El malalt té autonomia ?

Ens aquests moments s’ha escrit prou, a nivell teòric, sobre l’autonomia del malalt / usuari com a principi ètic en l’atenció sanitària. Per exemple, la Montserrat Busquets parlant dels objectius generals del cuidar fa referència al principi ètic de l'autonomia i diu que “...implica el respeto a la autonomía del paciente-usuario o cliente y la ayuda a que pueda expresar sus necesidades, sus creencias y valores y que pueda obtener la información suficiente y la atención que precise. El consentimento es la pieza clave de la autonomía, no solo como requerimiento legal en algunas ocasiones, sino como parte integrante de cualquier cuidado o atención. Actuar sin el consentimento del paciente solo debe hacerse cuando estamos seguros de que la autonomía de la persona está comprometida porque no comprende el alcance, ni las repercusiones de su actuación. Todo y en estos casos el proceso de información de lo que va a realizarse y de sus motivos sigue siendo la garantía de un buen cuidado “

Ara bé la realitat es ben diferent. Quan una persona està hospitalitzada no sap ni se l’informa que té tot el dret a decidir. Però és que en molts casos encara que manifesti la seva voluntat de no ser tractat d’una determinada manera, o de saber la veritat de la seva malaltia, el més habitual és que no se li faci cas i que el professional de la salut continuï actuant segons el seu criteri, que sovint consisteix en mirar més la malaltia a guarir que la persona en tota la seva integritat.

D’una banda el professional de la salut considera que el malalt no té suficients criteris per opinar, i de l’altra coacciona o informa de manera parcial i esbiaixada el malalt i la família de manera que acaben cedint a la voluntat del professional. Això es veu sobretot en situacions de malalties terminals i irreversibles en què tant el malalt com els familiars preferirien no allargar l’agonia, i malgrat tot es practica un aferrissament terapèutic que no porta enlloc, tret d’allargar patiment al malalt i a la família.

Queda molt bé a nivell teòric parlar de l’autonomia del malalt, del respecte al malalt, de la dignitat del malalt... però moltes vegades no té res a veure amb el que passa en la pràctica diària Podem dir, doncs, que a nivell general persisteix el model paternalista que alguns teòrics afirmen que ja està superat.

Tenir cura, un compromís ètic

Aquest darrers dies estic rellegint coses sobre el tema del tenir cura o l’ètica del tenir cura, un tema que crec que és molt interessant, en la mesura que és un valor fonamental en la infermeria. Tot i que els professionals procurem tenir-lo en compte en la praxi diària, fins i tot sense tenir-ne coneixements teòrics, és un tema poc desenvolupat, sense massa divulgació als centres sanitaris i amb escasses orientacions sobre la seva aplicació.

Un dels textos que he llegit recentment i que he trobat molt interessant es L’ÊTICA I L’ESTÈTICA DEL TENIR CURA de l’Ester Busquets, que va presentar a les Jornades d’Ètica i Bioètica en infermeria a l’Associació Catalana d’infermeria els dies 25 i 26 d’octubre del 2007 L’Ester Busquets és infermera i filosofa , responsable d’infermeria de Institut Borja de Bioètica. Professora associada de bioètica i ètica professional a l’escola Universitària de Ciències de la Salut de la Universitat de Vic, i professora i col·laboradora d’ètica professional de l’Escola Universitària d’infermeria de Sant Joan de Déu ( UB )

En aquesta mateixa línia, a la revista Annals de Medicina volum 91 nº 2 / abril, maig, juny de 2008, hi ha un article molt interessant de la Montserrat Busquets, professora titular de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona sobre LA IMPORTÀNCIA ÈTICA DEL TENIR CURA. És un article que recomanaria a totes les infermeres perquè crec que desenvolupa molt bé la idea del tenir cura. Comparteixo plenament la preocupació que manifesta la Montserrat Busquets amb tot un seguit d’interrogants: “per què tenir cura no aconsegueix impregnar la filosofia dels centres i institucions sanitàries ? per què costa tant explicar què és el que fa una infermera? Per què tenir cura depèn, en moltes ocasions, de la manera de fer particular de cada professional? Per què molta formació i recerca tenen, encara, només un enfocament biologista? Com ho podem fer per plantejar a la societat la filosofia del tenir cura com un bé?”

També en parlava la Dra. Anne Davis en la conferència que va fer sobre TENIR CURA I L’ÈTICA DEL TENIR CURA EN EL SEGLE XXI : QUÈ SABEM I QUÈ HEM DE QÜESTIONAR

Crec que les infermeres tenim interioritzat la idea de tenir cura. Però, moltes vegades no ens és possible aplicar-la correctament, degut a la forta pressió assistencial, o que hi ha situacions en què per establir una adequada relació necessitem compartir amb el malalt un cert temps. Sovint, no és possible degut a la dinàmica pròpia dels centres hospitalaris, com poden ser plantes de curta estada, C.M.A, en què és molt difícil establir una relació aprofundida amb el malalt / usuari de la salut; i en d’altres casos per la manca de formació dels mateixos professionals, ja que se solen prioritzar temes de formació més tècnica que humanística.

Com a col·lectiu hauríem de ser conscients de l’existència del problema, i seria important i necessari fer un esforç entre totes per tal de canviar la situació, tal com ja exposava en un article d’aquest blog sobre EL ROL D'INFERMERIA, PER DEFINIR, ENCARA? . Segueixo preguntant-me sobre aquests temes, i sobre qui hi hauria de donar respostes o fer les propostes adients per tal de no haver de continuar fent les mateixes preguntes: El Col·legi d’Infermeria?, els Centres Sanitaris? La Conselleria de salut?. Som el col·lectiu més nombrós del sistema sanitari, i per tant tenim un pes específic molt important, encara que possiblement sense ser-ne prou conscients. Seria bo fer una reflexió sobre el que podem fer en aquest camp els professionals d’infermeria..

L’article de la Montserrat Busquets acaba dient: “La nostra responsabilitat avui és irrenunciable: tenir cura pot ser una important ajuda en la millora de la salut de la població. Aquest és el nostre compromís ètic”.

La bioètica en els centres hospitalaris

Catalunya ha estat pionera a nivell europeu en els estudis de Bioètica, essent un dels principals impulsors el Dr. Francesc Abel, fundador i actual president de l’Institut Borja de Bioètica i que ja va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva tasca. Ell ha estat iniciador i impulsor de Comitès d’Ètica Assistèncial en diversos centres assistencials i des de l’Institut Borja de Bioètica s’està fent una molt bona feina en el camp de la docència d’aquesta matèria. La bioètica pot i ha de portat a nivell sanitari una visó més humana de la relació entre el malalt i els professionals de la salut o les institucions sanitàries.

Ara bé, en la pràctica diària la bioètica continua sent una assignatura pendent dels centres hospitalaris de manera que sovint no és tinguda massa en compte a l’hora d’avaluar les praxis professionals . I com a màxim es constitueixen uns comitès d’Ètica per a resoldre o posicionar-se en aquells casos més rellevants o conflictius. Per exemple, sovint els centres hospitalaris organitzen molts cursos per al seu personal, des d’aspectes tècnics de la professió fins a d’altres de més col·laterals com ara d’anglès o d’informàtica, però rara vegada trobem cursos relacionats amb la bioètica. En tot cas, si hi ha algun professional interessat amb el tema, s’ho ha de fer pel seu compte sabent que probablement els seus coneixements en bioètica no se li tindran gaire en compte.

La bioètica no és un només un plantejament filosòfic, sinó que té aplicacions pràctiques molt concretes com ara el respecte a l’autonomia del malalt, el dret a tenir o a no tenir informació, el dret a decidir, la possibilitat de refusar tractaments, el consentiment informat.... Tant de bo que fóssim també pioners en implantar els principis de la bioètica en la nostra pràctica diària!

Retardar la jubilció per manca d'infermeres?

Aquests darrers dies, coincidint amb el Dia Internacional de la Infermera, han sortit a la llum unes dades ja prou conegudes sobre la manca d’infermeres. Que es digui, ara, que falten 20.000 infermeres a Catalunya, i més si es vol arribar al nivell europeu, significa que hi ha hagut una mala planificació. Si entenem la importància del paper de la infermeria caldria haver previst la capacitat de formar els suficients professionals i donar-los prou al·licients econòmics i de condicions de treball. Si falten infermeres es perquè la gent creu que és una professió poc atractiva .

Ara bé, que davant la situació de la manca d’infermeres a la Consellera de Salut Sra. Marina Geli se li acudeixi dir que les infermeres ens podríem jubilar als 70 anys, em sembla una bestiesa. I,a més, demostra un gran desconeixement de la professó, així com la improvisació amb què treballa aquest Departament, fins al punt que l’endemà mateix ho va haver de rectificar.

En el món de la infermeria com en qualsevol altra professió és possible que algunes persones per a determinades feines vulguin i puguin jubilar-se més tard. De la mateixa manera que d’altres vulguin i puguin fer-ho abans. En aquest sentit sí que seria bo que hi hagués molta més flexibilitat per part de l’Administració.

Personalment, treballant a l’Àrea Hospitalària no em veig als 65 anys aixecant malalts, mentre que és molt possible que en altres àrees es pugui continuar més enllà d’aquesta edat sobretot si la persona s'hi sent realitzada. Però de cap manera es fer una proposta d'allargar la vida laboral pensant-ho com a sistema per a suplir la manca d’infermeres.

La relació de confiança en el malalt

Sembla generalment admès que en la nostra tasca professional és molt important una relació de confiança entre el malalt i la infermera. I una bona oportunitat per iniciar aquesta bona relació de confiança és en el moment de l’ingrés, al fer la recollida de dades. Quan parlem d’una bona recollida de dades hem de pensar que estem fent les tasques pròpies d’infermeria, el tant anomenat rol autònom.

És normal que el malalt, malgrat pugui tenir una aparença tranquil·la, tingui un estat d’ànim alterat motivat per l’ansietat, la por, la inseguretat, el desconeixement del lloc i del personal... Pel malalt l’hospital és un lloc desconegut, on moltes vegades s’estableixen relaciones asimètriques que afecten la seva autonomia i la seva llibertat com a persona. Per tant, una bona acollida pot alleugerir la tensió del malalt i a la vegada ha de ser, tal com deia abans l’inici de la relació infermera-malalt que propiciarà una major participació i col·laboració dins del procés assistèncial.

Aquesta primera atenció al malalt no només ha de servir perquè se senti ben acollit i vagi agafant confiança amb nosaltres, sinó també perquè el personal d’infermeria pugui començar a tenir un primer coneixement de la situació del malalt

· Del seu estat d’ànim, de les pors i del nivell d’angoixa
· Del coneixement i percepció que té de la seva malaltia
· Del seu caràcter i manera de ser
· Del seu entorn social i familiar.

La deshumanització dels grans centres hospitalaris, però, ens porta sovint, per manca de temps o per desinterès dels responsables d’infermeria, a obviar aquest primer pas, i a tractar els malalts com a elements inerts, com a cossos a cuidar, però no com a persones amb tota la seva complexitat. És per això que considero molt important recuperar aquesta pràctica d’infermeria de la recollida de dades del malalts, cosa que implica temps i dedicació.