Aquesta setmana ha sortit als mitjans de comunicació el cas de l’Hannah Jones la nena britànica de 13 anys que ha rebutjat un trasplantament de cor, sabent que això probablement li representa una esperança de vida molt curta. Des dels 5 anys que patia una leucèmia greu, i de resultes de diferents tractaments també tenia afectat el cor. Tenia, doncs, l’opció del trasplantament, sense una garantia plena de l’èxit de l’operació, o deixar que la malaltia seguís el seu curs. Cansada com estava d’intervencions i tractaments agressius va decantar-se per aquesta segona.
En aquest cas es posa de manifest la necessitat de respectar el dret de tota persona a decidir sobre la seva pròpia vida, com a principi ètic del dret a l’autonomia. És cert que es tracta d’una nena de 13 anys, però després del que ha patit durant tots aquest anys ha demostrat prou maduresa com decidir com acabar els seus últims dies de vida.
Massa sovint, aquest dret fonamental es vulnera des del moment que no es dóna la suficient informació a la persona que pateix una malaltia greu, per tal que pugui decidir sobre la seva vida. I quan es disposa de la informació sempre hi ha qui troba excuses per a negar-lo.
Aquesta idea, certament, topa amb determinades visions religioses de caràcter fonamentalista que pretenen fer veure que la vida i la mort és una qüestió divina, i que per tant no ens pertany a nosaltres decidir. Però d’altra banda, sembla que s’accepti que el qui tingui aquest poder de decisió sigui el personal sanitari, que en situacions de extrema gravetat i fragilitat del malalt sovint opta per allargar-li innecessàriament la vida , allargant-li també el sofriment, sense cap esperança de recuperar un mínim de qualitat de vida.
Caldria valorar, doncs, si és ètic limitar l’esforç en el cas de l’aferrissament terapèutic
En aquest cas es posa de manifest la necessitat de respectar el dret de tota persona a decidir sobre la seva pròpia vida, com a principi ètic del dret a l’autonomia. És cert que es tracta d’una nena de 13 anys, però després del que ha patit durant tots aquest anys ha demostrat prou maduresa com decidir com acabar els seus últims dies de vida.
Massa sovint, aquest dret fonamental es vulnera des del moment que no es dóna la suficient informació a la persona que pateix una malaltia greu, per tal que pugui decidir sobre la seva vida. I quan es disposa de la informació sempre hi ha qui troba excuses per a negar-lo.
Aquesta idea, certament, topa amb determinades visions religioses de caràcter fonamentalista que pretenen fer veure que la vida i la mort és una qüestió divina, i que per tant no ens pertany a nosaltres decidir. Però d’altra banda, sembla que s’accepti que el qui tingui aquest poder de decisió sigui el personal sanitari, que en situacions de extrema gravetat i fragilitat del malalt sovint opta per allargar-li innecessàriament la vida , allargant-li també el sofriment, sense cap esperança de recuperar un mínim de qualitat de vida.
Caldria valorar, doncs, si és ètic limitar l’esforç en el cas de l’aferrissament terapèutic
No hay comentarios:
Publicar un comentario