sábado, 25 de abril de 2009

Sanitat pública, gestió privada ( I )

Hi ha una preocupació generalitzada sobre la davallada de la qualitat assistencial que han patit alguns dels centres hospitalaris del país, i que d’alguna manera patim també els professionals d’infermeria que ens veiem impossibilitats per a desenvolupar la nostra tasca seguint criteris de rigor i de veritable servei als usuaris.

Només cal veure com, arreu, els mitjans de comunicació es fan ressò a través de notícies, de cartes al director o de comunicats, de dos tipus de visions aparentment contraposades: d’una banda, hi ha moltes queixes d’usuaris dels serveis sanitaris, especialment de centres hospitalaris, per problemes de desatenció, sobretot en les urgències, de llistes d’espera, de descoordinació i en general de funcionament dels grans hospitals; però de l’altra, hi ha també un constant degoteig de cartes i notes de premsa d’agraïment cap als professionals de la sanitat, per l’esforç i la dedicació posada en l’atenció als malalts.

Podríem simplificar-ho dient que el problema rau en una manca de recursos que es tradueix en una escassetat de mitjans humans i materials i, en conseqüència, en una gran pressió assistencial per al personal d’infermeria. I hi deu haver una bona part de raó en aquest sentit. Però, ben mirat, el problema va una mica més enllà si tenim en compte que alguns d’aquests centres hospitalaris, sense deixar de ser institucions públiques, han adoptat fórmules de gestió privades. Aleshores, s’escatimen els recursos per tal de fer rendible el Centre fins a extrems que no gosaria fer mai una empresa privada, perquè un mal servei aniria en contra de la seva imatge, i per tant seria perjudicial per a la seva rendibilitat. En el cas dels Centres hospitalaris públics, els seus gestors saben que no perdran la clientela, o que en tot cas perdran aquella que ja interessa perdre en benefici de la Medicina privada, i per tant l’únic objectiu es reduir la despesa, encara que sigui en detriment del servei.

sábado, 18 de abril de 2009

Apunts d'infermeria

Fa més d’un any que vaig iniciar aquest bloc. Per a mi ha estat una experiència molt interessant el fet d’escriure cada setmana un comentari sobre temes diversos relacionats amb la professió d’infermeria o amb la bioètica. És cert que a vegades m’hauria agradat veure-hi més comentaris, que sempre són d’agrair, i que sovint m’arriben més a nivell personal que a través del bloc. Però en qualsevol cas crec que el balanç és prou satisfactori.

He pogut constatar que tot i l’interès que pot despertar una iniciativa com aquesta, sovint sento comentaris en el sentit de trobar a faltar altres propostes provinents de persones que treballen en temes de salut i especialment d’infermeria, encara que és possible que hi hagi altres fòrums, webs o blocs que desconegui. L’intercanvi d’opinions i d’idees són sempre importants en qualsevol col·lectiu, i més encara en el nostre on sovint ens hem de plantejar el propi rol professional.

Per això he trobat interessant el bloc de la Núria Sagués, Apunts d’infermeria, que fa un seguiment de les activitats relacionades amb la professió, i en el darrer apunt publica uns curiosos video sobre la Florence de Nightingale. Adjunto l’enllaç per a qui pugui interessar..

sábado, 11 de abril de 2009

Llengua i professionalitat

La setmana passada va tenir lloc a les Illes Balears una curiosa protesta de professionals de la salut que es manifestaven en contra de la pretensió del Govern balear d’exigir uns mínims de coneixements de llengua catalana. Una protesta que, com era d’esperar, ha tingut molt poc ressò i que en canvi sí que ha despertat una reacció contrària, en defensa del català. Dubto que l’exigència de coneixement del català per part del personal sanitari tingui massa interès ni incidència pel que fa a la recuperació de la llengua catalana a les Illes. En tot cas, m’interessa ressaltar un fet que té ben poc a veure amb la llengua en sí, i molt més amb la professionalitat de metges i infermeres.

És cert que hi pot haver professionals que creguin que la seva funció és guarir o intentar guarir malalties, prescindint de la persona en tota la seva globalitat; com si no hi haguessin persones amb problemes de salut, amb totes les repercussions físiques, psicològiques, anímiques i socials que se’n deriven, sinó simplement òrgans o parts del cos a reparar. Per a aquests professionals, evidentment, la comunicació entre metge o infermera i malalt és irrellevant; l’únic que importa és l’habilitat i la tècnica del professional, al marge de com ho pugui viure la persona o de com ho vulgui viure.

Contràriament, crec que la comunicació entre els professionals de la salut i els malalts i familiars és un element clau en l’atenció sanitària. És l’única manera d’establir una relació de confiança, de respectar l’autonomia del malalt, i en definitiva d’atendre el conjunt de les seves necessitats que no es redueixen a les dolences específiques. Per això, la protesta de la minoria de professionals de les Illes en contra del coneixement de la llengua pròpia del país, i per tant de molts dels usuaris de la sanitat, no és tant una reivindicació lingüística com, sobretot, prendre opció per un model i una concepció de la medicina del tot obsoleta, amb la qual els bons professionals no poden estar-hi d’acord.

A no ser que aquests professionals, sabent la importància de la comunicació per a la praxis sanitària, prioritzessin la seva opció política de combatre la llengua catalana encara que sigui amb perjudici de la seva professionalitat

sábado, 4 de abril de 2009

El dret a morir dignament

Aquests dies he llegit el llibre de la Margarita Boladeras El derecho a no sufrir . Argumentos para la legalización de la eutanasia

És un llibre molt interessant i molt rigorós, en el qual explica els casos de diferents persones que han tingut dificultats per morir d’una manera digna, com és el de la Karen Ann Quinlan, Ramón Sampedro , Inmaculada Echevarría, Chantal Sébire, Eluana Englaro entre altres.

L’autora fa referència a un article Morir en España que va publicar Milagros Pérez Oliva redactora jefa d’El Pais on dóna una visió general de com es mor a l’estat espanyol. Comença amb un apartat El reto de una muerte digna on denuncia el fet que moltes persones acaben morint després de molt de sofriment que es podia haver estalviat; continua amb un segon Atrapados en la tecnología, on insisteix en el tema de l’obstinació terapèutica del qual ja n’he parlat diverses vegades; i acaba amb La Muerte clandestina, on explica que hi ha molts malalts que desitgen morir dignament, i que d’alguna manera se’ls força a buscar una eutanàsia encoberta. Tot i que és un article que es va publicar el juny del 2005, continua essent plenament vigent, i us el recomano.