He llegit el llibre Poner límites : los fines de la medicina en una sociedad que envejeze, de Daniel Callahan, doctor en Filosofia per la Universitat de Harvard i cofundador del Hastings Center de Nova York, dedicat a la investigació Bioètica, de qual va ser president entre 1969 i 1996
En aquest llibre, Callahan defensa la idea que l’edat dels malalts ha de ser un dels criteris en l’administració dels recursos sanitaris, ja que aquest són limitats i que cal establir (acotar o fixar) la finalitat de l’assistència sanitària per a les persones grans i, en tot cas, concentrar tots els esforços en evitar la mort prematura i en l’alleugeriment del patiment. Una de les raons per les quals defensa la idea d’utilitzar l’edat com a paràmetre per a establir uns límits en l’aplicació de recursos sanitaris és la de viure d’una manera conscient la nostra mortalitat
El llibre ha estat molt polèmic, i ha tingut moltes i dures crítiques. De fet, el mateix Daniel Callahan ha modificat el text inicial introduint el concepte de duració de la vida natural ja que, segons ell, quan s’arriba als 80 anys ja s’ha viscut tot el que s’havia de viure. Diu que a aquesta edat ja s’ha fet tot el que es pot fer en la vida, justificant així la limitació tecnològica mèdica d’alt cost, que només fa augmentar les malalties cròniques que allargaran l’existència de les persones grans però sense millorar significativament la seva qualitat de vida.
Considera que els recursos, que són limitats, es dediquen en gran part a l’atenció de malalts grans, i això ho veu com una injustícia ja que els recursos haurien d’estar repartits entre tots. Evidentment, algun dels seus plantejaments són més que discutibles, però encara que sigui d’una forma provocadora introdueix elements de reflexió que poden ser interessants. En seguiré parlant
En aquest llibre, Callahan defensa la idea que l’edat dels malalts ha de ser un dels criteris en l’administració dels recursos sanitaris, ja que aquest són limitats i que cal establir (acotar o fixar) la finalitat de l’assistència sanitària per a les persones grans i, en tot cas, concentrar tots els esforços en evitar la mort prematura i en l’alleugeriment del patiment. Una de les raons per les quals defensa la idea d’utilitzar l’edat com a paràmetre per a establir uns límits en l’aplicació de recursos sanitaris és la de viure d’una manera conscient la nostra mortalitat
El llibre ha estat molt polèmic, i ha tingut moltes i dures crítiques. De fet, el mateix Daniel Callahan ha modificat el text inicial introduint el concepte de duració de la vida natural ja que, segons ell, quan s’arriba als 80 anys ja s’ha viscut tot el que s’havia de viure. Diu que a aquesta edat ja s’ha fet tot el que es pot fer en la vida, justificant així la limitació tecnològica mèdica d’alt cost, que només fa augmentar les malalties cròniques que allargaran l’existència de les persones grans però sense millorar significativament la seva qualitat de vida.
Considera que els recursos, que són limitats, es dediquen en gran part a l’atenció de malalts grans, i això ho veu com una injustícia ja que els recursos haurien d’estar repartits entre tots. Evidentment, algun dels seus plantejaments són més que discutibles, però encara que sigui d’una forma provocadora introdueix elements de reflexió que poden ser interessants. En seguiré parlant
No hay comentarios:
Publicar un comentario