Sanitat pública, gestió privada ( I )

Hi ha una preocupació generalitzada sobre la davallada de la qualitat assistencial que han patit alguns dels centres hospitalaris del país, i que d’alguna manera patim també els professionals d’infermeria que ens veiem impossibilitats per a desenvolupar la nostra tasca seguint criteris de rigor i de veritable servei als usuaris.

Només cal veure com, arreu, els mitjans de comunicació es fan ressò a través de notícies, de cartes al director o de comunicats, de dos tipus de visions aparentment contraposades: d’una banda, hi ha moltes queixes d’usuaris dels serveis sanitaris, especialment de centres hospitalaris, per problemes de desatenció, sobretot en les urgències, de llistes d’espera, de descoordinació i en general de funcionament dels grans hospitals; però de l’altra, hi ha també un constant degoteig de cartes i notes de premsa d’agraïment cap als professionals de la sanitat, per l’esforç i la dedicació posada en l’atenció als malalts.

Podríem simplificar-ho dient que el problema rau en una manca de recursos que es tradueix en una escassetat de mitjans humans i materials i, en conseqüència, en una gran pressió assistencial per al personal d’infermeria. I hi deu haver una bona part de raó en aquest sentit. Però, ben mirat, el problema va una mica més enllà si tenim en compte que alguns d’aquests centres hospitalaris, sense deixar de ser institucions públiques, han adoptat fórmules de gestió privades. Aleshores, s’escatimen els recursos per tal de fer rendible el Centre fins a extrems que no gosaria fer mai una empresa privada, perquè un mal servei aniria en contra de la seva imatge, i per tant seria perjudicial per a la seva rendibilitat. En el cas dels Centres hospitalaris públics, els seus gestors saben que no perdran la clientela, o que en tot cas perdran aquella que ja interessa perdre en benefici de la Medicina privada, i per tant l’únic objectiu es reduir la despesa, encara que sigui en detriment del servei.