Els Comitès d'Ètica Assitèncial

Ningú dubta a nivell teòric de la importància i de la necessitat dels Comitès d’Ètica Assistencial( CEA ) Ara bé, tampoc s’escapa a ningú que massa sovint aquests CEA no acaben de complir amb les funcions que sobre el paper se’ls atribueix.

Crec que queda molt per fer i per treballar per tal que es coneguin quines són les funcions dels Comitès d’Ètica Assistèncial ja que són força desconegudes tant pels propis professionals de la salut com pel seus usuaris. I en la mesura que són desconeguts, també són infravalorats i infrautilitzats. Sovint se’ls redueix a un organisme que es limita a resoldre determinats conflictes molt puntuals, en lloc de concebre’ls com un element en positiu que ha de contribuir a fer una assistència sanitària més humana i per tant més ètica.

En primer lloc, doncs, crec que caldria informar degudament els professionals de la salut de les funcions i atribucions d’aquests Comitès d’Ètica Assistencial, que van molt més enllà de la redacció d’un codi ètic, que en tot cas s’hauria de vetllar pel seu compliment; així com caldria que quedés clar quins són els mecanismes per a adreçar-s’hi, i quines les casuístiques que caldria posar a la seva consideració

En segon lloc una de les tasques importants a tenir en compte seria la formació dels propis professionals en temes amb un clar component ètic: el Consentiment Informat, els drets dels malalts, la limitació de l’esforç terapèutic, etc

I en tercer lloc, caldria que els usuaris disposessin també de la suficient informació sobre les funcions dels CEA. A nivell d’usuari, tothom sap que en els hospitals hi ha diferents serveis com pot ser el de pediatria, el de geriatria, el servei religiós.... però ningú els informa que hi ha un CEA a disposició tant del malalt com de la família per assessorar-los en qualsevol dilema de caràcter ètic que pugui sorgir.

Probablement, representa un canvi de concepció del que han de ser els Comitès d’Ètica Assistencial. Perquè, tal com indica J. Wilson*, “prendre’s l’ètica de debò significa un canvi institucional i individual”.

* Wilson J., i altres “Health care ethics committees. The next generatiom”. American Hospìtal Publishing. Chicago, 1993

Decisions clíniques al final de la vida

Dimecres passat, dia 17 de desembre, es va celebrar el primer Seminari d’Ètica: Decisions clíniques al final de la vida . Noves perspectives, organitzat pel Col·legi Oficial Infermeria de Barcelona. El seminari va anar a càrrec de la Sra. Ester Busquets, professora de Bioètica.

Va ser un seminari molt interessant i participatiu. A nivell de resum l’Ester Busquets va exposar que actualment des de l’Antropologia ens preguntem “Que és una persona ?” És difícil acceptar que som persones, que haurem de morir i que continuen oberts els interrogants de “Per que hem de morir?”, “Per que hem de patir?”. La ciència no respon a aquestes preguntes ja que hi ha grans interrogants respecte a l’existència humana i, a diferència dels animals, l’home sap que ha de morir. S’aprèn a morir després de reflexionar-hi, però hi ha una incapacitat per assumir la finitud. Tal com deia B Pascal, al segle XVII, “No havent pogut trobar remei a la mort. Els homes han decidit de no pensar-hi”.

Hi ha un canvi d’escenari en la manera de morir. Actualment un 70-80% de les persones moren fora de casa. El principal protagonista, el moribund, passa els seus darrers dies envoltat d’unes persones i d’un entorn desconegut, escenari molt diferent del de temps enrera quan la persona moria a casa. Acompanyat de la família i dels amics, tothom, inclosos els nens, vivia la mort com una cosa natural, de la qual se’n podia parlar obertament i el moribund es podia acomiadar de tothom a casa mateix. Aquest tema el tracta molt bé, d’una manera clara i entenadora, Philippe Ariès en el seu llibre Historia de la muerte en Occidente. Desde la Edad Media hasta nuestros dias

L’Ester Busquets també ens va proporcionar un article molt interessant per llegir sobre “Etica y muerte digna: propuesta de consenso sobre un uso correcto de las palabras”, de Pablo Simón Lorca que val la penar conèixer ja que es tracta de consensuar i clarificar el sentit de paraules com l’eutanàsia. Segons aquest article, hi ha 5 escenaris en relació a la presa de decisions clíniques al final de la vida . Aquests cinc escenaris són: Eutanàsia i suïcidi assistit , limitació de l’esforç terapèutic, rebuig de tractament, sedació pal·liativa i suspensió mèdica per mort.. Tots aquests temes es van tractar àmpliament en el Seminari.

Crec que jornades, seminaris, cursos que tractin temes tan importants com aquests o relacionats amb l’Ètica o la Bioètica ens ajudarien a tots el professionals de la salut a reflexionar i entendre alguns aspectes bàsics de la nostra tasca.

Seminaris de formació en ètica

Aquest proper dimecres, dia 17 de desembre, comencen els Seminaris de formació en ètica, organitzats pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona.

La primera sessió tracta el tema de les Decisions clíniques al final de la vida. Noves perspectives i anirà a càrrec d’Ester Busquets, professora de Bioètica.

Penso que aquestes jornades poden ser molt interessants ja que parlen de temes tant importants i d’actualitat relacionats amb la Mort: la incapacitat per assumir la finitud, el procés de morir, la qualitat de vida, la reivindicació de l’autonomia; amb les Intervencions al final de la vida: l’obstinació terapèutica, la limitació de l’esforç terapèutic, l’eutanàsia, el suïcidi assistit i les cures pal·liatives; i amb el rol de la infermera en el final de la vida.

Molts d’aquests temes, d’alguna manera, ja els he anat comentant a en el meu bloc

· Respectar el dret a decidir
· Cures pal·liatives o acarnissament terapèutic
· El malalt té autonomia
· El dret a decidir sobre la nostra vida

La propera setmana espero poder explicar el que ha donat de si aquesta jornada

Les habilitats de comunicació

Sembla que tothom té força clar que la professió d’infermeria es centra en el tenir cura i en la promoció de la salut de les persones. El tenir cura i la promoció de la salut no es resolen simplement amb habilitats i coneixements tècnics, sinó que precisen d’una tracte humà i directe amb el malalt i amb els seu entorn familiar.

Les infermers dominem prou bé les habilitats tècniques, però a vegades ens és més difícil dominar les habilitats de comunicació. Les habilitats de comunicar són imprescindibles per tenir una bona relació amb el malalt, usuari dels serveis de salut, per tal d’establir-hi una relació de confiança. És el que parlava en un article anterior d’aquest blog: La relació de confiança en el malalt.

En aquest mateix sentit és interessant l’article que ha escrit la Begoña Román Maestre, Doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona i Directora de la Càtedra d'Êtica de la Universitat Ramon Llull sobre La gestión de la confianza y la transparencia : reflexiones desde la organización sanitaria.

Us el recomano

Fuga d'infermeres?

Aquesta setmana es van celebrar les III Jornades Multidisciplinars Catalanes de Residències de la Gent Gran, a Bellaterra, en les quals es parlava dels problemes específics d’aquest sector i s’advertia de la fuga de professionals cap a altres àmbits sanitaris, on es troben millors condicions professionals.

Quan parlem de les professionals d’infermeria sovint pensem en les infermeres que treballen en els centres hospitalaris, a l’Atenció Primària o al sector sociosanitari, però fàcilment s’obliden aquestes altres que treballen a les Residències.

És ben sabut que al país hi ha una manca generalitzada d’infermeres, i això fa que les professionals optin per buscar llocs de treball que els ofereixen millors condicions d’horaris, econòmiques i de menys pressió assistencial. De manera que comença a ser habitual que infermeres del sector hospitalari prefereixin passar a l’Atenció Primària, i que infermeres que treballen al sector sociosanitari o a les Residències es passin als centres hospitalaris.

No és tant qüestió que no hi hagi persones interessades en treballar en un determinat àmbit sanitari, com que la societat no valori adequadament cadascun d’aquests àmbits. Mirant les condicions de treball dels professionals de les Residències és evident que per més vocació i interès que hi hagi per la Geriatria és absolutament normal que els professionals acabin buscant altres opcions on sigui mínimament reconegut el seu treball.

Els professionals opten per un lloc de treball on es puguin realitzar professionalment, on el seu treball sigui valorat, reconegut i compensat també a nivell econòmic. No cal donar-hi més voltes: mentre això no sigui així, serà difícil que hi hagi infermeres que vulguin treballar en aquests centres.

Article recomanat

La setmana passada parlava del cas de la Hanah Jones, la nena britànica de 13 anys greument malalt de leucèmia que, després de molts anys de tractaments i de patiments, ha rebutjat que se li faci un trasplantememt de cor, cosa que suposa tenir moltes més possibilitats de morir en un termini relativament curt.

Avui us recomano l'article Cuando el Principe Enano se enfrenta al sufrimiento de Maria E Gauradíaz Espinosa. L'article està publicat a la revista de bioètica & debat de l'Institut Borja de Bioètica, i tracta molt encertadament dels malalts més joves als quals, més encara que als adults, massa sovint es negligeix els seus drets basats en els quatre principis ètics.

Respectar el dret a decidir

Aquesta setmana ha sortit als mitjans de comunicació el cas de l’Hannah Jones la nena britànica de 13 anys que ha rebutjat un trasplantament de cor, sabent que això probablement li representa una esperança de vida molt curta. Des dels 5 anys que patia una leucèmia greu, i de resultes de diferents tractaments també tenia afectat el cor. Tenia, doncs, l’opció del trasplantament, sense una garantia plena de l’èxit de l’operació, o deixar que la malaltia seguís el seu curs. Cansada com estava d’intervencions i tractaments agressius va decantar-se per aquesta segona.

En aquest cas es posa de manifest la necessitat de respectar el dret de tota persona a decidir sobre la seva pròpia vida, com a principi ètic del dret a l’autonomia. És cert que es tracta d’una nena de 13 anys, però després del que ha patit durant tots aquest anys ha demostrat prou maduresa com decidir com acabar els seus últims dies de vida.

Massa sovint, aquest dret fonamental es vulnera des del moment que no es dóna la suficient informació a la persona que pateix una malaltia greu, per tal que pugui decidir sobre la seva vida. I quan es disposa de la informació sempre hi ha qui troba excuses per a negar-lo.

Aquesta idea, certament, topa amb determinades visions religioses de caràcter fonamentalista que pretenen fer veure que la vida i la mort és una qüestió divina, i que per tant no ens pertany a nosaltres decidir. Però d’altra banda, sembla que s’accepti que el qui tingui aquest poder de decisió sigui el personal sanitari, que en situacions de extrema gravetat i fragilitat del malalt sovint opta per allargar-li innecessàriament la vida , allargant-li també el sofriment, sense cap esperança de recuperar un mínim de qualitat de vida.

Caldria valorar, doncs, si és ètic limitar l’esforç en el cas de l’aferrissament terapèutic

La utilitat o inutilitat d'un estudi

Era el 21 de febrer de 2007 quan el Consell de Diplomats d’Infermeria de Catalunya va presentar un treball d’investigació a totes les direccions dels hospitals de Catalunya, sota el títol de “Recomanacions de la dotació d’infermeres a les unitats d’hospitalització. Factors que influeixen la pràctica infermera”. La Direcció de l’estudi l’havia portat la Sra. Lena Ferrús, després d’haver fer múltiples entrevists a diverses Direccions d’Infermeria, i a altres professionals.

Tal com diu el document, aquest treball tenia l’objectiu de “aportar unes recomanacions per a la dotació d’infermeres a les unitats d’hospitalització, amb la finalitat de contribuir a uns millors resultats de salut sensibles a les cures d’infermeria“. La intenció, doncs, era molt bona, el document és d’una gran qualitat i les aportacions són molt interessants. Ara bé, tal com sol passar en aquesta mena d’estudis, tot l’esforç esmerçat en la seva realització al final es redueix a la seva edició i poca cosa més. És el destí de molts d’aquests estudis que semblen més destinats a justificar l’entitat o organisme que els encarrega que no pas a complir una determinada funció, com segurament pretenien els seus autors. S’encarrega l’estudi, es publica, i després es prescindeix de si s’aplica o no.

No sé si el Col·legi fa un seguiment per saber si es compleixen les recomanacions finals de l’estudi, però dóna la impressió que els centres hospitalaris continuen amb els seus criteris més economicistes que no d’avançar en la línia dels objectius que marca aquest estudi

A nivell d’exemple, en el document es diu “Les infermeres, moltes vegades, es troben en el dilema de fer unes cures excel·lents i no tenir temps suficient.” I continua dient “Aquesta pressió i la desorganització comporta no tenir temps per a reflexionar i fer un judici professional”, o encara “Quan la dotació no es l’adequada a les necessitats dels malalts, les direccions d’infermeria corrent el risc de no poder assegurar la qualitat i que les infermeres claudiquin en situacions de frustració i burnout”. Probablement els objectius de les direccions des centres hospitalaris no són els de garantir aquesta qualitat assistencial sinó els de optimitzar els recursos.

Seria una llàstima que no s’aprofités adequadament el conjunt d’aportacions ben interessants que van fer els autors de l’estudi.

Ètica per convicció

La nostra és una professió una mica especial en la mesura que tractem amb persones en situació de vulnerabilitat; i per això són molt importants els principis ètics en l’exercici de la nostra tasca, i d’aquí també la raó de ser dels Comitès d’Ètica assistencials

Ara bé hi ha la possibilitat d’entendre l’ètica de l’exercici de la nostra professió des de perspectives ben diverses. Una cosa és l’actitud ètica entesa com el compliment estricte del que marquen les normatives existents, el just per no poder ser acusats de negligència; i l’altra és entendre l’ètica com una actitud positiva de valorar la dignitat i el respecte que mereix tota persona, més enllà dels drets legalment reconeguts. És el que la professora de bioètica Ester Busquets anomena cuidar per deures o cuidar per convicció o el que també s’ha qualificat sovint com a ètica de mínim o ètica de màxims.

Massa sovint els professionals i les mateixes institucions estem més preocupats per tenir un comportament ètic en el sentit d’evitar possibles problemes de responsabilitat legal que no pas per fer-ho per convicció. Un exemple molt clar és el del consentiment informat; moltes vegades es va a buscar la signatura del malalt per salvaguardar la responsabilitat del professional o del centre hospitalari més que perquè realment es cregui en el dret del malalt a ser informat per tal que pugui prendre amb coneixement de causa les decisions que cregui oportunes. En definitiva, és veure els principis ètics des de la nostra perspectiva i dels nostres interessos, enlloc de veure’ls des de la perspectiva del malalt.

Al capdavall, el malalt és el centre i la raó de ser de la nostra professió, ja que treballem pel malalt i amb al malalt, encara que a vegades sembli que es treballi pel malalt però sense comptar amb ell.

6ª Jornada d'Infermeria de l'Hospital de Viladecans

Aquest dissabte 25 d’octubre es va celebrar la 6ª Jornada d’Infermeria de l’Hospital de Viladecans, que va resultar ser molt interessant, i seguides per una gran afluència de públic.

Especialment, va ser interessant la conferència sobre “l’Ètica del cuidar” que va fer la Sra Ester Busquets i Alibes, professora de Bioètica i investigadora de l’Institut Borja de Bioètica

Un dels temes exposats va ser el de la vulnerabilitat del malalt. Sovint, quan un malalt arriba a un centre hospitalari es troba en una situació de gran vulnerabilitat, degut a la fragilitat derivada de la pròpia malaltia, però també degut a la inseguretat i la por pel seu estat de salut, i pel fet de trobar-se en un entorn i amb uns professionals desconeguts, dels quals depèn absolutament.

A partir d’aquesta vulnerabilitat pot passar que hi hagi un abús inconscient, per part dels professionals de la sanitat, en no respectar adequadament la seva intimitat i la seva autonomia. És el que pot passar quan s’entra a l’habitació del malalt sense ni trucar a la porta, o quan se’l destapa sense cap tipus de permís, o simplement quan li apliquem qualsevol cura o tractament sense donar-li cap explicació, per pura rutina tractant-lo com una persona que està plenament a les nostres mans

Tenir en compte la vulnerabilitat del malalt i respectar-lo en la seva autonomia personal i en la seva capacitat de prendre decisions és un dels principis de l’ètica del cuidar que hauríem de tenir en compte. En aquest sentit va ser molt positiva la reflexió que en va fer la Sra. Ester Busquets.

Jornades d'Infermeria a Viladecans

Aquest dissabte, dia 25 d’octubre, l’Hospital Viladecans organitza la 6ª Jornada d’Infermeria, sota el títol de “L’Ètica a la pràctica clínica”

La jornada dura tot el matí del dissabte, i cal destacar-ne la conferència sobre l’Ètica del cuidar” que anirà a càrrec de la Sra Ester Busquets i Alibes, professora de Bioètica i col·laboradora de l’Institut Borja de Bioètica, una taula rodona sobre “ Dilemes ètics a la pràctica assistèncial” i una altra sobre “Els rols emergents en infermeria”

Jornades com aquestes són importants de cara a la conscienciació de la professió, per tal d’intercanviar opinions i punts de vista. I sobretot, de cara a fer possible entre tots l’aplicació dels principis de l’ètica en la nostra tasca, que bona falta fa veient com es treballa en molts centres hospitalaris.

Cures pal·liatives o acarnissament terapèutic

La medicina ha evolucionat molt en els últims temps, de manera que actualment es poden guarir moltes malalties que abans era inguaribles. Això permet allargar la vida de les persones en la mesura que poden recuperar d’afeccions que en altres temps haurien estat mortals.

Ara bé, això té un límit. Arriba un moment en què la medicina no té més recursos davant de certs processos vitals. La seva funció ja no és la de guarir, sinó la d’evitar el patiment de la persona en situació de malaltia terminal. Tots coneixem malalts als quals en situació de gran vulnerabilitat se’ls continua fent proves i donant tractaments innecessaris que només porten a allargar el patiment del malalt i de la família. Dóna la sensació que alguns professionals de la sanitat en lloc de mirar la globalitat de la persona i la seva situació irreversible, s’obstinen en recuperar la funcionalitat d’un determinat òrgan o d’una part del cos. S’oblida que allà hi ha una persona sense cap perspectiva de recuperació, i que el que pertoca és procurar-li una mort digna, sense més patiment ni allargar-li l’agonia.

En aquest sentit hi ha un article molt interessant publicat a la revista Bioètica & debat, de l’Institut Borja de Bioètica, sobre “ Cuidados Paliativos en el siglo XXI ¿ Hacia el encarnizamiento paliativo?” que subscric plenament. Potser en el sistema sanitari, a part dels coneixements tècnics, fa falta una major dosi de coneixements sobre Bioètica. I aplicar-los.

L'ètica de la intimitat

Em sembla molt interessant el document que ha publicat la Comissió Deontològica del Col·legi oficial d’Infermeria de Barcelona sobre L’ètica de la intimitat: un repte per a les infermeres. Es tracta d’una de les tasques positives que porta a terme el COIB en la línia de fer reflexionar el nostre col·lectiu sobre els aspectes ètics relacionats amb la professió d’infermeria. El document comença dient que des dels seus inicis els professionals sanitaris i entre ells les infermeres han tingut clar que calia respectar la intimitat dels pacients, i així ho han expressat en els seus codis deontològics, però admet que continua essent massa freqüent trobar-se en situacions on no és té prou cura de la intimitat corporal de la persona o be es vulnera sense cap mirament tant la intimitat psicològica com la informació confidencial.

Fa referència a un estudi fet recentment, centrat en l’àmbit hospitalari, que posa de manifest que a la pràctica hi ha moltes vulneracions d’aquest principi de la intimitat: els comentaris que es fan als passadissos, als controls d’infermeria, a l’ascensor o en la pròpia habitació del malalt, o l’accés indegut a les històries clíniques... Segur que si fem una mica de memòria haurem d’admetre que tots hem fet comentaris indeguts en algun d’aquests espais assenyalats

Com canviar aquesta actitud? Es demanen les autores del document. I apunten que cal en primer lloc repensar el valor que donem a la intimitat, ja que s’ha de considerar un dret humà bàsic. Una intimitat que s’ha d’entendre en totes les seves vessants: el respecte a la intimitat física o corporal, a la intimitat psicològica o interior i a la confidencialitat.

Ara bé. Què cal fer perquè les infermeres respectin la intimitat ? Si bé és clar que aquest principi ètic hauria de ser respectat per iniciativa pròpia i per convenciment de les infermeres, el que no es pot pensar és que els centres hospitalaris no assumeixin la seva responsabilitat en aquest aspecte i no en marquin unes pautes i unes guies concretes. Al capdavall són els centres hospitalaris els qui haurien de vetllar perquè els seus professionals mantinguessin les actituds ètiques adequades.

la professió d'infermeria a les universitats

Tal com és sabut, a partir de l’aplicació del nou plantejament universitari sorgit de l’anomenat Pla de Bolonya, la carrera d’infermeria adquirirà una rang superior en passar de ser una carrera de 3 a 4 anys.

La nostra professió ha passat ja altres processos de recualificació i de millora del reconeixement acadèmic. En el seu moment els professionals d’infermeria vàrem fer un esforç per fer la convalidació d’ATS a D.I . Va ser un moment en què les infermeres vàrem aprofundir en uns coneixements tècnics i teòrics de la professió assumint cada vegada més la idea que la infermeria era una disciplina amb personalitat pròpia. Ara ens trobem en un altre moment en què es fa un salt qualitatiu.

Per tant, a partir de l’any 2013 començarem a tenir uns professionals amb una carrera de 4 anys més equiparable a qualsevol llicenciatura actual. Això és altament positiu per a la professió, des del punt de vista de preparació acadèmica. I en aquest sentit ens n’alegrem

Ara bé, aquests professionals es trobaran en molts casos amb una realitat que té poc a veure amb els estudis que hauran realitzat. Tindran una millor formació acadèmica però toparan amb la dinàmica dels centres hospitalaris en què s’imposa una gran pressió assistèncial, en què la major part de les activitats que realitza la infermera són delegades i amb un creixent augment de tasques administratives. Una realitat que implica una greu falta temps per exercir la professió tal com s’ha aprés a les universitats.

Si actualment ja hi ha una manca d’infermeres i per tant hi ha poca gent que cursi aquests estudis, i ara incrementem el rigor i l’exigència acadèmica, sense canviar el concepte de com s’ha d’exercir la professió, encara es pot agreujar més la desmotivació dels possibles estudiants.

Benvinguts siguin els nou plans que revaloren la professió d’infermeria, però caldria que els principis que inspiren aquests plans acadèmics arribessin també als responsables polítics i de la xarxa hospitalària del país.

La nostra capacitat no denpèn de la falta de metges

Darrerament s’ha obert una polèmica sobre les tasques de les infermeres a centres d’atenció primària (CAP). L’ICS ha elaborat unes guies d’orientació de la infermeria, segons les quals aquest col·lectiu atendrà malalts amb patologies lleus en alguns centres d’atenció primària. A parir d’aquesta primera visita amb la infermera, si aquesta no ho té clar o s’ha de prescriure medicació es traspassarà el cas al metge.

Hi poden haver raons per creure que la infermera està prou capacitada per fer una primera valoració del malalt quan es tracta de patologies aparentment senzilles, i sempre que estigui plantejat com un treball en equip amb el personal mèdic. Però entenc que aquesta mesura també pot despertar els seus dubtes en la mesura que si no és fa d’una manera molt escrupulosa, es poden cometre errors. Amb tot, d’errors i problemes ni pot haver, i de fet n’hi ha, quan es posa al capdavant d’un servei un metge que no té la preparació i l’experiència suficient; només cal veure, a nivell de mitjans de comunicació, les nombroses queixes relacionades amb el servei d’urgències.

Entenc que aquesta és una decisió que ha de prendre l’Administració de forma consensuada amb els professionals de la sanitat establint els mecanismes adients per a garantir la seguretat dels usuaris.

Ara bé. Tant si es considera que les infermeres estan capacitades per fer-ho com si es considera que no, el que no té cap sentit és que es justifiqui la mesura per la falta de metges. Si les infermeres estan capacitades, i sembla bé que facin aquesta tasca, ho estant tant si falten metges com no; i si es considera que no estan capacitades, no ho estan, i per tant no poden fer-les, només perquè faltin metges. Seria absurd que ara s’implantés aquesta mesura, i d’aquí a un temps, quan hi hagués més metges disponibles, la mateixa Administració es fes enrere.

Desapareix la professió d'infermeria ?

Aquest estiu vaig recomanar l’article Enfermeras : Dónde estamos ? d’Evelyn Adam. Es tractava d’un article que fa una mica de ciència ficció imaginant que en un futur, desapareguda la professió d’infermeria, la mateixa societat torna a sentir la necessitat de recuperar-la. Aleshores la gent gran recorda amb nostàlgia que en una altra època, la nostra, hi havia hagut aquesta professió
.
Pot semblar exagerat, però, realment sembla una descripció fidel de cap a on s’encamina la professió d’infermeria. Teòricament, a les universitats es defineix la ciència d’infermeria com l’art i la ciència del cuidar. I d’acord amb aquesta idea apareixen molts llibres i articles on es parla de l’ètica del cuidar, del que implica d’atenció personalitzada i de contemplar la globalitat del malalt i no només la malaltia... com l’eix vertebral de la infermeria. Es a dir que presentem a nivell teòric i a nivell ideal una professió abocada a l’atenció individualitzada de la persona.

En canvi la realitat sembla que va per un camí completament diferent. Cada vegada més, a la infermera se li carreguen més tasques burocràtiques i se li dóna moltes menys possibilitats de fer aquesta feina de tenir cura que tan bé es defineix a nivell teòric.

L’organització dels centres sanitaris cada vegada tendeix més a limitar el temps imprescindible per fer una bona atenció i estar amb el malalt: Passem més estones omplint papers i davant l’ordinador que amb els malalts.

Abans una infermera podia dedicar una bona part del seu temps a fer valoracions d’infermeria, una bona recollida de dades, parlant molt més amb al malalt. Això permetia que s’iniciés des del moment de l’ingrés una relació de confiança, clau per satisfer les necessitats bàsiques del malalt, que no solament són de guarir-li la malaltia, cosa que no sempre és possible, sinó també de donar-li la sensació de benestar i de confort.

Sembla que les directius que es donen des l’Administració, vagin encaminades a fer realitat el mal presagi que descriu molt bé l’Evelyn Adams. A no ser que els professionals d’infermeria ens hi rebel·lem, i comencem a fer alguna cosa

Ara s'adonen que falten infermeres ?

Un cop passades les vacances, tot torna a la normalitat. I aquest bloc també.

Aquest estiu, precisament, el Consell de Col·legis de Diplomats en Infermeria de Catalunya treia una nota dient que calia crear 500 noves places universitàries d’infermeria.

Tenint en compte que fa uns quants anys que la sanitat catalana pateix una manca greu d’infermeres, que es digui ara que cal crear noves places universitàries volt dir que hi ha hagut una molt mala planificació per part de l’Administració.

Sembla difícil de creure que no hi hagi persones interessades en cursar una carrera universitària que dóna accés a una feina segura, quan molts universitaris acaben els seus estudis sense poder treballar en una feina relacionada amb el que han estudiat.

Per tant, hauríem de concloure que no solament s’ha planificat malament, sinó que s’ha infravalorat d’una manera exagerada la professió d’infermeria oferint unes retribucions i unes condicions de treball gens engrescadores.

Aquí hi ha hagut uns errors de gestió, però sobretot una escassa voluntat per tenir la cura necessària en un tema tant important com és la sanitat. Tant parlar de les prioritats del Govern en mantenir fomentar l'estat del benestar i resulta que descuiden un col·lectiu com el de la infermeria, clau en el sistema sanitari.

Una lliço d'infermeria

He llegit amb molt d’interès el llibre Infermeres catalanes a la Guerra Civil espanyola coordinat per Roser Valls, Diplomada en Infermeria, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació, i Catedràtica de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona . Aquest llibre explica a traves d’uns casos concrets la situació de la infermeria durant la República i la Guerra civil espanyola

En la primera part es dóna una visió general de la infermeria durant aquesta època i en la segona part hi ha uns relats biogràfics de les infermeres que varen viure la guerra Civil espanyola i que varen treballar en unes condicions realment molt dures.

És evident que no es pot comparar la situació d’aquella època amb l’actual, però sobta veure l’esperit d’aquestes professionals i la voluntat de procurar una atenció humana i integral, per més adverses que fossin les condicions, que ja ens agradaria trobar més sovint en els nostres hospitals.

Un llibre, doncs, ben recomanable, no solament pel que té de document històric, sinó per la lliçó que ens dóna a una societat com la nostra molt tecnificada, però que no sempre és capaç d’atendre el malalt com a persona en tota la seva integritat.

http://blocdebellvitge.wordpress.com/2008/05/08/infermeres-catalanes-guerra-civil-espanyola/

Article recomanat

Recomano l’article publicat pel Col·legi Oficial Infermeria de Barcelona
Infermeres : On estem ?
d’Evelyn Adam
http://212.9.72.18/uploadsBO/Noticia/Documents/EVELYN%20ADAM.PDF

Jornada sobre Ètica de les cures pal·liatives

El dia 10 de juliol vaig assistir a la jornada “Ètica de les cures pal·liatives” organitzada per la Universitat d’estiu Ramon Llull. Va ser una jornada molt interessant.

Una primera ponència va anar a càrrec de Joan Mir, professor de Bioètica de la Universitat de Vic i col·laborador de l’IBB, que va exposar la Visió antropològica de la mort. La mort és sempre una experiència indirecta, ja que ningú en pot parlar com a experiència personal. El que ha canviat és la manera de morir: mentre que en èpoques medievals calia morir bé, envoltat de la família, ja que hi havia en joc una vida eterna o una condemna, ara la gent mor a majoritàriament a l’hospital. La mort ja no se’ns fa present a casa sinó que tendim a ocultar-la i reprimir-la, com si es tractés del final de les intervencions mèdiques.

La segona ponència Història de les cures pal·liatives i situació actual a Catalunya i Espanya va anar a càrrec del Dr. Enric Benito, Coordinador de la Unitat de Cures Pal·liatives Hospital Sant Juan March de Palma de Mallorca. Va fer una revisió sobre el concepte de malaltia i període terminal, les necessitats de les persones en aquest període i el que representen les cures pal·liatives com a resposta a aquestes necessitats. Per això caldria un model d’organització diferent amb un equip multiprofessional amb vocació, formació i dedicació específica; i una estructura de l’entorn adaptada.

El Dr. Antoni Pascual, metge de la Unitat de cures pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau, Expresident de la Secpal, va presentar Ètica de la sedació en cures pal·liatives on va exposar les actuacions pal·liatives, el control de símptomes, el suport emocional i les decisions ètiques que comporta la sedació

Hi va haver una taula rodona sobre Les cures pal·liatives: un equip al servei de la persona tant a l’hospital com a domicili, en la qual van participar la Dra, Montse Soldevila, geriatre de Hospital de la Santa Creu de Vic; Esther Valverde, infermera de PADES Mataró-ICS; Sra. Imma Serra, treballadora social de l’Hospital de la Santa Creu de Vic; i Dolors Mateo, psicòloga, de l’equip cures pal·liatives del consorci Sanitari de Terrassa. Cadascun d’ells van exposar el seu treball en el camp de les cures pal·liatives des de la seva pròpia disciplina.

La darrera ponència va anar a càrrec del psicopedagog Alfons Gea, responsable del Servei d’atenció al dol de Terrassa, que va parlar sobre Acompanyar en el dol. Va exposar el fet que estar malalt és sofrir no tant sols la malaltia física, sinó també d’altres pèrdues de les quals costa ser-ne conscient, i més expressar-les. I va fer un recorregut per les diferents etapes en el camí de les pèrdues.

Tota la jornada em va semblar molt profitosa tant per l’interès dels temes, com per la qualitat dels ponents.

Article recomanat

Recomano l’article La Relación Clínica en las sociedades democráticas de Azuzena Couceiro, professora d’Història i Teoria de Medicina i Bioètica a la Universitat Autònoma Madrid. L’article ha sortit editat a l’edició especial nº 50 de la revista bioètica&debat de l’Institut Borja de Bioètica http://www.bioetica-debat.org/contenidos/b&d/bioetica50cast.pdf

Reconeixement de la feina ben feta

Fa uns mesos vaig escriure un article sobre les notes d’agraïment que sovint apareixen a la premsa, referint-se al tracte humà rebut pel personal sanitari. Es podria dir que aquesta mena de felicitacions per la feina feta són innecessàries en la mesura que és obligació de tot professional procurar fer bé la seva feina. Però també és cert que, almenys en el nostre cas, no sempre es té tan clar què vol dir exactament fer bé la nostra feina. El malalt que ha de recórrer a un centre hospitalari espera que atenguin el seu problema de salut, i alguns professionals potser també limiten la seva tasca a administrar degudament les cures necessàries. Però precisament aquestes notes d’agraïment no acostumen a ser per les atencions tècniques rebudes, que aquestes sí que es donen per descomptat, sinó per aquests altres aspectes més propis d’una ètica del cuidar.

Però tan gratificant pot ser llegir una nota d’agraïment a la premsa quan prové d’un usuari, com sentir aquest reconeixement des d’un punta de vista més professional per part del Centre hospitalari. En qualsevol tipus de feina és important que els professionals se sentin valorats perquè això els estimula a continuar i a millorar. En el nostre cas, a més, aquest estímul ho seria també per a aplicar un determinat model d’infermeria basat en l’ètica del cuidar.

Aplicació dels models d'infermeria

Tant a nivell acadèmic de les Escoles d’Infermeria com a nivell de la bibliografia existent, es fàcil trobar explicitats diferents models d’infermeria. Ara bé, a l’hora de la veritat sembla que els centres hospitalaris concebeixen unes Direccions d’Infermeria com a simples gestores de personal. És a dir que, sovint, ni tan sols hi ha la intencionalitat de fer dels càrrecs directius del nostre àmbit professional uns impulsors o incentivadors d’una determinada manera d’entendre la nostra professió. Es dóna per suposat que el personal d’infermeria ja disposa d’una línia concreta a seguir o, pitjor encara, que no cal que en tinguin.

Així s’entén que no s’encomani a aquestes Direccions d’Infermeria l’aplicació de cap model concret i molt menys fer que el conjunt dels professionals d’infermeria vagin assumint cap mena de filosofia. El meu entendre, les infermeres hauriem d’anar rebent directrius i informació constant sobre l’exercici de la nostra professió per tal que el treball d’infermeria tingui coherència, al si de cada centre, en base a uns principis ètics. Potser no és, pel que es veu, una necessitat sentida pels gestors dels centres hospitalaris, però sí que ho és per les mateixes infermeres que valorem la nostra tasca professional.

Hi ha moltes infermeres que han tractat sobre aquest tema. Ho descriu molt bé, per exemple, en Ramon Alcoberro a la seva pàgina Web, en l’apartat que porta per títol INTRODUCCIÓ A LA BIOÈTICA.

El malalt té autonomia ?

Ens aquests moments s’ha escrit prou, a nivell teòric, sobre l’autonomia del malalt / usuari com a principi ètic en l’atenció sanitària. Per exemple, la Montserrat Busquets parlant dels objectius generals del cuidar fa referència al principi ètic de l'autonomia i diu que “...implica el respeto a la autonomía del paciente-usuario o cliente y la ayuda a que pueda expresar sus necesidades, sus creencias y valores y que pueda obtener la información suficiente y la atención que precise. El consentimento es la pieza clave de la autonomía, no solo como requerimiento legal en algunas ocasiones, sino como parte integrante de cualquier cuidado o atención. Actuar sin el consentimento del paciente solo debe hacerse cuando estamos seguros de que la autonomía de la persona está comprometida porque no comprende el alcance, ni las repercusiones de su actuación. Todo y en estos casos el proceso de información de lo que va a realizarse y de sus motivos sigue siendo la garantía de un buen cuidado “

Ara bé la realitat es ben diferent. Quan una persona està hospitalitzada no sap ni se l’informa que té tot el dret a decidir. Però és que en molts casos encara que manifesti la seva voluntat de no ser tractat d’una determinada manera, o de saber la veritat de la seva malaltia, el més habitual és que no se li faci cas i que el professional de la salut continuï actuant segons el seu criteri, que sovint consisteix en mirar més la malaltia a guarir que la persona en tota la seva integritat.

D’una banda el professional de la salut considera que el malalt no té suficients criteris per opinar, i de l’altra coacciona o informa de manera parcial i esbiaixada el malalt i la família de manera que acaben cedint a la voluntat del professional. Això es veu sobretot en situacions de malalties terminals i irreversibles en què tant el malalt com els familiars preferirien no allargar l’agonia, i malgrat tot es practica un aferrissament terapèutic que no porta enlloc, tret d’allargar patiment al malalt i a la família.

Queda molt bé a nivell teòric parlar de l’autonomia del malalt, del respecte al malalt, de la dignitat del malalt... però moltes vegades no té res a veure amb el que passa en la pràctica diària Podem dir, doncs, que a nivell general persisteix el model paternalista que alguns teòrics afirmen que ja està superat.

Tenir cura, un compromís ètic

Aquest darrers dies estic rellegint coses sobre el tema del tenir cura o l’ètica del tenir cura, un tema que crec que és molt interessant, en la mesura que és un valor fonamental en la infermeria. Tot i que els professionals procurem tenir-lo en compte en la praxi diària, fins i tot sense tenir-ne coneixements teòrics, és un tema poc desenvolupat, sense massa divulgació als centres sanitaris i amb escasses orientacions sobre la seva aplicació.

Un dels textos que he llegit recentment i que he trobat molt interessant es L’ÊTICA I L’ESTÈTICA DEL TENIR CURA de l’Ester Busquets, que va presentar a les Jornades d’Ètica i Bioètica en infermeria a l’Associació Catalana d’infermeria els dies 25 i 26 d’octubre del 2007 L’Ester Busquets és infermera i filosofa , responsable d’infermeria de Institut Borja de Bioètica. Professora associada de bioètica i ètica professional a l’escola Universitària de Ciències de la Salut de la Universitat de Vic, i professora i col·laboradora d’ètica professional de l’Escola Universitària d’infermeria de Sant Joan de Déu ( UB )

En aquesta mateixa línia, a la revista Annals de Medicina volum 91 nº 2 / abril, maig, juny de 2008, hi ha un article molt interessant de la Montserrat Busquets, professora titular de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona sobre LA IMPORTÀNCIA ÈTICA DEL TENIR CURA. És un article que recomanaria a totes les infermeres perquè crec que desenvolupa molt bé la idea del tenir cura. Comparteixo plenament la preocupació que manifesta la Montserrat Busquets amb tot un seguit d’interrogants: “per què tenir cura no aconsegueix impregnar la filosofia dels centres i institucions sanitàries ? per què costa tant explicar què és el que fa una infermera? Per què tenir cura depèn, en moltes ocasions, de la manera de fer particular de cada professional? Per què molta formació i recerca tenen, encara, només un enfocament biologista? Com ho podem fer per plantejar a la societat la filosofia del tenir cura com un bé?”

També en parlava la Dra. Anne Davis en la conferència que va fer sobre TENIR CURA I L’ÈTICA DEL TENIR CURA EN EL SEGLE XXI : QUÈ SABEM I QUÈ HEM DE QÜESTIONAR

Crec que les infermeres tenim interioritzat la idea de tenir cura. Però, moltes vegades no ens és possible aplicar-la correctament, degut a la forta pressió assistencial, o que hi ha situacions en què per establir una adequada relació necessitem compartir amb el malalt un cert temps. Sovint, no és possible degut a la dinàmica pròpia dels centres hospitalaris, com poden ser plantes de curta estada, C.M.A, en què és molt difícil establir una relació aprofundida amb el malalt / usuari de la salut; i en d’altres casos per la manca de formació dels mateixos professionals, ja que se solen prioritzar temes de formació més tècnica que humanística.

Com a col·lectiu hauríem de ser conscients de l’existència del problema, i seria important i necessari fer un esforç entre totes per tal de canviar la situació, tal com ja exposava en un article d’aquest blog sobre EL ROL D'INFERMERIA, PER DEFINIR, ENCARA? . Segueixo preguntant-me sobre aquests temes, i sobre qui hi hauria de donar respostes o fer les propostes adients per tal de no haver de continuar fent les mateixes preguntes: El Col·legi d’Infermeria?, els Centres Sanitaris? La Conselleria de salut?. Som el col·lectiu més nombrós del sistema sanitari, i per tant tenim un pes específic molt important, encara que possiblement sense ser-ne prou conscients. Seria bo fer una reflexió sobre el que podem fer en aquest camp els professionals d’infermeria..

L’article de la Montserrat Busquets acaba dient: “La nostra responsabilitat avui és irrenunciable: tenir cura pot ser una important ajuda en la millora de la salut de la població. Aquest és el nostre compromís ètic”.

La bioètica en els centres hospitalaris

Catalunya ha estat pionera a nivell europeu en els estudis de Bioètica, essent un dels principals impulsors el Dr. Francesc Abel, fundador i actual president de l’Institut Borja de Bioètica i que ja va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva tasca. Ell ha estat iniciador i impulsor de Comitès d’Ètica Assistèncial en diversos centres assistencials i des de l’Institut Borja de Bioètica s’està fent una molt bona feina en el camp de la docència d’aquesta matèria. La bioètica pot i ha de portat a nivell sanitari una visó més humana de la relació entre el malalt i els professionals de la salut o les institucions sanitàries.

Ara bé, en la pràctica diària la bioètica continua sent una assignatura pendent dels centres hospitalaris de manera que sovint no és tinguda massa en compte a l’hora d’avaluar les praxis professionals . I com a màxim es constitueixen uns comitès d’Ètica per a resoldre o posicionar-se en aquells casos més rellevants o conflictius. Per exemple, sovint els centres hospitalaris organitzen molts cursos per al seu personal, des d’aspectes tècnics de la professió fins a d’altres de més col·laterals com ara d’anglès o d’informàtica, però rara vegada trobem cursos relacionats amb la bioètica. En tot cas, si hi ha algun professional interessat amb el tema, s’ho ha de fer pel seu compte sabent que probablement els seus coneixements en bioètica no se li tindran gaire en compte.

La bioètica no és un només un plantejament filosòfic, sinó que té aplicacions pràctiques molt concretes com ara el respecte a l’autonomia del malalt, el dret a tenir o a no tenir informació, el dret a decidir, la possibilitat de refusar tractaments, el consentiment informat.... Tant de bo que fóssim també pioners en implantar els principis de la bioètica en la nostra pràctica diària!

Retardar la jubilció per manca d'infermeres?

Aquests darrers dies, coincidint amb el Dia Internacional de la Infermera, han sortit a la llum unes dades ja prou conegudes sobre la manca d’infermeres. Que es digui, ara, que falten 20.000 infermeres a Catalunya, i més si es vol arribar al nivell europeu, significa que hi ha hagut una mala planificació. Si entenem la importància del paper de la infermeria caldria haver previst la capacitat de formar els suficients professionals i donar-los prou al·licients econòmics i de condicions de treball. Si falten infermeres es perquè la gent creu que és una professió poc atractiva .

Ara bé, que davant la situació de la manca d’infermeres a la Consellera de Salut Sra. Marina Geli se li acudeixi dir que les infermeres ens podríem jubilar als 70 anys, em sembla una bestiesa. I,a més, demostra un gran desconeixement de la professó, així com la improvisació amb què treballa aquest Departament, fins al punt que l’endemà mateix ho va haver de rectificar.

En el món de la infermeria com en qualsevol altra professió és possible que algunes persones per a determinades feines vulguin i puguin jubilar-se més tard. De la mateixa manera que d’altres vulguin i puguin fer-ho abans. En aquest sentit sí que seria bo que hi hagués molta més flexibilitat per part de l’Administració.

Personalment, treballant a l’Àrea Hospitalària no em veig als 65 anys aixecant malalts, mentre que és molt possible que en altres àrees es pugui continuar més enllà d’aquesta edat sobretot si la persona s'hi sent realitzada. Però de cap manera es fer una proposta d'allargar la vida laboral pensant-ho com a sistema per a suplir la manca d’infermeres.

La relació de confiança en el malalt

Sembla generalment admès que en la nostra tasca professional és molt important una relació de confiança entre el malalt i la infermera. I una bona oportunitat per iniciar aquesta bona relació de confiança és en el moment de l’ingrés, al fer la recollida de dades. Quan parlem d’una bona recollida de dades hem de pensar que estem fent les tasques pròpies d’infermeria, el tant anomenat rol autònom.

És normal que el malalt, malgrat pugui tenir una aparença tranquil·la, tingui un estat d’ànim alterat motivat per l’ansietat, la por, la inseguretat, el desconeixement del lloc i del personal... Pel malalt l’hospital és un lloc desconegut, on moltes vegades s’estableixen relaciones asimètriques que afecten la seva autonomia i la seva llibertat com a persona. Per tant, una bona acollida pot alleugerir la tensió del malalt i a la vegada ha de ser, tal com deia abans l’inici de la relació infermera-malalt que propiciarà una major participació i col·laboració dins del procés assistèncial.

Aquesta primera atenció al malalt no només ha de servir perquè se senti ben acollit i vagi agafant confiança amb nosaltres, sinó també perquè el personal d’infermeria pugui començar a tenir un primer coneixement de la situació del malalt

· Del seu estat d’ànim, de les pors i del nivell d’angoixa
· Del coneixement i percepció que té de la seva malaltia
· Del seu caràcter i manera de ser
· Del seu entorn social i familiar.

La deshumanització dels grans centres hospitalaris, però, ens porta sovint, per manca de temps o per desinterès dels responsables d’infermeria, a obviar aquest primer pas, i a tractar els malalts com a elements inerts, com a cossos a cuidar, però no com a persones amb tota la seva complexitat. És per això que considero molt important recuperar aquesta pràctica d’infermeria de la recollida de dades del malalts, cosa que implica temps i dedicació.

Cuidar des d'una perspectiva integral

Sovint als mitjans de comunicació apareixen cartes de malalts o familiars agraint les atencions rebudes. Habitualment no es tracta d’un agraïment per qüestions de caràcter tècnic, ni tant sols pel fet d’haver guarit una malaltia, sinó pel simple fet del tracte humà que se’ls dispensat. Això en d’altres professions no sol passar; es dóna per suposat que el professional ha de fer bé la seva feina

Però, en el nostre cas és diferent ja que el malalt i la família es troben en una situació de vulnerabilitat i d’angoixa i, per tant, tot i que són molt importants les cures i els tractaments tècnics, tant importants són també l’acolliment, el tracte humà i personalitzat que, a més, pot ser decisiu en el moment d’afrontar situacions difícils.

A nivell teòric tots entenem així la nostra professió, amb una vessant tècnica i una vessant que entén la persona d’una manera holística. Ara bé, a la pràctica no sempre és possible una pràctica d’infermeria d’acord amb els principis d’una ètica del cuidar. Des de les mateixes institucions hospitalàries massa vegades no es facilita aquest tipus de cuidar que implica dedicació, temps i recursos. És el que hem parlat altres vegades en aquest Bloc sobre la preponderància dels criteris i els objectius dels gestors per sobre dels criteris i els objectius d’infermeria.
Nota. Aquesta reflexió ve el cas per la publicació aquesta setmana de la carta dels familiars de la Serafina, una malalta que vaig cuidar aquests últims dies, publicada El 9 Nou d’Osona, el dia 25 d’abril.

El lideratge d'infermeria

Un tema recorrent en el camp de la infermeria és el de la relació, sovint contraposada, entre els professionals d’infermeria i els gestors o administradors de centres hospitalaris. Un tema que apareixia, per exemple, en el Butlletí Informatiu del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona corresponent al mes de març.

Tothom constata que els interessos i les necessitats dels gestors són diferents pel que fa als objectius, de manera que sovint pot haver-hi tensions en la mesura en què els professionals d’infermeria poden considerar que els estan dificultant l’exercici la seva tasca amb la professionalitat que voldrien.

Aquesta disparitat d’objectius la trobaríem també en moltes altres professions, perquè sempre hi ha l’interès d’uns professionals per fer la seva feina amb el màxim de rigor que no quadra amb l’interès dels qui tenen la responsabilitat de fer viable, sobretot econòmicament, el servei.

Són, doncs, dos enfocs que poden semblar contradictoris, però, que de tota manera es necessiten l’un a l’altre. Per tant, entendríem l’existència d’aquestes tensions i la necessitat d’arribar a consensos i acords entre els dos col·lectius per tal de fer compatible la viabilitat del servei amb un màxim de rigor professional.

Ara bé el que no sembla tan normal és que, sovint, les Direccions d’Infermeria i els comandaments intermitjos actuïn molt més com a representants del col·lectiu gestor que del propi col·lectiu d’infermeria. Es a dir que hi ha comandaments d’infermeria que, en lloc de defensar davant dels gestors les necessitats de recursos humans i materials, per tal que les infermeres puguin desenvolupar el seu rol propi, actuen com a representants dels gestors posant als professionals d’infermeria tots el condicionats o limitacions a conveniència o d’acord amb els criteris de la gestió econòmica.
La infermeria necessitaria unes Direccions i uns comandaments intermitjos que realment exercissin una funció de lideratge del col·lectiu d’infermeria per tal de defensar que es pugui desenvolupar adequadament la pròpia disciplina d’infermeria. I a tot cas negociar i pressionar als gestors per que prenguin consciència i assumeixin en la mesura que sigui possible, el punt de vista professional

El cannabis, una novetat terapèutica?

Aquesta setmana ha sortit com a notícia la descoberta dels efectes positius que té el cannabis per a alleugerir el dolor i reduir els efectes secundaris de tractaments com la quimioteràpia. És curiós que notícies semblants sobre les qualitats del cannabis apareixen de tant en tant com si es tractés d’una raresa o la indústria farmacèutica no s’ho acabés de creure. Dóna la sensació que, donada l’associació del cannabis amb la drogaaddicció o amb móns marginals, no ens prenem seriosament el tema.

De fet, en general, ja hi ha la idea que la funció de la medecina és gairebé exclusivament la de guarir, sense tenir en compte que en moltes ocasions tant important pot ser per al malalt l’alleugeriment del dolor o dels símptomes secundaris al tractaments i, en definitiva, la millora de la seva qualitat de vida. Hom reconeix, també des de l’àmbit acadèmic, que els metges sovint no tenen prou preparació per a afrontar aquests temes.

Tant es així que, moltes vegades, no es dóna al pacient l’opció de prendre tractaments alternatius, com aquest del cannabis, pel simple fet d’haver-hi perjudicis pretesament professionals ignorant a més el principi d’autonomia que té el malalt. Tema important que del qual en podem parlar una altre dia.

La importància de les Direccions d’Infermeria

El dilluns, dia 31 de març, la presidenta del Col·legi D’Infermeria de Barcelona Sra. Mariona Creus va publicar un article a La Gaceta Mèdica on parlava de la importància de les direccions d’infermeria que són fonamentals per el bon funcionament de les organitzacions.

Totalment d’acord amb la Sra. Mariona Creus, en la mesura que la tasca d’infermeria, amb un rol propi, necessita també una Direcció específica per tal de fer una bona praxis de la professió.

El problema és que, a la pràctica, a molts centres hospitalaris les Direccions d’Infermeria s’han reduït a simples gestors de personal ocupant la major part del seu temps a fer les famoses “ planilles “. De tal manera que, no solament no exerceixen la funció de dirigir el bon funcionament de la infermeria, sinó que els imposen com a prioritat la rendibilització del personal prescindint dels principis ètics del cuidar, que són els que haurien de desenvolupar. És a dir que en lloc de dirigir i garantir una bona praxis professional des del punt de vista de la infermeria, sovint esdevenen simples delegats o comandaments intermitjos dels responsables econòmics del centre, posant més limitacions que facilitats al desenvolupament de la nostra tasca.

Aquest tema va ser molt ben desenvolupat en el seminari La gestión de cuidados en enfermeria, organitzat per la Fundació Victor Grífols i Lucas, i publicat per aquesta mateixa Fundació l’any 2005..

Ridiculitzant la professió d’infermeria

Aquests dies, ha sortit als mitjans de comunicació l'escàndol d'una clínica de Cadis on sembla que es retallava un plus a les infermeres que no portaven l’uniforme del centre, amb una faldilla curta i un davantal molt cenyit. Realment es escandalós que hi pugui haver centres hospitalaris que tractin amb tanta desconsideració al personal d’infermeria La història sembla treta d’una d’aquelles pel·licules del Mariano Ozores.

Si es tractés només d’un cas aïllat podríem deixar-ho com una bretolada o una broma de mal gust d’algú que no té la més remota idea del que és la professió d’infermeria, o, pitjor encara, que sabent-ho la denigra fins a aquest extrem per tal de treure’n algun benefici econòmic. Però, encara que sense arribar al ridícul d’aquest cas, el fet és que la desconsideració envers la professió d’infermeria és ben present, i molts casos assumida com a normal, a casa nostra.

El tòpic de la infermera com a simple ajudant o acompanyant del metge, i de la qual s’espera més una cara amable que una bona professionalitat, és ben viu en encara al nostre país. És des de la mateixa Administració, des dels mitjans de comunicació i dels centres hospitalaris que es dóna sempre aquesta imatge d’una sanitat centralitzada en el paper del metge, de manera que el personal d’infermeria queda no només en un segon pla sinó com a simple ajudant del metge o com a simple figurant, sense un rol professional propi.

Per tant no ens ha d’estranyar que, sovint, els ususaris de la sanitat ens vegin des de la perspectiva d’aquest estereotip que, posat en mans d’uns sapastres masclistes com els d’aquest hospital de Cadis, assoleix aquest nivell ridículament ofensiu
A Cadis han posat la guinda, però entre tots, inclosa l’actitud sovint poc reivindicativa de la infermera, hem fet el pastis

El dret a decidir sobre la nostra vida

El cas de la Sra. Chantal Sebire em fa reflexionar sobre el concepte de l’autonomia de la persona. Es diu, com a principi general, que la persona té dret a decidir, i per tant s’admet a nivell teòric que un malalt té dret a decidir si vol un determinat tractament o que li retirin el que s’havia iniciat. Bàsicament perquè la sanitat està al servei de les persones, i mai al inrevés, de manera que la funció d’un determinat tractament no pot ser altra que satisfer les necessitats de les persones.

Aquest principi d’autonomia del malalt que sembla que tothom admet, a la pràctica no es té gens clar i normalment no s’aplica ja que en el món de la sanitat predomina la visió paternalista. Un paternalisme que fa que el professional s’atorgui l’autoritat moral del que li convé o no en el malalt, i que sovint arriba a tenir un component autoritari de manera ja no es dóna ni la possibilitat que el malalt pugui expressar la seva opinió ni se li ofereixen les possibles alternatives. Tant és així que la gran majoria dels usuaris del serveis sanitaris ja hi acudeixen predisposats a sotmetre’s resignadament al criteri dels professionals. Per suposat que el professional de la salut és el que realment entén de la praxis sanitària, però ningú com el malalt pot entendre el que sent, com ho viu i per tant cap on vol anar com a persona.

La Chantal Sebire demanava que la mateixa medecina que era incapaç de guarir-li la malaltia i ni tant sols podia evitar-li el dolor, com a mínim fos capaç d’ajudar-la a acabar amb el seu patiment i a morir dignament. Ha hagut de recórrer el suïcidi, amb totes les connotacions negatives que se’n té.

Caldria que hi hagués una legislació sobre l’eutanàsia clarament respectuosa amb la voluntat de les persones, tant per quan decideixen seguir un determinat tractament com per quan el tractament que volen seguir és el de posar fi a la vida. En aquest sentit pot ser un bon punt de partida el document de l’IBB VERS UNA POSSIBLE DESPENALITZACIÓ DE L’EUTANÀSIA

Jornada sobre El Final de la vida

El dia 12 de març es va celebrar la Jornada sobre el Final de la Vida, que va organitzar la Universitat de Vic, amb una gran assistència de públic.

Un dels temes interessants que s’hi van tractar és el que va exposar el Dr. Francesc Torralba en la conferència Mort i cultura. Basant-se en el llibre de Philippe Ariès Historia de la muerte en Occidente, va fer un repàs de com ha anat evolucionant la vivència de la mort a la nostra societat.

Temps enrere la mort se’ns feia present d’una manera quotidiana en la nostra vida, i per tant es vivia com una esdeveniment social més, fins i tot pels nens que eren presents en aquest darrer acte de l’existència d’alguna de les persones més properes. Per tant, tothom al llarg de la seva vida anava tenint contacte amb la mort.

Actualment la mort s’ha convertit en un tema tabú del qual s’evita parlar per moltes raons. Amb molts casos se n’ha exclòs els nens i gaire bé sempre s’ha tret de l’àmbit familiar, de manera que la mort no es vista com un final natural de la vida, sinó com un fracàs de la medicina, que es produeix lògicament als centres hospitalaris. El tractament i les atencions dels professionals poden ser, i de fet sovint ho són, del tot correctes; però el tractament d’aquest final de la vida en la seva concepció general no deixa de ser quelcom deshumanitzat i desnaturalitzat, com si no ens resignéssim a acceptar com un desenllaç natural.

D’aquesta manera la mort no es vista des de una perspectiva humana, sinó com una mancança de la tecnologia mèdica, cosa que s’evidencia en l’anomenada obstinació terapèutica, tema del qual en podem parlar un altre dia.

Estem desmotivades les infermeres?

Sovint, llegim en declaracions a diferents mitjans de comunicació que les infermeres estem poc valorades i poc reconegudes. Sembla que es vulgui donar la sensació que hi ha un desànim general en la professió. Sincerament, potser no deu ser tant com diuen si, quan hi ha unes jornades com les que es varen fer a Vic, veiem que hi ha una nombrosa i molt interessada assistència. Curiosament, aquest tipus de declaracions solen fer-les persones que tenen responsabilitats a nivell de gestió hospitalària, o nivell de l’administració.

No és que no hi hagi motius per estar desmotivades, si tenim en compte que hi ha una forta pressió assistèncial amb plantilles insuficients, amb contractes precaris o inestables i amb unes retribucions en alguns casos irrisòries, com passa amb les infermeres que treballen a les Residències o al sector sociosanitari o privat. El que passa és que totes aquestes raons que realment podrien generar aquest desànim són generades per la mateixa gent que després fa aquests articles d’opinió sobre la poca motivació o vocació del personal d’infermeria

Malgrat la seva deficient gestió que provoca les causes d’una possible desmotivació, Déu n’hi do de l’interès professional i de la capacitat de resposta que evidencia el personal d’infermeria, tal com dèiem en les jornades que es varen celebrar a Vic.

Les jornades d’infermeria que, sota el títol de Quan la infermera truca a la porta, es van celebrar a Vic el dia 29 de febrer van ser tot un èxit d’organització i de participació. A les jornades hi havia professionals de diferents camps de la infermeria, i per a mi que, com a infermera sempre he treballat a l’Àrea Hospitalària, va ser molt interessant conèixer un camp que m’era força desconegut i en el qual penso que les infermeres hi tenim molt a dir i a fer.

Jornades com aquestes ajuden a veure la diversitat de camps que abraça la infermeria . A nivell teòric, tots tenim molt clar que la sanitat no ha de procurar només tenir cura dels malalts, sinó que hi ha una importantíssima tasca a fer a nivell de promoció i de prevenció, que els professionals de l’àmbit hospitalari podem oblidar ja sigui per desconeixement o per falta de relació.

A les Jornades es van tractar temes relacionat amb la responsabilitat de la infermera en l’atenció a domicili: activitats preventives com la prevenció de nafres, consells de dietes equilibrades, estimulació d’activitats, evitar l’aïllament social, donar suport als cuidadors, valorar els nivells de coneixements, ensenyar tècniques per millorar la seguretat dels malalts, coordinar-se amb altres serveis com poden ser serveis socials, PADES... No solament es tracta d’unes tasques d’infermeria que des de el món de la infermeria hospitalària poden ser més o menys desconegudes, sinó que hi estan estretament relacionades i vinculades.

Més enllà, doncs, de l’interès que ha tingut una jornada com aquesta crec que seria convenient que hi hagués altres espais de relació per tractar i aprofundir sobre la interrelació dels diferents àmbits de la infermeria. Tots hi sortiríem guanyant.

El rol d'infermeria, per definir, encara?

En el món de la infermeria tenim un tòpic planyívol i complaent que ja sona com la cançó de l’enfadós: la reivindicació del paper de la infermera en l’estructura sanitària. L’altre dia llegia a la pàgina Web del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona unes frases de la presidenta Sra. Mariona Creus i Virgili adreçades als gestors dels centres sanitaris en el sentit que “facilitin la feina als professionals i permetin que les infermeres puguin aprofundir en aquelles funcions que formen part de la seva competència“ afegint que “abans d’assumir d’altres tasques volem que ens deixin aprofundir en el que ens correspon“ (vegeu)

La defensa de la presidenta del COIB la trobo correcte i encertada però no es gens nova ja que fa molt de temps que es parla i s’escriu sobre aquest tema. Com és possible que un col·lectiu tan important com és el de la infermeria, reiteradament va reivindicant el seu rol en l’atenció sanitària, sense obtenir mai resposta. Em pregunto qui ha de donar respostes o fer les propostes adients per tal de no haver de continuar fent sempre les mateixes preguntes: El Col·legi ?. Els Centres Hospitalaris ? La Conselleria de Salut ?

Crec que les organitzacions sanitàries mantenen les Direccions d’Infermeria en un pla secundari, tant en els aspectes de planificació com en els de responsabilitat. Són poc reconegudes, poden decidir poc i no poden treballar amb un rol propi. Potser si les relacions entre les infermeres assistencials i les Direccions d’Infermeria, a través del comandaments intermitjos, tinguessin una relació més fluïda i afrontessin realment els problemes propis de l’exercici de la professió, més enllà dels estrictament burocràtics i de gestió del personal, seria diferent.

Potser s’entendria que per cuidar es necessita temps, i no treballar contrarrelotge: Les infermeres necessitem temps per treballar d’una manera ètica, per preocupant-nos dels nostres malalts d’una manera holística, mostrant una actitud competent i compromesa en una relació infermera – usuari

Necessitem temps perquè les tasques d’infermeria estiguin determinades per aquestes necessitats i no sols per les demandes institucionals (rutines, ordres mèdiques, activitats delegades, tasques burocràtiques...) Crec que no ens hem d’oblidar que treballem per al malalt i amb el malalt. Que aquesta és la nostra professió.

Necessitem potenciar el rol autònom, tan reivindicat a nivell teòric i tan poc defensat a la pràctica, i correspondria a les Direccions d’Infermeria defensar davant dels gestors sanitaris que som un col·lectiu important i que cal reconèixer la presència i l’aportació de la infermera, desenvolupant l’ètica del tenir cura amb uns objectius clars, compartits entre tots el professionals. Potser així engrescaríem les noves generacions i les infermeres que ja fa anys que treballem, no estaríem “ cremades “ i no ens plantejaríem plegar

Però, això, qui ho ha de fer ?, Com es comença ?, Per on es comença ?

La bioètica en la professió d’infermeria

Un dels aspectes que m’ha interessat darrerament en el camp de la infermeria és el de la Bioètica. Vaig fer un curs a l’Institut Borja de Bioètica que personalment vaig trobar molt interessant, i em van interessar especialment les explicacions de professors com Francesc Torralba, Begoña Roman o Ester Busquets. De la mateixa manera que m’han interessat llibres d’autors com el Dr. Francesc Abel, Josep M Esquirol o Anne Davis.

Ara bé, del que s’explica a nivell teòric a la pràctica diària que vivim els professionals d’infermeria hi ha un bon tros. Personalment penso que no és té gens clar a nivell de Direccions d’Infermeria, i en general de les direccions dels hospitals, la importància de la bioètica aplicada a l’atenció hospitalària. Això dificulta que es puguin posar en pràctica els principis de la Bioètica, i en definitiva que es pugui aprofundir en una praxi més ètica de la relació entre els professionals i els usuaris.

El primer problema és que potser es coneix poc tot el que representa la bioètica i fins i tot les implicacions ètiques de la nostra pràctica professional. De manera que no es fàcil trobar altres professionals que hi estiguin interessats .

Serà qüestió, doncs, d’insistir molt en el tema i divulgar la importància de l’aplicació de la Bioètica., per una qüestió estrictament professional. Aquesta és una de les motivacions que m’han empès crear aquest bloc.

PRESENTACIÓ

Em dic Mercè Carrera, i sóc infermera que exerceixo des de l’any 1.977. He treballat, doncs, 30 anys a l’Àrea Hospitalària. Gaire bé sempre he fet la meva feina com a infermera base, però durant uns quants anys també com a Coordinadora d’Àrea Hospitalària i com a Directora d’Infermeria.

Tots aquests anys d’experiència em donen una visió general i una perspectiva de la problemàtica d’infermeria. Des d’aquest bloc tinc la voluntat d’anar explicant el meu punt de vista sobre temes relacionats amb infermeria.

Invito a tothom que vulgui a escriure els comentaris que cregui oportú.