El dia 14 d’octubre és va morir en Manel, el protagonista del cas clínic que vaig exposar el dia 15 d’agost. En Manel tenia 88 anys, era una persona amb múltiples antecedents patològics, que ja havia arribat al final natural de la seva vida i que, per tant, ja no tenia cap sentit plantejar-se intervencions agressives, sinó simplement tractaments de confort
El varen ingressar afectat d’un IAM i una Pneumònia, complicat tot plegat amb una insuficiència renal
Des del primer moment es va veure que la situació era molt greu i que tenia poques, per no dir nul·les possibilitats de recuperació, i en el millor dels casos ja no podria tornar al seu domicili
Tot i que no es varen utilitzar mesures agressives, sí que es va fer tot el possible per intentar allargar-li la vida, com si pogués recuperar un mínim de qualitat de vida.
Va fer un quadre de confusió important fins al punt que no reconeixia la família i va patir fins les darreres hores amb malestar, dispnea, confusió i sensació de mort. Se li van administrar analgèsics i neurolèptics, però probablement no en la dosi necessària per a estalviar-li el patiment, i molt menys no es va plantejar una sedació.
El cas d’en Manel és un dels exemples del malament que es mor als centres hospitalaris, tal com ja he explicat en diversos articles. Tenint els suficients recursos perquè la gent es mori d’una manera digna, sense patiment, es continuen produint morts com la d’en Manel. No és la mort que hauria volgut per a en Manel, ni per a cap dels meus malalts.
El varen ingressar afectat d’un IAM i una Pneumònia, complicat tot plegat amb una insuficiència renal
Des del primer moment es va veure que la situació era molt greu i que tenia poques, per no dir nul·les possibilitats de recuperació, i en el millor dels casos ja no podria tornar al seu domicili
Tot i que no es varen utilitzar mesures agressives, sí que es va fer tot el possible per intentar allargar-li la vida, com si pogués recuperar un mínim de qualitat de vida.
Va fer un quadre de confusió important fins al punt que no reconeixia la família i va patir fins les darreres hores amb malestar, dispnea, confusió i sensació de mort. Se li van administrar analgèsics i neurolèptics, però probablement no en la dosi necessària per a estalviar-li el patiment, i molt menys no es va plantejar una sedació.
El cas d’en Manel és un dels exemples del malament que es mor als centres hospitalaris, tal com ja he explicat en diversos articles. Tenint els suficients recursos perquè la gent es mori d’una manera digna, sense patiment, es continuen produint morts com la d’en Manel. No és la mort que hauria volgut per a en Manel, ni per a cap dels meus malalts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario