La Fundació Víctor Grífols i Lucas ha publicat uns quaderns de bioètica molt interessants, un dels quals es titula La información sanitaria y la participación activa de los usuarios. Un treball realitzat per la Montserrat Busquets i Jordi Caïs sobre l’estat actual de la informació sanitària i la participació dels usuaris en les decisions clíniques
El treball consisteix en unes entrevistes que es fan a dos grups de malalts: uns que pateixen càncer de mama i els altres són malalts afectats per infarts. En aquest estudi expliquen fins a quin punt els malalts tenen la possibilitat de participar, o no, en la pressa de decisions.
Es parla d’autonomia com la capacitat de prendre decisions responsables sobre la pròpia vida. Com també es parla del consentiment informat. La majoria dels malalts, però, reflecteixen que se’ls dóna un document per signar, moltes vegades just abans d’anar quiròfan, amb paraules molt tècniques i amb poques explicacions, que sovint s’interpreta com un simple pas burocràtic que s’ha de fer per tal que els metges es cobreixin les espatlles, tal com molt bé diu una malalta. També hi ha malalts que expliquen que els el lliura una administrativa, sense cap tipus d’explicació
En l’apartat del debat es planteja que aquesta manca d’informació vingui motivada per una qüestió més relacionada amb la gestió del temps de cada professional que amb el convenciment que calgui o no oferir tota la informació al malalt, per tal que participi activament amb capacitat de prendre decisions.
Es parla de què les organitzacions sanitàries han de fer un esforç per formar professionals en habilitats de comunicació i informació, però hi ha qui també reconeix que tampoc es resol amb cursos d’habilitats comunicatives dirigides a metges i infermeres amb l’objectiu d’ensenyar com cal informar els usuaris, sinó que la qüestió es resoldria més aviat modificant la distribució del temps per tal de donar una atenció més personalitzada. Però de nou apareix la manca de recursos personals com el gran problema que ho impossibilita.
En definitiva, el que hi ha és una responsabilitat de les organitzacions sanitàries que no contemplen com una tasca més, i important, en el procés de cuidar el fet d’informar el malalt i la família. La informació no està contemplada com una carrega de treball.
En general les infermeres treballem amb una forta pressió assistencial, que cada vegada més incrementa la burocràcia, amb unes direccions que treballen per objectius moltes vegades més orientats a justificar o publicar uns resultats que tenen poca transcendència a la pràctica clínica diària i que no han estat pactats prèviament pels professionals que els han de portar a terme.
En resum, jo diria que per cuidar bé es necessita temps, i la informació és una part inseparable d’aquest cuidar bé. Altra cosa és que no sempre des de les administracions es prioritzi aquesta atenció de qualitat, i es tinguin en compte altres factors com el de la rendibilitat.
El treball consisteix en unes entrevistes que es fan a dos grups de malalts: uns que pateixen càncer de mama i els altres són malalts afectats per infarts. En aquest estudi expliquen fins a quin punt els malalts tenen la possibilitat de participar, o no, en la pressa de decisions.
Es parla d’autonomia com la capacitat de prendre decisions responsables sobre la pròpia vida. Com també es parla del consentiment informat. La majoria dels malalts, però, reflecteixen que se’ls dóna un document per signar, moltes vegades just abans d’anar quiròfan, amb paraules molt tècniques i amb poques explicacions, que sovint s’interpreta com un simple pas burocràtic que s’ha de fer per tal que els metges es cobreixin les espatlles, tal com molt bé diu una malalta. També hi ha malalts que expliquen que els el lliura una administrativa, sense cap tipus d’explicació
En l’apartat del debat es planteja que aquesta manca d’informació vingui motivada per una qüestió més relacionada amb la gestió del temps de cada professional que amb el convenciment que calgui o no oferir tota la informació al malalt, per tal que participi activament amb capacitat de prendre decisions.
Es parla de què les organitzacions sanitàries han de fer un esforç per formar professionals en habilitats de comunicació i informació, però hi ha qui també reconeix que tampoc es resol amb cursos d’habilitats comunicatives dirigides a metges i infermeres amb l’objectiu d’ensenyar com cal informar els usuaris, sinó que la qüestió es resoldria més aviat modificant la distribució del temps per tal de donar una atenció més personalitzada. Però de nou apareix la manca de recursos personals com el gran problema que ho impossibilita.
En definitiva, el que hi ha és una responsabilitat de les organitzacions sanitàries que no contemplen com una tasca més, i important, en el procés de cuidar el fet d’informar el malalt i la família. La informació no està contemplada com una carrega de treball.
En general les infermeres treballem amb una forta pressió assistencial, que cada vegada més incrementa la burocràcia, amb unes direccions que treballen per objectius moltes vegades més orientats a justificar o publicar uns resultats que tenen poca transcendència a la pràctica clínica diària i que no han estat pactats prèviament pels professionals que els han de portar a terme.
En resum, jo diria que per cuidar bé es necessita temps, i la informació és una part inseparable d’aquest cuidar bé. Altra cosa és que no sempre des de les administracions es prioritzi aquesta atenció de qualitat, i es tinguin en compte altres factors com el de la rendibilitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario