domingo, 29 de noviembre de 2009

És impossible una sanitat més humana ?

En diverses ocasions he parlat en aquest bloc del grau de deshumanització a què ha arribat la medicina i la poca consideració que es dóna als malalts com a persones. Fins al punt que, als nostres hospitals, s’oblida fàcilment l’objectiu bàsic de tenir cura de les persones: guarir-les sempre que pugui, però tenir-ne cura sempre. Lluny d’això, l’afany d’obtenir unes determinades estadístiques, d’assolir uns objectius més administratius que sanitaris i la manca de voluntat de contemplar el malalt com a persona que té tots els drets, inclòs el de morir dignament, porta sovint a unes pràctiques d’obstinació terapèutica èticament reprovables, que prescindeixen del patiment del malalt i de la família.

Aquests dies m’ha tocat viure de prop l’experiència de la mort d’una persona propera en un dels hospitals de referència del país, que sovint apareix als mitjans de comunicació per l’èxit de les seves recerques i dels seus avenços tecnològics. Però que han estat incapaços de tractar amb un mínim d’humanitat una persona que arribava al final de la seva vida. De manera semblant a altres experiències personals viscudes darrerament, i que també he mencionat en aquest bloc, he hagut de veure la mort d’una persona a qui se li ha negat el dret a morir dignament, tal com ell mateix reclamava; se l’ha deixat patir inútilment, potser amb la sarcàstica i cruel excusa que segons quins sedans no li convenien per a la seva salut; i en el darrer moment va ser difícil reclamar la presència d’un metge perquè, deien que ja havien fet tot el que estava a la seva mà, i ni una sola infermera no va assistir als darrers instants. No van permetre uns dies abans que se’l traslladés prop del seu domicili per a poder morir tranquil·lament a prop dels seus, perquè havien de fer tots els possibles per allargar-li l’agonia sense estalviar-li el patiment.

Amb més o menys dramatisme, i sovint de tal manera que els familiars que desconeixen els recursos i les possibilitats de la medicina actual arriben a trobar-ho com a normal i inevitable, fets com aquests es repeteixen diàriament als nostres hospitals. Unes pràctiques que contradiuen plenament tots els principis ètics, i que degraden la professió d’infermeria convertida en mera instrumentalització d’una tecnologia mèdica capaç de les filigranes més sorprenents i innovadores, però incapaç de tractar amb humanitat les persones. Però no es tracta d’actituds individuals d’un o altre professional, sinó d’una concepció preestablerta des de l’Administració i des de les Direccions que imposa uns ritmes de treball i unes formes de relació deshumanitzada entre els professionals de la sanitat i el malalt, que s’assemblen molt més a la d’un mecànic intentant de reparar un vehicle espatllat.

Existeixen centres especialitzats en estudis de bioètica, codis d’Ètica del Col·legi d’Infermeria, i els preceptius Comitès d’Ètica Hospitalària, però la realitat va per un altre cantó completament oposat. I ningú hi diu res. I els professionals ja ens avesem a unes pràctiques despersonalitzades, ens limitem administrar els medicaments que ens ordenen, a omplir formularis i a complir objectius, al marge del que poden sentir els malalts i els familiars, al marge del patiment avui perfectament evitable que els nega quelcom tan elemental com el dret a una mort digna, quan ja no és possible el guariment.

Hom arriba a tenir la sensació d’haver-se equivocat de professió, o que l’han deixada pervertir fins a tal punt que ja és difícil reconèixer-s’hi. I no sembla que les veus que clamen per una ètica del cuidar, i en definitiva per una ètica professional, tinguin massa èxit en les seves reivindicacions. Aquesta era una de les motivacions per començar a escriure aquest Bloc, però sincerament no estic pas segura que valgui la pena de continuar-lo.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Mercè, em trec el barret amb les teves reflexions, amb els teus apunts...
Saps plasmar molt bé el que vols dir.
Ja veus que et segueixo el bloc, tot i que comento poc.
Arreveure
Núria (bloc apuntsinfermeria.blogspot.com)

Anónimo dijo...

Hola Mercè,
El mes de novembre vas entrar al meu bloc (http://nuriki2009.blogspot.com)i em vas deixar un comentari, que agraexo molt, m'ha fet molta il·lusió rebre'l.
Ara es el meu torn, crec que tota iniciativa per a millorar val la pena, tots/es som conscients que no arreglarem el on, però si que està a les nostres mans aconseguir canvis positius. Tenim la millor de les professions, la de tenir cura de les persones.
Fa temps vaig prendre la determinació de deixar de queixar-me i actuar. Ens hem de fer sentir i tu ja ho has començat a fer.
Actualment alterno l'assistencia amb la prevenció (delegada de prevenció, pq els sanitaris també necessitem vetllar per la nostre salut i poder continuar cuidat, cosa que l'actual sistema de salut no ens permet, com tu molt bé reflexes, les prioritats han canviat, oblidan les persones que necessiten d'aquest servei.
Núria Paradada. Hospital de Palamós

オテモヤン dijo...

オナニー
逆援助
SEX
フェラチオ
ソープ
逆援助
出張ホスト
手コキ
おっぱい
フェラチオ
中出し
セックス
デリヘル
包茎
逆援
性欲

laura dijo...

Bon dia Mercè,

Navegant per la xarxa ens hem trobat amb el teu blog i ens ha semblat molt interessant.

El teu espai és un dels nous canals de comunicació dels quals disposa el col·lectiu infermer per informar-se, contactar amb altres col·legues i compartir opinions relacionades amb la professió.

Per aquest motiu, el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona estaria disposat a enviar-te informació sobre les seves jornades, convocatòries de premis, programes de formació i altres, ja que pensem que mitjançant el teu blog podem informar i, a la vegada, ajudar a formar-se a molts altres professionals del col·lectiu infermer.

Salutacions,

Laura Diéguez Rodríguez
Àrea de Comunicació

Col·legi Oficial d'Infermeria de Barcelona
Pujades, 350 - 08019 Barcelona
Tel 93 212 81 08