall una part important de les peticions d’eutanàsia vénen motivades per un desig de tenir una mort digna i tranquil·la, sense patiment. I en qualsevol cas, el dret a decidir el moment en què una persona considera que ja no vol viure més hauria de ser un dret inqüestionable.

domingo, 4 de octubre de 2009

Qui vol fer d'infermera ?

Ja sona com la cançó de l’enfadós que es digui i es reiteri que a Catalunya falten 15.000 infermeres. Ho diu i ho admet l’Administració i els responsables de la sanitat, però ningú no hi fa absolutament res.

Normalment, es donen com a raons del poc interès per la professió d’infermeria les pèssimes condicions de treball, les contínues rotacions a diferents serveis, les sobrecàrregues de treball, els sistemes de contractació, el poc reconeixement professional.... I jo també hi afegiria la manca d’ètica en la gestió hospitalària. És intolerable que, per manca d’organització a nivells superiors, les infermeres hàgim d’actuar de manera contrària als interessos dels malalts i als principis professionals de la infermeria. Sovint, es tracta el malalt de manera impersonal desplaçant-lo i sotmetent-lo a tot tipus de proves molt més en funció d’una rendibilitat i d’un interès per aconseguir unes estadístiques que en funció de l’interès i del benestar del malalt. El personal d’infermeria, en la majoria dels casos, no disposa de temps per fer tot allò que creiem que caldria tant des del punt de vista professional com ètic, i les direccions hospitalàries no contemplen com a prioritat aquesta atenció personalitzada i humanitzada del malalt. Sense cap tipus d’autonomia i obligant-nos a complir uns objectius i unes tasques burocràtiques que tenen ben poc a veure amb l’ètica del cuidar, l’exercici de la professió esdevé una frustració constant. Moltes vegades és tracta d’objectius que en lloc de millorar l’atenció del malalt serveixen per obtenir acreditacions i reconeixements mediàtics.

La manca d’infermeres a Catalunya és evident. La ratio catalana és actualment de 5’4 infermeres per 1000 habitants, molt per sota del nivell de la resta d’Europa on s’arriba al 8’4% per 1000 habitants. En canvi, la ratio catalana de metges supera la resta d’Europa. A Catalunya hi ha una proporció de 55% d’infermeres i 45% de metges, mentre que en altres països d’Europa, com a Suècia, la relació és de un 80% d’infermeres i un 20% de metges, segons reconeixia la Consellera de Salut Marina Geli que defensava “ Obrir un debat en profunditat sobre aquest fet, sense confrontacions”. Però això ho deia l’any 2007; i el més calent a l’aigüera. I si no hi ha voluntat política per a resoldre el tema probablement és perquè en lloc de tenir una visió global de la sanitat, en què intervenen professionals diversos com ara metges, infermeres, etc. es té una visió basada exclusivament en el paper mèdic. Es fa més política al servei de la medicina que al servei de la salut.