La mort d'en Manel

El dia 14 d’octubre és va morir en Manel, el protagonista del cas clínic que vaig exposar el dia 15 d’agost. En Manel tenia 88 anys, era una persona amb múltiples antecedents patològics, que ja havia arribat al final natural de la seva vida i que, per tant, ja no tenia cap sentit plantejar-se intervencions agressives, sinó simplement tractaments de confort

El varen ingressar afectat d’un IAM i una Pneumònia, complicat tot plegat amb una insuficiència renal

Des del primer moment es va veure que la situació era molt greu i que tenia poques, per no dir nul·les possibilitats de recuperació, i en el millor dels casos ja no podria tornar al seu domicili

Tot i que no es varen utilitzar mesures agressives, sí que es va fer tot el possible per intentar allargar-li la vida, com si pogués recuperar un mínim de qualitat de vida.

Va fer un quadre de confusió important fins al punt que no reconeixia la família i va patir fins les darreres hores amb malestar, dispnea, confusió i sensació de mort. Se li van administrar analgèsics i neurolèptics, però probablement no en la dosi necessària per a estalviar-li el patiment, i molt menys no es va plantejar una sedació.

El cas d’en Manel és un dels exemples del malament que es mor als centres hospitalaris, tal com ja he explicat en diversos articles. Tenint els suficients recursos perquè la gent es mori d’una manera digna, sense patiment, es continuen produint morts com la d’en Manel. No és la mort que hauria volgut per a en Manel, ni per a cap dels meus malalts.

Per què no s'evita el patiment en el moment de morir ?

El dia 6 d’octubre el President de la Organización Médica Colegial (OMC) Juan José Rodríguez Sendin i el President de la Comisión Central de Deontologia de la OMC Marcos Gómez Sancho van presentar un informe que dóna diverses dades sobre el tractament del dolor i la forma com es moren els malalts als hospitals, on es remarca que uns 2000 malalts terminals a l’any varen demanar l’eutanàsia

Les dades que donen són esgarrifoses. Admeten que més de la meitat de les persones moren amb dolor, que a un 24% li practiquen reanimació cardíaca encara que estiguin en fase terminal, o que un 55% porta la sonda nasogàstrica posada en el moment de morir (com en el cas clínic de la Dolors que vaig explicar temps enrere)

Aquestes xifres haurien de fer caure la cara de vergonya als responsables de la Sanitat i als metges en la mesura que aquestes dades són possibles gràcies a la seva mala praxis professional. I ens presenten aquestes dades reconeixent que no són satisfactòries però com si ells no hi tinguessin cap responsabilitat. Actualment amb els fàrmacs de què disposem és inhumà i intolerable que els malalts morin amb dolor. És d’una irresponsabilitat moral, ètica i professional inacceptable.

La realitat és que no solament els metges continuen amb les pràctiques d’obstinació terapèutica, sinó que, tal com afirmen en aquest article, consideren que no s’ha de donar resposta a aquestes 2000 persones que demanen l’eutanàsia. Textualment diuen “Nuestro trabajo es quitar condicionantes a la petición de la eutanasia“.

No té cap sentit que diguin que aquesta sigui la seva prioritat, i que en tot cas s’han de millorar les cures pal·liatives, quan en la nostra pràctica diària veiem molt clar que aquest tema no millora ni hi ha voluntat d’encarar-lo seriosament. Perquè al capdavall una part important de les peticions d’eutanàsia vénen motivades per un desig de tenir una mort digna i tranquil·la, sense patiment. I en qualsevol cas, el dret a decidir el moment en què una persona considera que ja no vol viure més hauria de ser un dret inqüestionable.

Qui vol fer d'infermera ?

Ja sona com la cançó de l’enfadós que es digui i es reiteri que a Catalunya falten 15.000 infermeres. Ho diu i ho admet l’Administració i els responsables de la sanitat, però ningú no hi fa absolutament res.

Normalment, es donen com a raons del poc interès per la professió d’infermeria les pèssimes condicions de treball, les contínues rotacions a diferents serveis, les sobrecàrregues de treball, els sistemes de contractació, el poc reconeixement professional.... I jo també hi afegiria la manca d’ètica en la gestió hospitalària. És intolerable que, per manca d’organització a nivells superiors, les infermeres hàgim d’actuar de manera contrària als interessos dels malalts i als principis professionals de la infermeria. Sovint, es tracta el malalt de manera impersonal desplaçant-lo i sotmetent-lo a tot tipus de proves molt més en funció d’una rendibilitat i d’un interès per aconseguir unes estadístiques que en funció de l’interès i del benestar del malalt. El personal d’infermeria, en la majoria dels casos, no disposa de temps per fer tot allò que creiem que caldria tant des del punt de vista professional com ètic, i les direccions hospitalàries no contemplen com a prioritat aquesta atenció personalitzada i humanitzada del malalt. Sense cap tipus d’autonomia i obligant-nos a complir uns objectius i unes tasques burocràtiques que tenen ben poc a veure amb l’ètica del cuidar, l’exercici de la professió esdevé una frustració constant. Moltes vegades és tracta d’objectius que en lloc de millorar l’atenció del malalt serveixen per obtenir acreditacions i reconeixements mediàtics.

La manca d’infermeres a Catalunya és evident. La ratio catalana és actualment de 5’4 infermeres per 1000 habitants, molt per sota del nivell de la resta d’Europa on s’arriba al 8’4% per 1000 habitants. En canvi, la ratio catalana de metges supera la resta d’Europa. A Catalunya hi ha una proporció de 55% d’infermeres i 45% de metges, mentre que en altres països d’Europa, com a Suècia, la relació és de un 80% d’infermeres i un 20% de metges, segons reconeixia la Consellera de Salut Marina Geli que defensava “ Obrir un debat en profunditat sobre aquest fet, sense confrontacions”. Però això ho deia l’any 2007; i el més calent a l’aigüera. I si no hi ha voluntat política per a resoldre el tema probablement és perquè en lloc de tenir una visió global de la sanitat, en què intervenen professionals diversos com ara metges, infermeres, etc. es té una visió basada exclusivament en el paper mèdic. Es fa més política al servei de la medicina que al servei de la salut.