Aquesta setmana hem sabut la sentència del metge Marcos A.H.G., ex metge de l’Hospital de Móra d’Ebre acusat de practicar l’eutanàsia a una malalta en situació de malaltia terminal. El fiscal va modificar la seva petició inicial de deu anys de presó per un presumpte delicte d’homicidi, rebaixant-la a un any per un delicte d’homicidi imprudent. La malalta, Carmen C.V.R., de 82 anys, va ingressar en situació terminal a l’hospital comarcal de Móra d’Ebre després de patir un infart de miocardi. I la pròpia malalta va demanar reiteradament que s’acabés amb el seu estat de sofriment.
No entraré a valorar si el metge en qüestió va procedir correctament, donat que no tinc més informació que la que apareix a la premsa, però sí fer-ne un petit comentari, perquè situacions relativament similars es donen cada dia als nostres hospitals.
Veiem sovint persones que es troben en fase terminal, sense possibilitat de cap mena de recuperació, a les quals els professionals de la salut apliquen tots els tractaments que tenen al seu abast, sabent que com a molt aconseguiran allargar el patiment del malalt i de la família. Els tracten com si els professionals de la salut haguessin de guarir sempre, fins i tot en aquells casos en què és impossible, arribant a tractament fútils i a una obstinació terapèutica, sense contemplar que una de les tasques dels centres assistencials i dels seus professionals ha de ser també acompanyar el malalt a morir bé, a una mort digna i sense patiments innecessaris.
Seria bo que quan ingressés un malalt en fase terminal sense possibilitats de recuperació, els professionals tinguéssim un esperit més humanitari, posant-nos al lloc del malalt, i que apliquéssim el principi de que “el que no és bo per mi tampoc ho es pels altres”, i no iniciar o insistir en tractaments que no fan més que allargar l’agonia i el patiment del malalt i de les famílies
Tècnicament, als hospitals és possible allargar la vida i el sofriment; èticament, és inacceptable.
No entraré a valorar si el metge en qüestió va procedir correctament, donat que no tinc més informació que la que apareix a la premsa, però sí fer-ne un petit comentari, perquè situacions relativament similars es donen cada dia als nostres hospitals.
Veiem sovint persones que es troben en fase terminal, sense possibilitat de cap mena de recuperació, a les quals els professionals de la salut apliquen tots els tractaments que tenen al seu abast, sabent que com a molt aconseguiran allargar el patiment del malalt i de la família. Els tracten com si els professionals de la salut haguessin de guarir sempre, fins i tot en aquells casos en què és impossible, arribant a tractament fútils i a una obstinació terapèutica, sense contemplar que una de les tasques dels centres assistencials i dels seus professionals ha de ser també acompanyar el malalt a morir bé, a una mort digna i sense patiments innecessaris.
Seria bo que quan ingressés un malalt en fase terminal sense possibilitats de recuperació, els professionals tinguéssim un esperit més humanitari, posant-nos al lloc del malalt, i que apliquéssim el principi de que “el que no és bo per mi tampoc ho es pels altres”, i no iniciar o insistir en tractaments que no fan més que allargar l’agonia i el patiment del malalt i de les famílies
Tècnicament, als hospitals és possible allargar la vida i el sofriment; èticament, és inacceptable.
No hay comentarios:
Publicar un comentario