Aquesta setmana es va celebrar a la Universitat de Vic la II Jornada El final de la vida. La mort en els nens i adolescents. Va ser una jornada molt interessant i amb molt de públic.
La primera conferència Reflexió sobre la finitud humana va anar a càrrec de la Dra. Victòria Camps. Va destacar el fet que l’esperança de vida creix i que la proximitat de la mort propera es dilata: la nostra és una societat que rebutja el patiment a base de recórrer a professionals i tractaments de tot tipus, perquè el patiment ja no forma part de l’educació de la persona.
Va fer una sèrie de consideracions en relació al progrés biomèdic, moltes de les innovacions del qual no sempre volen dir progrés. I es van obrir tot un seguit d’interrogants: Què hem de fer davant d’aquesta progressió ? Es millor viure tants anys ? Es interessant que es visqui en segons quines condicions ? Què hi fem en aquesta vida ? Aquesta possibilitat d’allargar la vida significa un progrés ?
Tot aquest progrés que ens permet superar i guarir moltes malalties fan més difícil la idea de finitud. Països menys desenvolupats tenen la idea de la finitud i de la proximitat de la mort molt més present. Perquè la mort hi és freqüent i està present de forma constant en les seves vides. Victòria Camps va acabar dient que ens havíem de preparar per a la degradació i la finitud de les persones.
La segona conferència Hi ha un moment per morir ? va anar a càrrec, de forma brillant, de la Dra. Begoña Roman. La seva idea és que sí que hi ha un moment per a morir. La mort forma part de la vida. Tothom es mor. L’objectiu, doncs, és morir-se bé i a la primera. I, què vol dir morir-se bé ? Acceptar això, no a contracor, i a la primera, sense aferrissament terapèutic, deixant-se anar no d’una manera derrotada, no amb resignació sinó en pau i com un ho vol fer. La nostra mort dependrà de la filosofia de vida de cadascun de nosaltres: ens morim tal com hem viscut. També va dir que a Orient la mort està molt més superada, mentre que a Occident l’hem convertida en tabú i això no ens ajuda gens. La mort és un tabú social, i per això, per exemple, no deixem que els nens vagin a veure malalts ni assisteixin a enterraments, per tal de no traumatitzar-los.
Hi ha una medicina eufòrica on entenem l’esperança de vida com una fita indefinida ja que amb l’augment del progrés científic la mort sembla considerar-se una anomalia fruit d’una negligència, enlloc de considerar-la com un element més de la pròpia vida. Vivim negant la condició humana.
Coincideixo completament amb l’exposició que va fer la Dra. Roman. Estem en una societat que nega la mort. Moltes vegades ni tan sols s’informa els malalts de la seva situació i pronòstic, impedint que la gent mori bé, amb naturalitat, tal com explica la Dra. Roman. També estic d’acord, com ja he escrit en articles anteriors, que ens hauríem de morir a la primera i no de la manera que moren moltes persones amb patiment i després d’un desmesurat i inútil aferrissament terapèutic, cosa habitual a molts centres hospitalaris
La primera conferència Reflexió sobre la finitud humana va anar a càrrec de la Dra. Victòria Camps. Va destacar el fet que l’esperança de vida creix i que la proximitat de la mort propera es dilata: la nostra és una societat que rebutja el patiment a base de recórrer a professionals i tractaments de tot tipus, perquè el patiment ja no forma part de l’educació de la persona.
Va fer una sèrie de consideracions en relació al progrés biomèdic, moltes de les innovacions del qual no sempre volen dir progrés. I es van obrir tot un seguit d’interrogants: Què hem de fer davant d’aquesta progressió ? Es millor viure tants anys ? Es interessant que es visqui en segons quines condicions ? Què hi fem en aquesta vida ? Aquesta possibilitat d’allargar la vida significa un progrés ?
Tot aquest progrés que ens permet superar i guarir moltes malalties fan més difícil la idea de finitud. Països menys desenvolupats tenen la idea de la finitud i de la proximitat de la mort molt més present. Perquè la mort hi és freqüent i està present de forma constant en les seves vides. Victòria Camps va acabar dient que ens havíem de preparar per a la degradació i la finitud de les persones.
La segona conferència Hi ha un moment per morir ? va anar a càrrec, de forma brillant, de la Dra. Begoña Roman. La seva idea és que sí que hi ha un moment per a morir. La mort forma part de la vida. Tothom es mor. L’objectiu, doncs, és morir-se bé i a la primera. I, què vol dir morir-se bé ? Acceptar això, no a contracor, i a la primera, sense aferrissament terapèutic, deixant-se anar no d’una manera derrotada, no amb resignació sinó en pau i com un ho vol fer. La nostra mort dependrà de la filosofia de vida de cadascun de nosaltres: ens morim tal com hem viscut. També va dir que a Orient la mort està molt més superada, mentre que a Occident l’hem convertida en tabú i això no ens ajuda gens. La mort és un tabú social, i per això, per exemple, no deixem que els nens vagin a veure malalts ni assisteixin a enterraments, per tal de no traumatitzar-los.
Hi ha una medicina eufòrica on entenem l’esperança de vida com una fita indefinida ja que amb l’augment del progrés científic la mort sembla considerar-se una anomalia fruit d’una negligència, enlloc de considerar-la com un element més de la pròpia vida. Vivim negant la condició humana.
Coincideixo completament amb l’exposició que va fer la Dra. Roman. Estem en una societat que nega la mort. Moltes vegades ni tan sols s’informa els malalts de la seva situació i pronòstic, impedint que la gent mori bé, amb naturalitat, tal com explica la Dra. Roman. També estic d’acord, com ja he escrit en articles anteriors, que ens hauríem de morir a la primera i no de la manera que moren moltes persones amb patiment i després d’un desmesurat i inútil aferrissament terapèutic, cosa habitual a molts centres hospitalaris
No hay comentarios:
Publicar un comentario