El dia 12 de març es va celebrar la Jornada sobre el Final de la Vida, que va organitzar la Universitat de Vic, amb una gran assistència de públic.
Un dels temes interessants que s’hi van tractar és el que va exposar el Dr. Francesc Torralba en la conferència Mort i cultura. Basant-se en el llibre de Philippe Ariès Historia de la muerte en Occidente, va fer un repàs de com ha anat evolucionant la vivència de la mort a la nostra societat.
Temps enrere la mort se’ns feia present d’una manera quotidiana en la nostra vida, i per tant es vivia com una esdeveniment social més, fins i tot pels nens que eren presents en aquest darrer acte de l’existència d’alguna de les persones més properes. Per tant, tothom al llarg de la seva vida anava tenint contacte amb la mort.
Actualment la mort s’ha convertit en un tema tabú del qual s’evita parlar per moltes raons. Amb molts casos se n’ha exclòs els nens i gaire bé sempre s’ha tret de l’àmbit familiar, de manera que la mort no es vista com un final natural de la vida, sinó com un fracàs de la medicina, que es produeix lògicament als centres hospitalaris. El tractament i les atencions dels professionals poden ser, i de fet sovint ho són, del tot correctes; però el tractament d’aquest final de la vida en la seva concepció general no deixa de ser quelcom deshumanitzat i desnaturalitzat, com si no ens resignéssim a acceptar com un desenllaç natural.
D’aquesta manera la mort no es vista des de una perspectiva humana, sinó com una mancança de la tecnologia mèdica, cosa que s’evidencia en l’anomenada obstinació terapèutica, tema del qual en podem parlar un altre dia.
Un dels temes interessants que s’hi van tractar és el que va exposar el Dr. Francesc Torralba en la conferència Mort i cultura. Basant-se en el llibre de Philippe Ariès Historia de la muerte en Occidente, va fer un repàs de com ha anat evolucionant la vivència de la mort a la nostra societat.
Temps enrere la mort se’ns feia present d’una manera quotidiana en la nostra vida, i per tant es vivia com una esdeveniment social més, fins i tot pels nens que eren presents en aquest darrer acte de l’existència d’alguna de les persones més properes. Per tant, tothom al llarg de la seva vida anava tenint contacte amb la mort.
Actualment la mort s’ha convertit en un tema tabú del qual s’evita parlar per moltes raons. Amb molts casos se n’ha exclòs els nens i gaire bé sempre s’ha tret de l’àmbit familiar, de manera que la mort no es vista com un final natural de la vida, sinó com un fracàs de la medicina, que es produeix lògicament als centres hospitalaris. El tractament i les atencions dels professionals poden ser, i de fet sovint ho són, del tot correctes; però el tractament d’aquest final de la vida en la seva concepció general no deixa de ser quelcom deshumanitzat i desnaturalitzat, com si no ens resignéssim a acceptar com un desenllaç natural.
D’aquesta manera la mort no es vista des de una perspectiva humana, sinó com una mancança de la tecnologia mèdica, cosa que s’evidencia en l’anomenada obstinació terapèutica, tema del qual en podem parlar un altre dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario