La setmana passada va tenir lloc a les Illes Balears una curiosa protesta de professionals de la salut que es manifestaven en contra de la pretensió del Govern balear d’exigir uns mínims de coneixements de llengua catalana. Una protesta que, com era d’esperar, ha tingut molt poc ressò i que en canvi sí que ha despertat una reacció contrària, en defensa del català. Dubto que l’exigència de coneixement del català per part del personal sanitari tingui massa interès ni incidència pel que fa a la recuperació de la llengua catalana a les Illes. En tot cas, m’interessa ressaltar un fet que té ben poc a veure amb la llengua en sí, i molt més amb la professionalitat de metges i infermeres.
És cert que hi pot haver professionals que creguin que la seva funció és guarir o intentar guarir malalties, prescindint de la persona en tota la seva globalitat; com si no hi haguessin persones amb problemes de salut, amb totes les repercussions físiques, psicològiques, anímiques i socials que se’n deriven, sinó simplement òrgans o parts del cos a reparar. Per a aquests professionals, evidentment, la comunicació entre metge o infermera i malalt és irrellevant; l’únic que importa és l’habilitat i la tècnica del professional, al marge de com ho pugui viure la persona o de com ho vulgui viure.
Contràriament, crec que la comunicació entre els professionals de la salut i els malalts i familiars és un element clau en l’atenció sanitària. És l’única manera d’establir una relació de confiança, de respectar l’autonomia del malalt, i en definitiva d’atendre el conjunt de les seves necessitats que no es redueixen a les dolences específiques. Per això, la protesta de la minoria de professionals de les Illes en contra del coneixement de la llengua pròpia del país, i per tant de molts dels usuaris de la sanitat, no és tant una reivindicació lingüística com, sobretot, prendre opció per un model i una concepció de la medicina del tot obsoleta, amb la qual els bons professionals no poden estar-hi d’acord.
És cert que hi pot haver professionals que creguin que la seva funció és guarir o intentar guarir malalties, prescindint de la persona en tota la seva globalitat; com si no hi haguessin persones amb problemes de salut, amb totes les repercussions físiques, psicològiques, anímiques i socials que se’n deriven, sinó simplement òrgans o parts del cos a reparar. Per a aquests professionals, evidentment, la comunicació entre metge o infermera i malalt és irrellevant; l’únic que importa és l’habilitat i la tècnica del professional, al marge de com ho pugui viure la persona o de com ho vulgui viure.
Contràriament, crec que la comunicació entre els professionals de la salut i els malalts i familiars és un element clau en l’atenció sanitària. És l’única manera d’establir una relació de confiança, de respectar l’autonomia del malalt, i en definitiva d’atendre el conjunt de les seves necessitats que no es redueixen a les dolences específiques. Per això, la protesta de la minoria de professionals de les Illes en contra del coneixement de la llengua pròpia del país, i per tant de molts dels usuaris de la sanitat, no és tant una reivindicació lingüística com, sobretot, prendre opció per un model i una concepció de la medicina del tot obsoleta, amb la qual els bons professionals no poden estar-hi d’acord.
A no ser que aquests professionals, sabent la importància de la comunicació per a la praxis sanitària, prioritzessin la seva opció política de combatre la llengua catalana encara que sigui amb perjudici de la seva professionalitat
No hay comentarios:
Publicar un comentario