Els Comitès d'Ètica Assitèncial

Ningú dubta a nivell teòric de la importància i de la necessitat dels Comitès d’Ètica Assistencial( CEA ) Ara bé, tampoc s’escapa a ningú que massa sovint aquests CEA no acaben de complir amb les funcions que sobre el paper se’ls atribueix.

Crec que queda molt per fer i per treballar per tal que es coneguin quines són les funcions dels Comitès d’Ètica Assistèncial ja que són força desconegudes tant pels propis professionals de la salut com pel seus usuaris. I en la mesura que són desconeguts, també són infravalorats i infrautilitzats. Sovint se’ls redueix a un organisme que es limita a resoldre determinats conflictes molt puntuals, en lloc de concebre’ls com un element en positiu que ha de contribuir a fer una assistència sanitària més humana i per tant més ètica.

En primer lloc, doncs, crec que caldria informar degudament els professionals de la salut de les funcions i atribucions d’aquests Comitès d’Ètica Assistencial, que van molt més enllà de la redacció d’un codi ètic, que en tot cas s’hauria de vetllar pel seu compliment; així com caldria que quedés clar quins són els mecanismes per a adreçar-s’hi, i quines les casuístiques que caldria posar a la seva consideració

En segon lloc una de les tasques importants a tenir en compte seria la formació dels propis professionals en temes amb un clar component ètic: el Consentiment Informat, els drets dels malalts, la limitació de l’esforç terapèutic, etc

I en tercer lloc, caldria que els usuaris disposessin també de la suficient informació sobre les funcions dels CEA. A nivell d’usuari, tothom sap que en els hospitals hi ha diferents serveis com pot ser el de pediatria, el de geriatria, el servei religiós.... però ningú els informa que hi ha un CEA a disposició tant del malalt com de la família per assessorar-los en qualsevol dilema de caràcter ètic que pugui sorgir.

Probablement, representa un canvi de concepció del que han de ser els Comitès d’Ètica Assistencial. Perquè, tal com indica J. Wilson*, “prendre’s l’ètica de debò significa un canvi institucional i individual”.

* Wilson J., i altres “Health care ethics committees. The next generatiom”. American Hospìtal Publishing. Chicago, 1993

Decisions clíniques al final de la vida

Dimecres passat, dia 17 de desembre, es va celebrar el primer Seminari d’Ètica: Decisions clíniques al final de la vida . Noves perspectives, organitzat pel Col·legi Oficial Infermeria de Barcelona. El seminari va anar a càrrec de la Sra. Ester Busquets, professora de Bioètica.

Va ser un seminari molt interessant i participatiu. A nivell de resum l’Ester Busquets va exposar que actualment des de l’Antropologia ens preguntem “Que és una persona ?” És difícil acceptar que som persones, que haurem de morir i que continuen oberts els interrogants de “Per que hem de morir?”, “Per que hem de patir?”. La ciència no respon a aquestes preguntes ja que hi ha grans interrogants respecte a l’existència humana i, a diferència dels animals, l’home sap que ha de morir. S’aprèn a morir després de reflexionar-hi, però hi ha una incapacitat per assumir la finitud. Tal com deia B Pascal, al segle XVII, “No havent pogut trobar remei a la mort. Els homes han decidit de no pensar-hi”.

Hi ha un canvi d’escenari en la manera de morir. Actualment un 70-80% de les persones moren fora de casa. El principal protagonista, el moribund, passa els seus darrers dies envoltat d’unes persones i d’un entorn desconegut, escenari molt diferent del de temps enrera quan la persona moria a casa. Acompanyat de la família i dels amics, tothom, inclosos els nens, vivia la mort com una cosa natural, de la qual se’n podia parlar obertament i el moribund es podia acomiadar de tothom a casa mateix. Aquest tema el tracta molt bé, d’una manera clara i entenadora, Philippe Ariès en el seu llibre Historia de la muerte en Occidente. Desde la Edad Media hasta nuestros dias

L’Ester Busquets també ens va proporcionar un article molt interessant per llegir sobre “Etica y muerte digna: propuesta de consenso sobre un uso correcto de las palabras”, de Pablo Simón Lorca que val la penar conèixer ja que es tracta de consensuar i clarificar el sentit de paraules com l’eutanàsia. Segons aquest article, hi ha 5 escenaris en relació a la presa de decisions clíniques al final de la vida . Aquests cinc escenaris són: Eutanàsia i suïcidi assistit , limitació de l’esforç terapèutic, rebuig de tractament, sedació pal·liativa i suspensió mèdica per mort.. Tots aquests temes es van tractar àmpliament en el Seminari.

Crec que jornades, seminaris, cursos que tractin temes tan importants com aquests o relacionats amb l’Ètica o la Bioètica ens ajudarien a tots el professionals de la salut a reflexionar i entendre alguns aspectes bàsics de la nostra tasca.

Seminaris de formació en ètica

Aquest proper dimecres, dia 17 de desembre, comencen els Seminaris de formació en ètica, organitzats pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona.

La primera sessió tracta el tema de les Decisions clíniques al final de la vida. Noves perspectives i anirà a càrrec d’Ester Busquets, professora de Bioètica.

Penso que aquestes jornades poden ser molt interessants ja que parlen de temes tant importants i d’actualitat relacionats amb la Mort: la incapacitat per assumir la finitud, el procés de morir, la qualitat de vida, la reivindicació de l’autonomia; amb les Intervencions al final de la vida: l’obstinació terapèutica, la limitació de l’esforç terapèutic, l’eutanàsia, el suïcidi assistit i les cures pal·liatives; i amb el rol de la infermera en el final de la vida.

Molts d’aquests temes, d’alguna manera, ja els he anat comentant a en el meu bloc

· Respectar el dret a decidir
· Cures pal·liatives o acarnissament terapèutic
· El malalt té autonomia
· El dret a decidir sobre la nostra vida

La propera setmana espero poder explicar el que ha donat de si aquesta jornada

Les habilitats de comunicació

Sembla que tothom té força clar que la professió d’infermeria es centra en el tenir cura i en la promoció de la salut de les persones. El tenir cura i la promoció de la salut no es resolen simplement amb habilitats i coneixements tècnics, sinó que precisen d’una tracte humà i directe amb el malalt i amb els seu entorn familiar.

Les infermers dominem prou bé les habilitats tècniques, però a vegades ens és més difícil dominar les habilitats de comunicació. Les habilitats de comunicar són imprescindibles per tenir una bona relació amb el malalt, usuari dels serveis de salut, per tal d’establir-hi una relació de confiança. És el que parlava en un article anterior d’aquest blog: La relació de confiança en el malalt.

En aquest mateix sentit és interessant l’article que ha escrit la Begoña Román Maestre, Doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona i Directora de la Càtedra d'Êtica de la Universitat Ramon Llull sobre La gestión de la confianza y la transparencia : reflexiones desde la organización sanitaria.

Us el recomano