La medicina ha evolucionat molt en els últims temps, de manera que actualment es poden guarir moltes malalties que abans era inguaribles. Això permet allargar la vida de les persones en la mesura que poden recuperar d’afeccions que en altres temps haurien estat mortals.
Ara bé, això té un límit. Arriba un moment en què la medicina no té més recursos davant de certs processos vitals. La seva funció ja no és la de guarir, sinó la d’evitar el patiment de la persona en situació de malaltia terminal. Tots coneixem malalts als quals en situació de gran vulnerabilitat se’ls continua fent proves i donant tractaments innecessaris que només porten a allargar el patiment del malalt i de la família. Dóna la sensació que alguns professionals de la sanitat en lloc de mirar la globalitat de la persona i la seva situació irreversible, s’obstinen en recuperar la funcionalitat d’un determinat òrgan o d’una part del cos. S’oblida que allà hi ha una persona sense cap perspectiva de recuperació, i que el que pertoca és procurar-li una mort digna, sense més patiment ni allargar-li l’agonia.
En aquest sentit hi ha un article molt interessant publicat a la revista Bioètica & debat, de l’Institut Borja de Bioètica, sobre “ Cuidados Paliativos en el siglo XXI ¿ Hacia el encarnizamiento paliativo?” que subscric plenament. Potser en el sistema sanitari, a part dels coneixements tècnics, fa falta una major dosi de coneixements sobre Bioètica. I aplicar-los.
Ara bé, això té un límit. Arriba un moment en què la medicina no té més recursos davant de certs processos vitals. La seva funció ja no és la de guarir, sinó la d’evitar el patiment de la persona en situació de malaltia terminal. Tots coneixem malalts als quals en situació de gran vulnerabilitat se’ls continua fent proves i donant tractaments innecessaris que només porten a allargar el patiment del malalt i de la família. Dóna la sensació que alguns professionals de la sanitat en lloc de mirar la globalitat de la persona i la seva situació irreversible, s’obstinen en recuperar la funcionalitat d’un determinat òrgan o d’una part del cos. S’oblida que allà hi ha una persona sense cap perspectiva de recuperació, i que el que pertoca és procurar-li una mort digna, sense més patiment ni allargar-li l’agonia.
En aquest sentit hi ha un article molt interessant publicat a la revista Bioètica & debat, de l’Institut Borja de Bioètica, sobre “ Cuidados Paliativos en el siglo XXI ¿ Hacia el encarnizamiento paliativo?” que subscric plenament. Potser en el sistema sanitari, a part dels coneixements tècnics, fa falta una major dosi de coneixements sobre Bioètica. I aplicar-los.
1 comentario:
Vaig seguint el teu bloc amb molt d'interès.
Publicar un comentario