Ens aquests moments s’ha escrit prou, a nivell teòric, sobre l’autonomia del malalt / usuari com a principi ètic en l’atenció sanitària. Per exemple, la Montserrat Busquets parlant dels objectius generals del cuidar fa referència al principi ètic de l'autonomia i diu que “...implica el respeto a la autonomía del paciente-usuario o cliente y la ayuda a que pueda expresar sus necesidades, sus creencias y valores y que pueda obtener la información suficiente y la atención que precise. El consentimento es la pieza clave de la autonomía, no solo como requerimiento legal en algunas ocasiones, sino como parte integrante de cualquier cuidado o atención. Actuar sin el consentimento del paciente solo debe hacerse cuando estamos seguros de que la autonomía de la persona está comprometida porque no comprende el alcance, ni las repercusiones de su actuación. Todo y en estos casos el proceso de información de lo que va a realizarse y de sus motivos sigue siendo la garantía de un buen cuidado “
Ara bé la realitat es ben diferent. Quan una persona està hospitalitzada no sap ni se l’informa que té tot el dret a decidir. Però és que en molts casos encara que manifesti la seva voluntat de no ser tractat d’una determinada manera, o de saber la veritat de la seva malaltia, el més habitual és que no se li faci cas i que el professional de la salut continuï actuant segons el seu criteri, que sovint consisteix en mirar més la malaltia a guarir que la persona en tota la seva integritat.
D’una banda el professional de la salut considera que el malalt no té suficients criteris per opinar, i de l’altra coacciona o informa de manera parcial i esbiaixada el malalt i la família de manera que acaben cedint a la voluntat del professional. Això es veu sobretot en situacions de malalties terminals i irreversibles en què tant el malalt com els familiars preferirien no allargar l’agonia, i malgrat tot es practica un aferrissament terapèutic que no porta enlloc, tret d’allargar patiment al malalt i a la família.
Queda molt bé a nivell teòric parlar de l’autonomia del malalt, del respecte al malalt, de la dignitat del malalt... però moltes vegades no té res a veure amb el que passa en la pràctica diària Podem dir, doncs, que a nivell general persisteix el model paternalista que alguns teòrics afirmen que ja està superat.
Ara bé la realitat es ben diferent. Quan una persona està hospitalitzada no sap ni se l’informa que té tot el dret a decidir. Però és que en molts casos encara que manifesti la seva voluntat de no ser tractat d’una determinada manera, o de saber la veritat de la seva malaltia, el més habitual és que no se li faci cas i que el professional de la salut continuï actuant segons el seu criteri, que sovint consisteix en mirar més la malaltia a guarir que la persona en tota la seva integritat.
D’una banda el professional de la salut considera que el malalt no té suficients criteris per opinar, i de l’altra coacciona o informa de manera parcial i esbiaixada el malalt i la família de manera que acaben cedint a la voluntat del professional. Això es veu sobretot en situacions de malalties terminals i irreversibles en què tant el malalt com els familiars preferirien no allargar l’agonia, i malgrat tot es practica un aferrissament terapèutic que no porta enlloc, tret d’allargar patiment al malalt i a la família.
Queda molt bé a nivell teòric parlar de l’autonomia del malalt, del respecte al malalt, de la dignitat del malalt... però moltes vegades no té res a veure amb el que passa en la pràctica diària Podem dir, doncs, que a nivell general persisteix el model paternalista que alguns teòrics afirmen que ja està superat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario