Aquest estiu vaig recomanar l’article Enfermeras : Dónde estamos ? d’Evelyn Adam. Es tractava d’un article que fa una mica de ciència ficció imaginant que en un futur, desapareguda la professió d’infermeria, la mateixa societat torna a sentir la necessitat de recuperar-la. Aleshores la gent gran recorda amb nostàlgia que en una altra època, la nostra, hi havia hagut aquesta professió
.
Pot semblar exagerat, però, realment sembla una descripció fidel de cap a on s’encamina la professió d’infermeria. Teòricament, a les universitats es defineix la ciència d’infermeria com l’art i la ciència del cuidar. I d’acord amb aquesta idea apareixen molts llibres i articles on es parla de l’ètica del cuidar, del que implica d’atenció personalitzada i de contemplar la globalitat del malalt i no només la malaltia... com l’eix vertebral de la infermeria. Es a dir que presentem a nivell teòric i a nivell ideal una professió abocada a l’atenció individualitzada de la persona.
En canvi la realitat sembla que va per un camí completament diferent. Cada vegada més, a la infermera se li carreguen més tasques burocràtiques i se li dóna moltes menys possibilitats de fer aquesta feina de tenir cura que tan bé es defineix a nivell teòric.
L’organització dels centres sanitaris cada vegada tendeix més a limitar el temps imprescindible per fer una bona atenció i estar amb el malalt: Passem més estones omplint papers i davant l’ordinador que amb els malalts.
Abans una infermera podia dedicar una bona part del seu temps a fer valoracions d’infermeria, una bona recollida de dades, parlant molt més amb al malalt. Això permetia que s’iniciés des del moment de l’ingrés una relació de confiança, clau per satisfer les necessitats bàsiques del malalt, que no solament són de guarir-li la malaltia, cosa que no sempre és possible, sinó també de donar-li la sensació de benestar i de confort.
Sembla que les directius que es donen des l’Administració, vagin encaminades a fer realitat el mal presagi que descriu molt bé l’Evelyn Adams. A no ser que els professionals d’infermeria ens hi rebel·lem, i comencem a fer alguna cosa
.
Pot semblar exagerat, però, realment sembla una descripció fidel de cap a on s’encamina la professió d’infermeria. Teòricament, a les universitats es defineix la ciència d’infermeria com l’art i la ciència del cuidar. I d’acord amb aquesta idea apareixen molts llibres i articles on es parla de l’ètica del cuidar, del que implica d’atenció personalitzada i de contemplar la globalitat del malalt i no només la malaltia... com l’eix vertebral de la infermeria. Es a dir que presentem a nivell teòric i a nivell ideal una professió abocada a l’atenció individualitzada de la persona.
En canvi la realitat sembla que va per un camí completament diferent. Cada vegada més, a la infermera se li carreguen més tasques burocràtiques i se li dóna moltes menys possibilitats de fer aquesta feina de tenir cura que tan bé es defineix a nivell teòric.
L’organització dels centres sanitaris cada vegada tendeix més a limitar el temps imprescindible per fer una bona atenció i estar amb el malalt: Passem més estones omplint papers i davant l’ordinador que amb els malalts.
Abans una infermera podia dedicar una bona part del seu temps a fer valoracions d’infermeria, una bona recollida de dades, parlant molt més amb al malalt. Això permetia que s’iniciés des del moment de l’ingrés una relació de confiança, clau per satisfer les necessitats bàsiques del malalt, que no solament són de guarir-li la malaltia, cosa que no sempre és possible, sinó també de donar-li la sensació de benestar i de confort.
Sembla que les directius que es donen des l’Administració, vagin encaminades a fer realitat el mal presagi que descriu molt bé l’Evelyn Adams. A no ser que els professionals d’infermeria ens hi rebel·lem, i comencem a fer alguna cosa
No hay comentarios:
Publicar un comentario