El Bloc de la Mercè Carrera

És impossible una sanitat més humana ?

2009-11-29T04:54:00.000-08:00

En diverses ocasions he parlat en aquest bloc del grau de deshumanització a què ha arribat la medicina i la poca consideració que es dóna als malalts com a persones. Fins al punt que, als nostres hospitals, s’oblida fàcilment l’objectiu bàsic de tenir cura de les persones: guarir-les sempre que pugui, però tenir-ne cura sempre. Lluny d’això, l’afany d’obtenir unes determinades estadístiques, d’assolir uns objectius més administratius que sanitaris i la manca de voluntat de contemplar el malalt com a persona que té tots els drets, inclòs el de morir dignament, porta sovint a unes pràctiques d’obstinació terapèutica èticament reprovables, que prescindeixen del patiment del malalt i de la família.

Aquests dies m’ha tocat viure de prop l’experiència de la mort d’una persona propera en un dels hospitals de referència del país, que sovint apareix als mitjans de comunicació per l’èxit de les seves recerques i dels seus avenços tecnològics. Però que han estat incapaços de tractar amb un mínim d’humanitat una persona que arribava al final de la seva vida. De manera semblant a altres experiències personals viscudes darrerament, i que també he mencionat en aquest bloc, he hagut de veure la mort d’una persona a qui se li ha negat el dret a morir dignament, tal com ell mateix reclamava; se l’ha deixat patir inútilment, potser amb la sarcàstica i cruel excusa que segons quins sedans no li convenien per a la seva salut; i en el darrer moment va ser difícil reclamar la presència d’un metge perquè, deien que ja havien fet tot el que estava a la seva mà, i ni una sola infermera no va assistir als darrers instants. No van permetre uns dies abans que se’l traslladés prop del seu domicili per a poder morir tranquil·lament a prop dels seus, perquè havien de fer tots els possibles per allargar-li l’agonia sense estalviar-li el patiment.

Amb més o menys dramatisme, i sovint de tal manera que els familiars que desconeixen els recursos i les possibilitats de la medicina actual arriben a trobar-ho com a normal i inevitable, fets com aquests es repeteixen diàriament als nostres hospitals. Unes pràctiques que contradiuen plenament tots els principis ètics, i que degraden la professió d’infermeria convertida en mera instrumentalització d’una tecnologia mèdica capaç de les filigranes més sorprenents i innovadores, però incapaç de tractar amb humanitat les persones. Però no es tracta d’actituds individuals d’un o altre professional, sinó d’una concepció preestablerta des de l’Administració i des de les Direccions que imposa uns ritmes de treball i unes formes de relació deshumanitzada entre els professionals de la sanitat i el malalt, que s’assemblen molt més a la d’un mecànic intentant de reparar un vehicle espatllat.

Existeixen centres especialitzats en estudis de bioètica, codis d’Ètica del Col·legi d’Infermeria, i els preceptius Comitès d’Ètica Hospitalària, però la realitat va per un altre cantó completament oposat. I ningú hi diu res. I els professionals ja ens avesem a unes pràctiques despersonalitzades, ens limitem administrar els medicaments que ens ordenen, a omplir formularis i a complir objectius, al marge del que poden sentir els malalts i els familiars, al marge del patiment avui perfectament evitable que els nega quelcom tan elemental com el dret a una mort digna, quan ja no és possible el guariment.

Hom arriba a tenir la sensació d’haver-se equivocat de professió, o que l’han deixada pervertir fins a tal punt que ja és difícil reconèixer-s’hi. I no sembla que les veus que clamen per una ètica del cuidar, i en definitiva per una ètica professional, tinguin massa èxit en les seves reivindicacions. Aquesta era una de les motivacions per començar a escriure aquest Bloc, però sincerament no estic pas segura que valgui la pena de continuar-lo.

Reivindicacions d'infermeria

2009-11-22T11:06:00.000-08:00

Els representats de la UGT a l’Hospital General de Granollers han publicat una carta amb una llarga llista de queixes i reivindicacions adreçades a la Direcció d’Infermeria.

Algunes d’aquestes són molt especifiques de l’Hospital de Granollers, però, n’hi ha moltes altres que són generals i segurament aplicables a qualsevol hospital del país.

És curiós, però, que el conjunt de queixes i reivindicacions fan referència a una desorganització del centre i estan orientades només des de la perspectiva estrictament laboral (horaris, places, torns...) I, en canvi, en cap moment hi ha referències més professionals. La inestabilitat dels canvis de torn, el fet de no suplir vacants, o de cobrir-les amb personal que no té experiència... tot això representen uns problemes de caràcter laboral, amb els quals ja hi estic d’acord, però sobretot impliquen també la impossibilitat d’exercir adequadament la nostra professió, d’acord amb els principis ètics del cuidar: no es valora l’atenció individualitzada dels malalts, no hi ha temps per a la comunicació i per a atendre’ls degudament...

A vegades, quan ens queixem de la manca d’interès de l’Administració i de les mateixes Direccions dels Centres hospitalaris, hem de reconèixer que també els professionals defensem amb poca energia i decisió la nostra dignitat professional. També en les nostres reivindicacions hauríem de prioritzar, o com a mínim no oblidar, els aspectes de l’ètica professional, que no es limita a l’aplicació de tècniques, protocols i cobrir objectius de caràcter administratiu.

---

Carta a la Direcció d’Infermeria de la UGT de l'Hospital General de Granollers

La UGT vol ajudar a difondre el debat obert a propòsit de la pèssima gestió del personal d’infermeria que patim des què es va “renovar” la direcció i la major part de comandaments. Per això hem sol•licitat permís per penjar al nostre bloc la carta que subscriu un col•lectiu d’infermers i infermeres ostensiblement molestos per la desorganització i manca de previsió i que provablement podria subscriure la gran majoria del personal d’infermeria. No deixeu de fer comentaris que puguin aportar algun element nou del qual no hagi quedat constància.
REUNIÓ DEL 26 OCTUBRE 2OO9 AMB DIRECCIÓ D’INFERMERIA
En primer lloc volem, agrair la informació que ens han donat, però creiem que hem d’exposar la situació que estem vivint des del febrer de 2008, amb la centralització de la gestió d’infermeria i que considerem ha estat una mala gestió:
 No existeix continuïtat amb les plantilles.
 Les cobertures es fan dia a dia.
 Fa més de dos anys que hi ha corretorns sense cobrir.
 Les reduccions de jornada i permisos es cobreixen dia a dia , en moltes ocasions no es cobreixen o ho fan en excés.
 Els problemes personals de calendaris els hem de tractar amb les secretàries i elles no solen solucionar res.
 Les vacances s’han de demanar el mes de febrer per poder planificar els calendaris del personal que té part variable i això no s’ha complert. Aquest estiu passat no s’han confirmat les vacances fins el moment d’agafar-les i s’han cobert com si fossin imprevistos. Cada dia una persona diferent, això ha fet que quedin sense cobrir alguns dies de les nostres vacances.
 Fàcilment queden dies descoberts per fer-ho a última hora, es tapen forats amb personal amb poca experiència o experiència nul•la amb el servei.
 Quan demanem un dia i dipositem la sol•licitud a la bústia conforme hem demanat aquest dia no tenim cap justificant i no obtenim resposta fins l’últim moment, si és que arriba.
 EI supervisor de nit ha deixat de ser una figura referent, ara ja no té l’autonomia per gestionar el seu personal amb el perjudici que això suposa per aquest torn. Als torns diürns també succeeix el mateix.
En quant a les persones que tenen part variable:
 Canvi de calendaris contínuament.
 Els calendaris que té gestió d ‘infermeria no coincideixen amb els que tenen els treballadors.
 Hi ha gent amb dies vermells a casa que no els truquen i personal que es passa d ‘hores Es deneguen dies personals a personal amb contracte de TP perquè el demana en cap de setmana.
 S’ha de tenir en conte als corretorns a l’hora de planificar la part variable, el corretorns no pot quedar-se en unes condicions per sota de la nova figura de TP/pool que es vol crear.
 El personal que arriba nou té un calendari més estable que el personal més antic.
 Ja sabem que s’ha d ‘estar per quan es truqui, però hi ha moltes vegades que el personal ha de córrer per poder cobrir una vacant que fa tems que es podria haver programat.
 Recordar que el personal de contracte també té família i necessitats personals i socials com tothom.
També volem exposar els següents punts:
 Els objectius se’ns han donat massa tard amb ítems impossibles de complir dintre de l’horari laboral. És impossible que tot el personal d’un torn treballi una trajectòria dintre de l’horari laboral.
 Irregularitats en l’atorgació de places d’auxiliar per una ineficaç gestió de la Direcció i retard en l’atorgació de places de DUEs pel mateix motiu.
 El mes d ‘octubre s ‘informa al personal d’algunes unitats de que deu dies a l’empresa, fet que no té explicació doncs seguim la mateixa cadència que l ‘empresa ens va donar en l’última reducció horària de conveni, a on van reduir minuts i dies.
 Cal recordar que el personal d ‘ hospitalització teníem encavalcament entre torns que vostès van treure, quan això es va demandar nosaltres vam guanyar la sentència. Però els hi vam cedir a canvi de gaudir de dies de festa que nosaltres poguéssim escollir.
 Actualment continuem encavalcant n els canvis de torn a conta nostra per oferir un servei de més qualitat a l’usuari. Per tant creiem que no es just que ens treguin dies per no arribar a la jornada quan en realitat la sobrepassem.
 Posem de manifest que no estem disposats a perdre ni un sol dia dels que tenim actualment.

Tot controlat, Sra. Geli ?

2009-11-13T10:30:00.000-08:00

Si normalment els hospital ja estant prou col·lapsats, en aquests moments, amb una major incidència per la Grip nova, la situació pot arribar a uns límits insostenibles que s’anirà greujant en els propers mesos quan s’hi sumi l’habitual grip estacional. I l’agudització de les patologies de la gen gran.

Sobta, doncs, que la Consellera de Salut Marina Geli digui que està tot controlat, quan els que vivim el dia a dia als hospitals sabem que no és cert. Si l’objectiu del Departament de Salut es limita a no deixar ningú al carrer i d’alguna manera atendre a tothom, això ja s’assoleix Ara bé, si parlem de qualitat assistencial ja és tota una altra qüestió. Naturalment que quan als hospitals s’incrementen les càrregues de treball, el personal sanitari resol com pot la situació, però essent conscients que es fa en detriment de la qualitat i de l’atenció personalitzada dels malalts i de les famílies. És molt fàcil des del despatx donar per bona una situació, bàsicament perquè els dèficits sanitaris no surten a les portades dels diaris ni des de les Direccions dels hospitals no li arriben queixes suficients del mal funcionament de la sanitat per manca de recursos tant materials com humans

La funció del Departament de Salut no hauria de limitar-se assegurar-se un control de la situació, sinó a garantir una qualitat assistencial i d’atenció a les persones que en els darrers temps s’ha deteriorat escandalosament.

Sobre la felicitat i el sufriment

2009-11-06T12:51:00.000-08:00

Us recomano l’article Sobre la felicitat i el sofriment del Professor Ramon Bayés en el discurs d’investidura com a doctor “honoris causa “ en psicologia per la UNED, el 2009. L’article està editat a Annals de Medicina

La mort d'en Manel

2009-10-31T12:00:00.000-07:00

El dia 14 d’octubre és va morir en Manel, el protagonista del cas clínic que vaig exposar el dia 15 d’agost. En Manel tenia 88 anys, era una persona amb múltiples antecedents patològics, que ja havia arribat al final natural de la seva vida i que, per tant, ja no tenia cap sentit plantejar-se intervencions agressives, sinó simplement tractaments de confort

El varen ingressar afectat d’un IAM i una Pneumònia, complicat tot plegat amb una insuficiència renal

Des del primer moment es va veure que la situació era molt greu i que tenia poques, per no dir nul·les possibilitats de recuperació, i en el millor dels casos ja no podria tornar al seu domicili

Tot i que no es varen utilitzar mesures agressives, sí que es va fer tot el possible per intentar allargar-li la vida, com si pogués recuperar un mínim de qualitat de vida.

Va fer un quadre de confusió important fins al punt que no reconeixia la família i va patir fins les darreres hores amb malestar, dispnea, confusió i sensació de mort. Se li van administrar analgèsics i neurolèptics, però probablement no en la dosi necessària per a estalviar-li el patiment, i molt menys no es va plantejar una sedació.

El cas d’en Manel és un dels exemples del malament que es mor als centres hospitalaris, tal com ja he explicat en diversos articles. Tenint els suficients recursos perquè la gent es mori d’una manera digna, sense patiment, es continuen produint morts com la d’en Manel. No és la mort que hauria volgut per a en Manel, ni per a cap dels meus malalts.

Per què no s'evita el patiment en el moment de morir ?

2009-10-15T11:46:00.000-07:00

El dia 6 d’octubre el President de la Organización Médica Colegial (OMC) Juan José Rodríguez Sendin i el President de la Comisión Central de Deontologia de la OMC Marcos Gómez Sancho van presentar un informe que dóna diverses dades sobre el tractament del dolor i la forma com es moren els malalts als hospitals, on es remarca que uns 2000 malalts terminals a l’any varen demanar l’eutanàsia

Les dades que donen són esgarrifoses. Admeten que més de la meitat de les persones moren amb dolor, que a un 24% li practiquen reanimació cardíaca encara que estiguin en fase terminal, o que un 55% porta la sonda nasogàstrica posada en el moment de morir (com en el cas clínic de la Dolors que vaig explicar temps enrere)

Aquestes xifres haurien de fer caure la cara de vergonya als responsables de la Sanitat i als metges en la mesura que aquestes dades són possibles gràcies a la seva mala praxis professional. I ens presenten aquestes dades reconeixent que no són satisfactòries però com si ells no hi tinguessin cap responsabilitat. Actualment amb els fàrmacs de què disposem és inhumà i intolerable que els malalts morin amb dolor. És d’una irresponsabilitat moral, ètica i professional inacceptable.

La realitat és que no solament els metges continuen amb les pràctiques d’obstinació terapèutica, sinó que, tal com afirmen en aquest article, consideren que no s’ha de donar resposta a aquestes 2000 persones que demanen l’eutanàsia. Textualment diuen “Nuestro trabajo es quitar condicionantes a la petición de la eutanasia“.

No té cap sentit que diguin que aquesta sigui la seva prioritat, i que en tot cas s’han de millorar les cures pal·liatives, quan en la nostra pràctica diària veiem molt clar que aquest tema no millora ni hi ha voluntat d’encarar-lo seriosament. Perquè al capdavall una part important de les peticions d’eutanàsia vénen motivades per un desig de tenir una mort digna i tranquil·la, sense patiment. I en qualsevol cas, el dret a decidir el moment en què una persona considera que ja no vol viure més hauria de ser un dret inqüestionable.

Qui vol fer d'infermera ?

2009-10-04T11:06:00.000-07:00

Ja sona com la cançó de l’enfadós que es digui i es reiteri que a Catalunya falten 15.000 infermeres. Ho diu i ho admet l’Administració i els responsables de la sanitat, però ningú no hi fa absolutament res.

Normalment, es donen com a raons del poc interès per la professió d’infermeria les pèssimes condicions de treball, les contínues rotacions a diferents serveis, les sobrecàrregues de treball, els sistemes de contractació, el poc reconeixement professional.... I jo també hi afegiria la manca d’ètica en la gestió hospitalària. És intolerable que, per manca d’organització a nivells superiors, les infermeres hàgim d’actuar de manera contrària als interessos dels malalts i als principis professionals de la infermeria. Sovint, es tracta el malalt de manera impersonal desplaçant-lo i sotmetent-lo a tot tipus de proves molt més en funció d’una rendibilitat i d’un interès per aconseguir unes estadístiques que en funció de l’interès i del benestar del malalt. El personal d’infermeria, en la majoria dels casos, no disposa de temps per fer tot allò que creiem que caldria tant des del punt de vista professional com ètic, i les direccions hospitalàries no contemplen com a prioritat aquesta atenció personalitzada i humanitzada del malalt. Sense cap tipus d’autonomia i obligant-nos a complir uns objectius i unes tasques burocràtiques que tenen ben poc a veure amb l’ètica del cuidar, l’exercici de la professió esdevé una frustració constant. Moltes vegades és tracta d’objectius que en lloc de millorar l’atenció del malalt serveixen per obtenir acreditacions i reconeixements mediàtics.

La manca d’infermeres a Catalunya és evident. La ratio catalana és actualment de 5’4 infermeres per 1000 habitants, molt per sota del nivell de la resta d’Europa on s’arriba al 8’4% per 1000 habitants. En canvi, la ratio catalana de metges supera la resta d’Europa. A Catalunya hi ha una proporció de 55% d’infermeres i 45% de metges, mentre que en altres països d’Europa, com a Suècia, la relació és de un 80% d’infermeres i un 20% de metges, segons reconeixia la Consellera de Salut Marina Geli que defensava “ Obrir un debat en profunditat sobre aquest fet, sense confrontacions”. Però això ho deia l’any 2007; i el més calent a l’aigüera. I si no hi ha voluntat política per a resoldre el tema probablement és perquè en lloc de tenir una visió global de la sanitat, en què intervenen professionals diversos com ara metges, infermeres, etc. es té una visió basada exclusivament en el paper mèdic. Es fa més política al servei de la medicina que al servei de la salut.

Ètica i futilitat

2009-09-26T10:55:00.000-07:00

Us recomano l’article publicat a Bioètica & Debat, de l’Institut Borja de Bioètica, que porta per títol Etica y futilidad , de Juan Pablo Rossini. És un article molt interessant ja que parla de la futilitat en els malalts crítics, que sovint pot derivar en l’obstinació terapèutica, tema del qual ja he parlat diverses vegades.

Metges i Infermeres ( II )

2009-09-12T13:17:00.000-07:00

Un altre dels aspectes a considerar de l’article del Dr. Miquel Bruguera, del qual ja vaig parlar la setmana passada, és el de la percepció de l’usuari de la sanitat. El Dr. Bruguera formulava la següent pregunta “ ¿Alguien ha preguntado al ciudadano si está de acuerdo en que le visite una enfermera en lugar del médico ?

La pregunta té tota la mala intenció ja que sembla que vulgui dir que les infermeres volem fer funcions que són pròpies dels metges, com és la de diagnosticar una malaltia, cosa que ni ens pertoca ni tenim voluntat de fer. Però sobretot, sembla que vulgui donar a entendre que l’usuari, a part de no saber distingir entre la professió mèdica i la d’infermeria, ha de desconfiar de la infermera per principi de jerarquia.

Als Centres d’Atenció Primària hi ha les consultes mèdiques i les d’infermeria, cadascuna amb les seves funcions, de la mateixa manera que als serveis d’urgències dels Centres hospitalaris hi pot haver una primera visita d’infermeria per a fer una primera valoració, o que en donar-se d’alta un malalt es fa l’alta mèdica, però també la d’infermeria en alguns casos

Pel que fa la l’acció de receptar, que tant el preocupa, no estic gens d’acord amb el Dr. Bruguera ja que determinades activitats que realitzem diàriament les infermeres com poden ser les cures de les nafres, entre altres, ens permet aplicar determinats productes sanitaris sense la recepta mèdica ja que estem prou qualificades i tenim prou experiència i prou criteri per a fer-ho: podem prescriure apòsits, pomades, laxants, analgèsics i un llarg etc.

Seria absurd pensar que hi pugui haver medicaments que se’ls poden auto receptar els mateixos usuaris, i que les infermeres no podem fer-ho. De la mateixa manera que els usuaris poden trobar a les farmàcies medicaments que no precisen recepta mèdica, no es gens descabellat pensar que les infermeres pugem recomanar o prescriure determinats medicaments o productes sanitaris, tant si es tracta dels que ara mateix no precisen recepta mèdica com alguns altres que en el futur es pugui considerar que seria suficient una prescripció d’infermeria.

El Dr. Bruguera, quan formula la insidiosa pregunta sobre si els ciutadans estarien d’acord en què els visités personal d’infermeria enlloc de personal mèdic, no solament està intentant confondre el rol de les dues professions sinó que està intentant rebaixar la nostra per una absurda gelosia i sobretot per mantenir el vell tòpic segons el qual la infermera és la simple ajudant del metge. La pregunta del Dr. Bruguera, evidentment, està mal formulada; els ciutadans voldrien ser atesos sempre pels millors especialistes. I el personal d’infermeria té una especialització molt concreta, i és en els àmbits de la seva competència que té cura dels malalts, aplica els tractaments mèdics prescrits i, per què no, ha de poder prescriure determinats productes sanitaris.

Metges i Infermeres ( I )

2009-09-05T11:22:00.000-07:00

Aquest mes d’agost ha tornat a sortir la vella polèmica sobre el rol i les competències de les infermeres i dels metges.

Concretament, va ser un article publicat pel Dr. Miquel Bruguera, President del Col·legi de Metges de Barcelona i que va tenir un molt encertada resposta per part de la Mariona Creus i Virgili, Degana del Consell dels Col·legis de Diplomats en Infermeria de Catalunya i Presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona

Un aspecte realment indignant de l’article del Dr. Bruguera és la desconsideració i el menyspreu amb què tracta la professió d’Infermeria. Diu per exemple: “La enfermera tiene la responsabilidad de la curas y tambien la de aplicar los tratamientos prescritos por un médico. Tambien necesita conocimientos de una magnitud muy menor, y por esto los estudios para acceder a una y otra professión son muy diferentes.”

És absurd que pretengui valorar la seva professió, que ningú posa en dubte, a base de rebaixar o denigrar-ne una altra que té unes funcions molt ben definides. Ja ha passat a la història aquella època en què es considerava les infermeres com unes simples ajudants dels metges, que es limitaven a obeir les seves indicacions. Actualment, les infermeres tenim un rol propi dins del qual, i entre altres, una de les nostres funcions és la de col·laborar amb els metges igual com ho fem amb altres professionals de la salut; de la mateixa manera que els metges també tenen entre les seves funcions col·laborar amb les infermeres i altres professionals de la salut. Es tracta de dues professions diferents amb un objectiu i un àmbit d’actuació comú.

L’actitud de l’autor de l’article és tan humiliant que té por que s’incrementin els estudis d’Infermeria, com si això fos una amenaça per a la professió mèdica, fins al punt que insinua que hi pot haver pràctiques d’intrusisme per part de les infermeres. Afortunadament, des de fa uns quants anys o dècades, el rol atribuït a metges i infermeres ha canviat moltíssim, i en positiu. Res ens ha de fer pensar que les coses siguin inamovibles. De la mateixa manera que la reordenació dels estudis universitaris afecta la majoria de carreres, és lògic que també ho faci en la d’infermeria en el sentit d’aprofundir i incrementar el nostre nivell professional.

En continuarem parlant.

Posar límits a la medicina ( II )

2009-08-30T11:04:00.000-07:00

Un dels aspectes més polèmics que ha portat el llibre “Poner límites: los fines de la medicina en una sociedad que envejece”, de Daniel Callahan, és l’enfocament econòmic. Segons Daniel Callahan a partir d’una determinada edat no estaria justificat per raons econòmiques aplicar determinades tècniques d’alta tecnologia que impliquen un cost econòmic important. Algú podria interpretar que, segons Callahan, a partir d’una determinada edat ja no caldria esmerçar-hi grans recursos sanitaris d’alt cost. Fins i tot, hi ha qui insinua que Daniel Callahan pot estar possessionant-se a favor de l’eutanàsia, quan en realitat ell s’hi declara obertament en contra. De fet, el que ve a dir Callahan és que a partir de certa edat no caldria fer intervencions molt sofisticades que repercuteixen molt poc en la qualitat de vida del malalt però que li allarguen el patiment; una obstinació terapèutica que ve determinada per la no acceptació de la finitud de la vida

Callahan considera que aquests recursos caldria destinar-los a gent més jove, que encara no han viscut tota la duració natural de la vida i que encara tenen objectius per a assolir, i més aviat prioritzar els recursos econòmics afavorint la investigació de malalties cròniques així com l’assistència preventiva, el tractament del dolor amb cures d’infermeria per tal de millorar el confort.

Davant de la realitat que a molts hospitals es practica injustificadament i de forma generalitzada l’obstinació terapèutica, la teoria de Daniel Callahan no sembla gens desencertada. Una altra cosa seria interpretar una aplicació literal i de forma estricta el llistó de l’edat, com proposa Callahan, ja que hi poden haver casos concrets que justifiquin una intervenció sofisticada, sigui quin sigui el seu cost, perquè hi ha possibilitats raonables de retornar al malalt unes mínimes condicions de qualitat de vida.

La tendència general a una major aplicació de la medicina d’aguts, d’alta tecnologia, com la cirurgia cardíaca, en els malalts vells (o no tan vells) incrementa certament el cost de la sanitat, però també aporta grans beneficis; cosa amb la qual Daniel Callahan estaria d’acord només si hi haguessin garanties d’una supervivència llarga.

Posar límits a la medicina ( I )

2009-08-22T06:42:00.000-07:00

He llegit el llibre Poner límites : los fines de la medicina en una sociedad que envejeze, de Daniel Callahan, doctor en Filosofia per la Universitat de Harvard i cofundador del Hastings Center de Nova York, dedicat a la investigació Bioètica, de qual va ser president entre 1969 i 1996

En aquest llibre, Callahan defensa la idea que l’edat dels malalts ha de ser un dels criteris en l’administració dels recursos sanitaris, ja que aquest són limitats i que cal establir (acotar o fixar) la finalitat de l’assistència sanitària per a les persones grans i, en tot cas, concentrar tots els esforços en evitar la mort prematura i en l’alleugeriment del patiment. Una de les raons per les quals defensa la idea d’utilitzar l’edat com a paràmetre per a establir uns límits en l’aplicació de recursos sanitaris és la de viure d’una manera conscient la nostra mortalitat

El llibre ha estat molt polèmic, i ha tingut moltes i dures crítiques. De fet, el mateix Daniel Callahan ha modificat el text inicial introduint el concepte de duració de la vida natural ja que, segons ell, quan s’arriba als 80 anys ja s’ha viscut tot el que s’havia de viure. Diu que a aquesta edat ja s’ha fet tot el que es pot fer en la vida, justificant així la limitació tecnològica mèdica d’alt cost, que només fa augmentar les malalties cròniques que allargaran l’existència de les persones grans però sense millorar significativament la seva qualitat de vida.

Considera que els recursos, que són limitats, es dediquen en gran part a l’atenció de malalts grans, i això ho veu com una injustícia ja que els recursos haurien d’estar repartits entre tots. Evidentment, algun dels seus plantejaments són més que discutibles, però encara que sigui d’una forma provocadora introdueix elements de reflexió que poden ser interessants. En seguiré parlant

El cas clínic d'en Manel, acompanyar al final de la vida

2009-08-15T09:01:00.000-07:00

Sovint es parla com un èxit de la Medicina el fet d’allargar la vida de les persones, sense tenir en compte quina és la seva qualitat de vida, com si la Medicina tingués l’objectiu de mantenir actius uns òrgans vitals sense considerar la globalitat de la persona

Un altre cas clínic que volia presentar per il·lustrar aquest fet és el d’en Manel. Un senyor de 88 anys que viu amb la seva muller, de 86 anys afectada d’una malaltia pulmonar obstructiva crònica amb obesitat que li dificulta la mobilització, i que és la principal cuidadora d’en Manel

En Manel té múltiples AP

· HTA amb tractament farmacològic
· Diabetis mellitus tipus 2, en tractament amb antidiabètics orals
· Hipercolesterolèmia, en tractament amb estatines
· Hipoacúsia
· Apendicectomia
· Herniorràfia inguinal bilateral
· Ulcus gastroduodenal secundari a AINES
· Tiroïdectomia subtotal per goll multinodular
· Faquectomia bilateral
· Espondilitis anquilosant
· Extirpació de granuloma a 1/3 posterior a cordes vocals
· Cardiopatia isquèmica de debut en forma d’angor inestable. Es realitza Coronariogràfia . Es practica triple derivació aortocoronària amb múltiples complicacions postoperatòries ( pneumotòrax, perforació gàstrica amb pneumoperitoni, ulcus duodenal sagnat i granuloma de cordes vocals postintubació)
· Síndrome coronària aguda sense elevació del segment ST . Es realitza Coronariogràfia i s’implanta dos Stentns
· Accident isquèmic transitori
· Pneumònia atípica a lòbul superior dret amb hiperpotasèmia i alteració de la funció hepàtica. Es practica Ecografia abdominal que mostra bufeta amb litiasi vesicular i hipertròfia prostàtica
· Tumoració papil·lomatosa a zona meàtica dreta diagnosticada per ureterocistoscòpia
· Sèpsis urinària i IC que requereix ingrés
· Edema Agut de pulmó

Amb aquests llargs AP en Manel fa pràcticament vida llit / cadira. Té una mobilització molt precària amb inestabilitat de la marxa i amb antecedents de múltiples caigudes. Pràcticament no es comunica amb al resta de la família ja que té una hipoacúsia important, però a més a més viu d’una manera molt aïllada i completament desmotivat. Dorm la major part del dia i quan està despert sempre té la sensació de manca d’aire (pren solució aquosa de Morfina) i diu que es troba molt cansat. Repeteix aquests símptomes contínuament

És un cas típic de malalt que ha arribat al final natural de la vida, de manera que no té sentit plantejar-se intervencions agressives, sinó simplement tractaments de confort. Un camp on les infermeres hi tenim molt a fer, ja que una de les nostres tasques és la de cuidar i acompanyar el malalt i la família en la part final de la vida.

Incerteses de la Grip A

2009-08-02T03:17:00.000-07:00

Quan es tracta d’informar sobre temes relacionats amb la salut general de la població, sempre es corre el risc de crear una sensació d’inseguretat per manca d’informació o de crear un estat d’alarma general, per excés. Inicialment, quan es va començar a parlar de la “grip nova”, se’ns presentava com una raresa exòtica apareguda en un país llunyà. Tot seguit, es va veure que aquell nou virus estava portant greus problemes al país d’origen, a Mèxic, i que hi havia la possibilitat que es descontrolés. Va tardar ben poc a arribar, inicialment en comptagotes, als països europeus i en general arreu del món. I malgrat els esforços per a controlar els brots que apareixien aquí i allà, finalment l’OMS es va veure obligada a declarar-la com a pandèmia estesa arreu del planeta sense possibilitat de control.

Per al ciutadà normal, veure com a Mèxic es prenien mesures tan severes com tancament d’escoles i de serveis públics, ús extensiu de les mascaretes, etc no podia ser excessivament tranquil·litzador. Més encara quan, en els casos que apareixien a casa nostra, s’hi donava un gran relleu informatiu i es prenien també rigoroses mesures tant d’aïllament com d’anàlisis. D’una banda, es volia apaivagar l’estat d’alerta dient que, al capdavall, la mortalitat derivada d’aquesta nova grip no era superior a la de les grips estacionals i sempre es donava amb malalts que ja patien altres afeccions greus; però de l’altra es manté un seguiment informatiu al dia, es prenen mesures cautelars molt rigoroses davant de qualsevol sospita de contagi, es continuen donant consells que tenen tot el caire d’un estat d’emergència, com les recomanacions fetes per la Generalitat a les empreses, es preveuen vacunacions massives com a mínim per als sectors de població de risc, etc.

Algunes estimacions apunten a què aquesta tardor el nombre de persones que poden arribar a contraure la malaltia pot oscil·lar entorn del 40% del total de la població. Més enllà de continuar imaginant, sense tenir-ne cap certesa, que en la majoria dels casos es tractarà d’afectacions lleus similars a la de qualsevol altra grip, algú ja ha començat a fer números del que pot representar en l’àmbit de les empreses, amb un absentisme laboral que es pot disparar i que, en tot cas, s’incentiva des de l’administració per tal de minimitzar el risc de contagi. Però aquesta incertesa també la tenim els professionals de la salut: si ara ja sol ser difícil cobrir les baixes per manca de personal d’infermeria, no sabem què pot passar si també en el nostre àmbit es produeix un percentatge semblant de baixes laborals; en qualsevol cas, la saturació actual dels centres hospitalaris es pot desbordar ràpidament, amb un creixement de la pressió assitencial i en conseqüència en perjudici de la qualitat del servei , a no ser que es desisteixi de fer-ne el tractament i l’atenció hospitalària com s’està fent ara, i se’ls derivi directament a les Àrees Bàsiques de Salut comptant que hauran de passar la malaltia a casa; sembla evident que les mesures d’aïllament i de control que es porten actualment amb els malalts afectats o sospitosos d’estat afectats per la Grip A, no es podran mantenir al mateix nivell si augmenten considerablement els ingressos, amb el risc que pot comportar per a la resta de malalts.

No es pot negar, doncs, que hi ha un munt d’incerteses que té la població en general, però que també tenim els professionals de la sanitat. L’Administració no ho tindrà fàcil de mantenir l’equilibri entre proporcionar la necessària informació als ciutadans i evitar-ne una alarma social generalitzada.

Una dona va al metge

2009-07-25T04:22:00.000-07:00

Aquesta setmana he llegit el llibre Un dona va el metge de Ray Kluun. L’he trobat, certament, molt interessant

És un llibre on l’autor, Ray Kluun, explica en forma de novel·la l’experiència de veure com la seva vida feia un canvi important a partir del moment en què a la seva dona se li diagnostica un càncer

Un aspecte que m’ha cridat especialment l’atenció és l’explicació que fa de tot el procés de la malaltia que pateix la Carmen, la seva dona, i de com ella va assumint el procés de degradació fins a arribar a un punt en què dóna per acabada la seva vida, i decideix que ha arribat el moment de morir.

Penso que és un bon llibre per reflexionar sobre el dret a decidir com volem viure la malaltia i també el dret a decidir sobre el final de la vida.

Errors terrorífics

2009-07-14T08:14:00.000-07:00

M’ha sorprès moltíssim veure en molts mitjans de comunicació la utilització del terme << terrorífic error mèdic >> per qualificar el que va passar a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid amb la mort del nadó Rayán El cas ha tingut repercussió mediàtica ja que venia d’un altre possible error que havia ocasionat la primera mort per la grip nova a l’Estat Espanyol

En l’exercici de la professió d’infermeria, com en qualsevol altra professió, hi pot haver errors. I aquests errors poden ser fatals, gravíssims i molt lamentables, però el qualificatiu de << terrorífic >> sembla fora de lloc

Pel que sembla, es tracta d’un error incomprensible que difícilment es pot atribuir a un desconeixement tècnic del tema. Ara bé, potser no sabrem mai com és que la infermera actués d’aquella manera, però si que podem imaginar les circumstàncies que han pogut afavorir un error com aquest.

Segons els mitjans de comunicació, tant els sindicats com sectors professionals han apuntat un seguit de factors que no ens són tan desconeguts i que poden haver propiciat un lapsus tan inexplicable. Només cal veure com es treballa en molts hospitals, amb una pressió assistencial a vegades insostenible, amb molta rotació de personal, amb suplències improvisades o reforços molt puntuals, i per tant mal preparats per a aquella tasca concreta, amb trasllats interns de malalts sense cap tipus de sentit assistencial, amb excessiva burocràcia.... Fets que dificulten o impossibiliten fer un seguiment professional com caldria dels malalts

Com ja he dit en altres ocasions es fa difícil avui complir un dels principis bàsics de la infermeria que es el de “tenir cura”. És a dir, poder establir una relació de confiança entre el malalt i la infermera, per tal de que aquesta conegui les seves necessitats bàsiques i pugui prestar-li una atenció més individualitzada. Per cuidar es necessita temps; i això és el que generalment no disposem les infermeres. Sovint, davant de criteris professionals d’una acurada atenció hospitalària prevalen els criteris de rendibilitat.
Per tant, a Madrid hi pot haver hagut un error incomprensible professionalment, però la responsabilitat no es pot fer recaure només en la infermera que comet l’error, sinó que cal veure la responsabilitat que hi tenen tots el gestors del sistema sanitari actual. Els errors poden ser letals i molt lamentables, però potser el que és <<terrorífic >> es l’actual sistema sanitari que impulsa aquests models de gestió hospitalària en la distribució dels recursos sanitaris. I aquí sí que hi tindrien alguna cosa a dir, ja que en són ben conscients, tant les direccions d’Infermeria com els Col·legis professionals

L'autonomia del malalt

2009-07-11T04:41:00.000-07:00

Aquest dijous dia 9 de juliol es va celebrar en el marc de la Universitat d’Estiu Ramon Llull 2009 la jornada sobre El rebuig del tractament: aspectes clínics, ètics i legals

Va ser interessant el tema que va introduir la Consellera de Sanitat Marina Geli que va situar la qüestió de l’autonomia del malalt en un sistema democràtic on els ciutadans són lliures i amb plena consciència de la seva llibertat, cosa que implica també una responsabilitat. En l’atenció sanitària hi ha uns elements bàsics com són el respecte a l’autonomia de malalt (informació, consentiment informat...), el respecte a la intimitat i la confidencialitat o manteniment del secret professional.

El malalt pot patir algunes discapacitats però continua sent una persona amb capacitat de decidir, per exemple, si vol o no un determinat tractament. Amb tot, respectar aquesta autonomia del malalt no implica descarregar en ell tota la responsabilitat de decidir sense que tingui la informació necessària; una informació que se li hauria de donar sense caure en la coacció o la manipulació, i amb un llenguatge comprensible i verídic. El malalt precisa, a més que la informació li sigui donada de forma gradual i amb sensibilitat tenint en compte l’evolució de la malaltia, i en la mesura que el malalt la pugui anar assumint. Aquest procés d’informació no ha de ser com una imposició legal, sinó com un deure ètic.

Per tant, a l’hora d’aplicar un determinat tractament cal tenir en compte el principi d’autonomia. S’ha de considerar sempre la persona com a agent moral, autònom, que en tant que objecte de l’atenció sanitària ha de ser incorporat en la presa de decisions, donant-li les alternatives de tractament i informació objectiva sobre conseqüències de la seva decisió. En qualsevol cas, el malalt ha de tenir la seguretat que en cas de prendre l’opció de rebutjar un tractament no de deixarà de tenir el mateix suport, recolzament i atenció per part dels facultatius. Rebutjar el tractament no implica rebutjar l’assistència.

Naturalment, també s’han de tenir en compte les situacions d’incapacitat o d’incompetència parcial. En aquests casos s’informarà segons el grau de comprensió juntament amb un familiar o representant, i en cas d’incapacitat absoluta el representat legal serà la família. En aquest sentit, cal remarcar la importància de les voluntats anticipades, com una fórmula per prendre decisions en previsió de determinades situacions en què no pugui tenir la capacitat de decidir. Un tema, a més, molt desconegut i que caldria potenciar i donar a conèixer millor.

El rebuig del tractament : aspectes clínics, ètics i legals

2009-07-04T11:26:00.000-07:00

El dia 9 de juliol es celebrarà a Barcelona la Jornada sobre << El rebuig del tractament : aspectes clínics, ètics i legals >> que organitza la Universitat d’Estiu Ramon Llull 2009,
És un tema relacionat amb l’autonomia personal del qual ja n’he parlat altres vegades i que no sempre és considerat de la forma adequada: o bé perquè predomina l’actuació paternalista del metge que no deixa espai al malalt per a escollir, o bé perquè es delega al malalt tota la decisió sense donar-li la suficient informació tècnica, amb totes les repercussions que pugui tenir la seva decisió.

Promet ser una jornada molt interessant que en parlaré la propera setmana

Adjunto el programa

Viabilitat dels prematurs

2009-06-24T03:24:00.000-07:00

L’Observatori de Bioètica i Dret, de la Universitat de Barcelona, ha fet una recomanació en la qual proposa deixar no aplicar mesures especials per salvar els nadons prematurs entre les 22 i les 28 setmanes de gestació que amb tota probabilitat tindran seqüeles cerebrals. Així, el Cap de Neonatologia de l’Hospital de Barcelona, Frederic Raspall, recomana deixar d’aplicar tractaments terapèutics als nadons prematurs que amb tota la probabilitat tindran seqüeles molt greus.

Es possible que algú surti dient, amb aquella errònia i malintencionada concepció de dret a la vida que utilitzen sectors fonamentalistes, que sempre cal anar a totes per salvar una vida humana, qualsevol forma de vida humana. Tècnicament serien possibles moltes pràctiques i tècniques que de ben segur que ens escandalitzarien, però èticament hi ha d’haver uns límits. I, en aquest cas, no es tractaria potser de posar una data com a límit, 22, 26, o 28 setmanes de gestació, però sí unes condicions mínimes de la viabilitat com a persona.

I com en molts altres temes, qualsevol dogmatització pot ser perversa. Caldria fer prevaler el respecte per les posicions i les actituds de cadascú. En aquest cas, al capdavall, les decisions dels pares, amb la suficient i adequada informació mèdica, haurien de ser decisives i en qualsevol cas respectades.

Per una mort digna

2009-06-14T10:39:00.000-07:00

Aquesta setmana la Junta d’Andalusia ha aprovat el projecte de Llei per a garantir el dret a una mort digna, un tema del qual ja he parlat diverses vegades en aquest bloc. Us recomano l’article d’en Josep Romeu Per una mort digna

Seminaris de formació en ètica

2009-06-10T10:51:00.000-07:00

Avui, dia 10 de juny, s’han acabat els Seminaris de formació en ètica que ha organitzat el Col·legi Oficial Infermeria de Barcelona.
En aquests seminaris s’han tractat temes sobre les decisions clíniques al final de la vida; sobre el dret a decidir al final de la vida; sobre les voluntats anticipades, que en aquest moment és un tema d’actualitat ja que la Junta d’Andalusia acaba d’aprovar un projecte de llei de drets i garanties en el procés de la mort; i finalment sobre les actituds ètiques i la diversitat cultural.
Avui, doncs, s’ha fet el fòrum de discussió final on es tractava de posar en comú els continguts de les sessions anteriors.

Han estat uns Seminaris mot interessants que crec que ajuden a reflexionar i aprofundir sobre temes ètics tan vinculats a la nostra professió.

Casos clínics. El cas de la Dolors

2009-05-30T11:01:00.000-07:00

A partir d’ara, incorporo en aquest bloc un tipus d’articles basats en casos concrets que poden servir per exemplificar el que pot passar a qualsevol del nostres hospitals. Aquest primer cas el vaig viure directament com a familiar. Es tractava de la Dolors, de 84 anys, soltera que vivia amb el germà, la cunyada i un nebot, d’arrels molt cristianes i practicant .

Va ingressar per malestar general, debilitat i anorèxia
D’antecedents patològics tenia
· Cardiopatia isquèmica, que va precisar diversos ingressos sense possibilitat de IQ.
· Fractura de fèmur
· Diabetis controlada amb dieta i ADOS
· Cataractes

En el moment d’ingressar se li va detectar una lesió a la mama que, després de la visita del cirurgià i d’una mamografia es va descartar que fos una neoplàsia de mama. Durant l’ingrés va fer diverses rectorràgies; i després de fer-li una gastroscòpia i una colonoscopia es va confirmar una neoplàsia de colon. Va precisar l’administració de diversos concentrats d’hematies. Com que va continuar amb rectorràgies es va fer IQ úrgent. La malalta va precisar una colostomia. Després de la IQ, degut al seu estat general se la va derivar a la UCI. A les 48 h va fer un AVC amb seqüeles funcionals importants.

Durant la seva estada a la UCI la malalta no va millorar, presentava alternativament episodis de somnolència amb episodis de molta agitació.. Portava una SNG que es va retirar ella mateixa diverses vegades. També portava bombes de perfusió contínua i es va iniciar una nutrició artificial. Van passar molts dies sense que la malalta evolucionés bé, no tolerava la sedestació, no reconeixia la família, i se li administrava una nutrició enteral per SNG. i continuava amb episodis de gran agitació. La família va demanar al metge responsable de no seguir amb el tractament i retirar les mesures de suport. El metge va dir que evidentment no es podia practicar l’eutanàsia, cosa que mai la família havia demanat ja que només volia que se li apliquessin mesures de confort.

A partir de les 24 h d’haver parlat amb el metge es va informar que s’iniciaria l’administració de Clorur Mòrfic. A les 48 h va decidir traslladar-la a una planta per tal de proporcionar-li les mesures de confort. La Dolors va morir a les poques hores d’arribar a la planta. Això sí, amb la SNG posada i amb l’administració de la nutrició enteral fins que es va morir.

Crec que aquells dies a la UCI mai es van mirar la Dolors com una persona amb totes les seves dimensions; més aviar se la miraven com un procés terapèutic, que a més a més els estava fracassant, en el qual metges i infermeres lluitaven amb una gran obstinació terapèutica. Durant el llarg procés de la malaltia ningú va demanar a la família quines haurien sigut les preferències de la Dolors arribat a un moment com el que estava vivint. Donaven per suposat que la seva funció era lluitar contra unes determinades patologies, prescindint de la persona a qui se li allargava inútilment el sofriment.

Tal com molt bé diu l’Enric Benito en el seu article Fent d’oncòleg...a fons , per arribar a cures pal·liatives, en molts moments hauríem de fer un canvi de mentalitat i “passar de voler curar a tenir cura de, i en lloc de lluitar contra la malaltia , a vegades amb l’aferrissament que sorgeix de la impotència aprendre a acceptar la mort con un fet natural, deixant de veure-la com un fracàs terapèutic”.

Article de l'Enric Benito

2009-05-24T07:35:00.000-07:00

Recomano l’article de l’Enric Benito, metge de la Unitat de Cures pal·liatives de l’Hospital Joan March, de Mallorca, “ Fent d’oncòleg .....a fons, per arribar a les cures pal·liatives “

Tal com explica ell mateix, l’Enric Benito va començar fent d’oncòleg i després de veure com molts malalts acabaven morint amb molt de patiment, va orientar la seva carrera professional cap a les cures pal·liatives.

L’article de l’Enric Benito comença així

La recerca del sentit de la professió als 25 anys de fer oncologia clínica m’ha portat a un canvi de model de treball, el d’acceptar el sofriment i la mort i tractar d’entendre el procés pel qual transcorre la persona malalta, intentant ajudar-la a morir sense dolor, acompanyada i sense por. Aquest difícil i atractiu camí de les cures pal·liatives m’ha permès seguir practicant la medicina centrada en el pacient i m‘ha ajudat a entendre millor la nostra pròpia naturalesa com a persones

Llegir l’article sencer

Raons polítiques o raons sanitàries ?

2009-05-16T10:21:00.000-07:00

Resulta sorprenent la capacitat que tenen els polítics de mirar-ho tot des d’una perspectiva ideològica o d’interessos, i oblidant-se dels arguments tècnics o científics que en molts casos sembla que haurien de prevaldre. És el cas, ara, de l’anomenada píndola de l’endemà.

Tradicionalment, l’esquerra sempre ha estat més oberta en aquesta mena de qüestions i sobretot menys dogmàtica, mentre que la dreta ha tendit sempre a posicions més fonamentalistes barrejant-hi una suposada ètica o moral religiosa. Quan el Govern espanyol es treu de la màniga el canvi de normativa pel que fa a la prescripció de la píndola de l’endemà, amb la idea de reduir el nombre d’embarassos no desitjats i en conseqüència també el nombre d’avortaments, sap que enfront tindrà una oposició conservadora que apel·larà a un dret a la vida que ells mai han respectat, i a uns principis morals i religiosos que ells mateixos no tenien en compte abans que l’Estat legislés sobre aquesta qüestió.

I ha quedat fora del debat, estrictament polític, la qüestió més racional o científica. Estem parlant de permetre que un medicament es pugui vendre sense demanar cap explicació ni precisi cap recepta mèdica. Un medicament que té unes funcions molt específiques, però que en cap cas pot ser utilitzat com a mètode anticonceptiu; entre altres raons perquè la píndola ha estat dissenyada per a ser presa molt puntualment, com un fet excepcional i no amb una certa freqüència, i d’altra banda es desconeixen els efectes secundaris que pot tenir prendre-la de forma reiterada. I, sense prescripció mèdica o sense l’assessorament adequat de personal sanitari, correm el risc que amb una certa lleugeresa la prenguin algunes dones com a mètode fàcil i a l’abast per a evitar un embaràs no desitjat.

Suposo que caldria analitzar adequadament els pros i els contres d’una mesura com la que ha pres el Govern, facilitant l’accés sense prescripció mèdica a la píndola de l’endemà. Però, en el debat, els criteris prioritaris, els dels professionals de la salut, sembla que quedin en un segon terme.

El lideratge d'infermeria

2009-05-09T10:31:00.000-07:00

L’Associació Nacional de Directius d’Infermeria, el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, la Fundació Sociosanitària de Manresa i l’Hospital de Sant Pau van organitzar el passat dia 24 d’abril una Jornada sobre lideratge clínic. En aquests tipus de jornades ja sabem que no sempre es corresponen els conceptes teòrics amb els pràctics, el que seria ideal amb la realitat que ens toca viure dia a dia. Però és que en aquest cas, més d’una infermera devia pensar que li estaven parlant d’un Centre hospitalari que no tenia res a veure amb el seu, que li estaven parlant d’un altre país o d’un altra galàxia.

Va encetar el programa la Presidenta del COIB advertint de la dificultat “per què les infermeres i infermers joves assumeixin càrrecs de gestió”, mentre que la vice-presidenta es queixava que “les organitzacions no promouen el desenvolupament del lideratge infermer”. I a partir d’aquí les diferents ponències anaven en la línia de fer crides a favor del reconeixement del lideratge d’infermeria; a favor de mobilitzar a tot el col·lectiu per mantenir la responsabilitat en el lideratge de les cures i de la salut, en general; a favor de visibilitzar el rol de la infermera, etc. Per acabar proclamant que els comandaments d’infermeria haurien de fer “aflorar la il·lusió i la intel·ligència de cada infermera” i que “des de les direccions d’infermeria s’ha d’ajudar que aflori el lideratge de cada infermera”. Va reblar el clau la Consellera de Salut Marina Geli apostant “pel lideratge clínic de les infermeres en totes aquelles competències que li són pròpies per promoure un sistema menys medicalitzat.”

Per suposat que estaria d’acord que les infermeres assumissin un paper de lideratge que fos tingut en compte en les organitzacions sanitàries, però és que el problema fonamental que ens preocupa ara mateix no és el d’exercir lideratges sinó simplement el d’exercir com a infermeres. Quan a molts centres, amb l’excusa de la manca de recursos, s’obliga el personal d’infermeria a treballar sota una pressió i amb unes càrregues de treball del tot incompatibles amb un exercici mínimament responsable de la nostra professió; quan interessa ben poc ni a les direccions ni als comandaments intermitjos la precarietat assistencial imposada per les condicions de treball; quan s’estableix un rigorós sistema de control de la nostra eficàcia com a infermeres a base d’uns objectius que obliden completament l’atenció personalitzada i humanitzada del malalt, essent tractats tots plegats, tant el personal d’infermeria com els mateixos malalts, com a simples números que hem de complir amb unes estadístiques; quan es treballa en aquestes condicions, sense poder exercir amb un mínim de dignitat la nostra professió, tot això del lideratge ens sona a música celestial.

Res a dir contra els organitzadors de la Jornada i la seva més que bona intenció d'abordar aquest tema. Però la gran preocupació de moltes infermeres és, avui, poder exercir amb un mínim de dignitat la nostra professió.

Sanitat pública, gestió privada ( II )

2009-05-03T02:50:00.000-07:00

Seguint amb el tema iniciat la setmana passada, voldria insistir en una qüestió de la qual ja n’he parlat altres vegades. S’ha escrit molt sobre l’ètica del cuidar, sobre el rol d’infermeria que va més enllà de la simple aplicació d’unes tècniques o de donar compliment a les ordres mèdiques, sobre la necessitat de les valoracions d’infermeria i en general sobre aquesta funció cuidadora i de facilitar al malalt el màxim de confort possible. I tots sabem que tota aquesta teoria, que a més és la que es dóna a la Universitat, queda en ben poca cosa en la pràctica diària dels centres hospitalaris.

Podríem pensar que, com tota teoria, la realitat del dia a dia dificulta que es porti a la pràctica. Però és que en el nostre cas, sovint aquesta teoria no és ni tan sols una utopia o una fita a assolir, senzillament perquè ja no entra en els plans dels gestors de la sanitat pública. En un centre hospitalari privat és possible que des de la direcció es proposi una atenció acurada als pacients, encara que només sigui per a assegurar-se una clientela, que és el que, en definitiva, els reportarà una rendibilitat. En canvi, en els centre públics sovint no hi ha ni tan sols aquest motivació.

Des de l’Administració es reclama als gestors dels centres públics una contenció de la despesa, i és en base a aquest paràmetre que es valora la gestió hospitalària. I pel que fa a la qualitat assistencial, es marquen uns determinats ítems en forma d’objectius, imitant la gestió privada, que tenen molt més a veure amb l’assoliment d’unes estadístiques, de garantir que se segueixen uniformement uns protocols com si en lloc de persones amb unes especificitats concretes hi hagués simplement números, de caràcter eminentment tècnic, però oblidant tots els aspectes relacionats amb la comunicació amb el malalt i en general en tot allò referent a l’ètica del cuidar. La qualitat assistencial i l’atenció personalitzada no és que no es pugui portar a terme per manca de temps i per excés de càrregues de treball, que també, sinó que ja no forma part dels objectius que es proposen des de l’administració i de la gestió hospitalària.

Sanitat pública, gestió privada ( I )

2009-04-25T10:32:00.000-07:00

Hi ha una preocupació generalitzada sobre la davallada de la qualitat assistencial que han patit alguns dels centres hospitalaris del país, i que d’alguna manera patim també els professionals d’infermeria que ens veiem impossibilitats per a desenvolupar la nostra tasca seguint criteris de rigor i de veritable servei als usuaris.

Només cal veure com, arreu, els mitjans de comunicació es fan ressò a través de notícies, de cartes al director o de comunicats, de dos tipus de visions aparentment contraposades: d’una banda, hi ha moltes queixes d’usuaris dels serveis sanitaris, especialment de centres hospitalaris, per problemes de desatenció, sobretot en les urgències, de llistes d’espera, de descoordinació i en general de funcionament dels grans hospitals; però de l’altra, hi ha també un constant degoteig de cartes i notes de premsa d’agraïment cap als professionals de la sanitat, per l’esforç i la dedicació posada en l’atenció als malalts.

Podríem simplificar-ho dient que el problema rau en una manca de recursos que es tradueix en una escassetat de mitjans humans i materials i, en conseqüència, en una gran pressió assistencial per al personal d’infermeria. I hi deu haver una bona part de raó en aquest sentit. Però, ben mirat, el problema va una mica més enllà si tenim en compte que alguns d’aquests centres hospitalaris, sense deixar de ser institucions públiques, han adoptat fórmules de gestió privades. Aleshores, s’escatimen els recursos per tal de fer rendible el Centre fins a extrems que no gosaria fer mai una empresa privada, perquè un mal servei aniria en contra de la seva imatge, i per tant seria perjudicial per a la seva rendibilitat. En el cas dels Centres hospitalaris públics, els seus gestors saben que no perdran la clientela, o que en tot cas perdran aquella que ja interessa perdre en benefici de la Medicina privada, i per tant l’únic objectiu es reduir la despesa, encara que sigui en detriment del servei.

Apunts d'infermeria

2009-04-18T11:53:00.000-07:00

Fa més d’un any que vaig iniciar aquest bloc. Per a mi ha estat una experiència molt interessant el fet d’escriure cada setmana un comentari sobre temes diversos relacionats amb la professió d’infermeria o amb la bioètica. És cert que a vegades m’hauria agradat veure-hi més comentaris, que sempre són d’agrair, i que sovint m’arriben més a nivell personal que a través del bloc. Però en qualsevol cas crec que el balanç és prou satisfactori.

He pogut constatar que tot i l’interès que pot despertar una iniciativa com aquesta, sovint sento comentaris en el sentit de trobar a faltar altres propostes provinents de persones que treballen en temes de salut i especialment d’infermeria, encara que és possible que hi hagi altres fòrums, webs o blocs que desconegui. L’intercanvi d’opinions i d’idees són sempre importants en qualsevol col·lectiu, i més encara en el nostre on sovint ens hem de plantejar el propi rol professional.

Per això he trobat interessant el bloc de la Núria Sagués, Apunts d’infermeria, que fa un seguiment de les activitats relacionades amb la professió, i en el darrer apunt publica uns curiosos video sobre la Florence de Nightingale. Adjunto l’enllaç per a qui pugui interessar..

Llengua i professionalitat

2009-04-11T02:52:00.000-07:00

La setmana passada va tenir lloc a les Illes Balears una curiosa protesta de professionals de la salut que es manifestaven en contra de la pretensió del Govern balear d’exigir uns mínims de coneixements de llengua catalana. Una protesta que, com era d’esperar, ha tingut molt poc ressò i que en canvi sí que ha despertat una reacció contrària, en defensa del català. Dubto que l’exigència de coneixement del català per part del personal sanitari tingui massa interès ni incidència pel que fa a la recuperació de la llengua catalana a les Illes. En tot cas, m’interessa ressaltar un fet que té ben poc a veure amb la llengua en sí, i molt més amb la professionalitat de metges i infermeres.

És cert que hi pot haver professionals que creguin que la seva funció és guarir o intentar guarir malalties, prescindint de la persona en tota la seva globalitat; com si no hi haguessin persones amb problemes de salut, amb totes les repercussions físiques, psicològiques, anímiques i socials que se’n deriven, sinó simplement òrgans o parts del cos a reparar. Per a aquests professionals, evidentment, la comunicació entre metge o infermera i malalt és irrellevant; l’únic que importa és l’habilitat i la tècnica del professional, al marge de com ho pugui viure la persona o de com ho vulgui viure.

Contràriament, crec que la comunicació entre els professionals de la salut i els malalts i familiars és un element clau en l’atenció sanitària. És l’única manera d’establir una relació de confiança, de respectar l’autonomia del malalt, i en definitiva d’atendre el conjunt de les seves necessitats que no es redueixen a les dolences específiques. Per això, la protesta de la minoria de professionals de les Illes en contra del coneixement de la llengua pròpia del país, i per tant de molts dels usuaris de la sanitat, no és tant una reivindicació lingüística com, sobretot, prendre opció per un model i una concepció de la medicina del tot obsoleta, amb la qual els bons professionals no poden estar-hi d’acord.

A no ser que aquests professionals, sabent la importància de la comunicació per a la praxis sanitària, prioritzessin la seva opció política de combatre la llengua catalana encara que sigui amb perjudici de la seva professionalitat

El dret a morir dignament

2009-04-04T11:13:00.000-07:00

Aquests dies he llegit el llibre de la Margarita Boladeras El derecho a no sufrir . Argumentos para la legalización de la eutanasia

És un llibre molt interessant i molt rigorós, en el qual explica els casos de diferents persones que han tingut dificultats per morir d’una manera digna, com és el de la Karen Ann Quinlan, Ramón Sampedro , Inmaculada Echevarría, Chantal Sébire, Eluana Englaro entre altres.

L’autora fa referència a un article Morir en España que va publicar Milagros Pérez Oliva redactora jefa d’El Pais on dóna una visió general de com es mor a l’estat espanyol. Comença amb un apartat El reto de una muerte digna on denuncia el fet que moltes persones acaben morint després de molt de sofriment que es podia haver estalviat; continua amb un segon Atrapados en la tecnología, on insisteix en el tema de l’obstinació terapèutica del qual ja n’he parlat diverses vegades; i acaba amb La Muerte clandestina, on explica que hi ha molts malalts que desitgen morir dignament, i que d’alguna manera se’ls força a buscar una eutanàsia encoberta. Tot i que és un article que es va publicar el juny del 2005, continua essent plenament vigent, i us el recomano.

Obstinació terapèutica, encara

2009-03-28T11:47:00.000-07:00

Aquesta setmana hem sabut la sentència del metge Marcos A.H.G., ex metge de l’Hospital de Móra d’Ebre acusat de practicar l’eutanàsia a una malalta en situació de malaltia terminal. El fiscal va modificar la seva petició inicial de deu anys de presó per un presumpte delicte d’homicidi, rebaixant-la a un any per un delicte d’homicidi imprudent. La malalta, Carmen C.V.R., de 82 anys, va ingressar en situació terminal a l’hospital comarcal de Móra d’Ebre després de patir un infart de miocardi. I la pròpia malalta va demanar reiteradament que s’acabés amb el seu estat de sofriment.

No entraré a valorar si el metge en qüestió va procedir correctament, donat que no tinc més informació que la que apareix a la premsa, però sí fer-ne un petit comentari, perquè situacions relativament similars es donen cada dia als nostres hospitals.

Veiem sovint persones que es troben en fase terminal, sense possibilitat de cap mena de recuperació, a les quals els professionals de la salut apliquen tots els tractaments que tenen al seu abast, sabent que com a molt aconseguiran allargar el patiment del malalt i de la família. Els tracten com si els professionals de la salut haguessin de guarir sempre, fins i tot en aquells casos en què és impossible, arribant a tractament fútils i a una obstinació terapèutica, sense contemplar que una de les tasques dels centres assistencials i dels seus professionals ha de ser també acompanyar el malalt a morir bé, a una mort digna i sense patiments innecessaris.

Seria bo que quan ingressés un malalt en fase terminal sense possibilitats de recuperació, els professionals tinguéssim un esperit més humanitari, posant-nos al lloc del malalt, i que apliquéssim el principi de que “el que no és bo per mi tampoc ho es pels altres”, i no iniciar o insistir en tractaments que no fan més que allargar l’agonia i el patiment del malalt i de les famílies

Tècnicament, als hospitals és possible allargar la vida i el sofriment; èticament, és inacceptable.

La irresponsabilitat del Papa Benet XVI

2009-03-21T12:19:00.000-07:00

Actualment, a països desenvolupats com el nostre, hi ha moltes campanyes de sensibilització sobre temes de salut pública, contra el tabac, l’abús de l’alcohol, contra les drogues o les dedicades a la prevenció de malalties de transmissió sexual. Aquestes campanyes es fan amb l’objectiu de modificar hàbits que poden ser perjudicials per a la salut.

Una d’aquestes campanyes és la que es fa per tal de fomentar l’ús del preservatiu per prevenir o evitar determinades malalties, la més representativa de les quals seria la SIDA. Actualment, en bona mesura gràcies a aquestes campanyes de divulgació, hi ha un nivell molt més alt de conscienciació i això ha repercutit positivament en un major control del nombre d’infeccions. Una situació ben diferent a la que es viu al continent africà, amb moltes més dificultats per fer arribar el missatge a la població, i amb una gran manca de recursos, de manera que el nombre d’infecció segueix creixent fins a límits realment alarmants.

En aquest context, resulta sorprenent que havent-hi unanimitat a nivell científic sobre l’eficacia de l’ús del preservatiu com a principal eina de prevenció surti el Papa Benet XVI dient exactament tot el contrari. Les argumentacions de la jerarquia catòlica no tenen cap base científica i es fonamenta només en perjudicis fonamentalistes i obsessions malaltisses per tot el que està relacionat amb les relacions sexuals, a part que tampoc hauria de tenir massa res a veure amb les creences religioses. Es d’una greu irresponsabilitat per part de l’Església la desinformació constant i la incitació a no prendre les mesures de prevenció adequades per tal d’evitar malalties. Al Papa se li podria atribuir un potencial augment de les infeccions de transmissió sexual, derivades d’aquesta manca de conscienciació que ell mateix fomenta. La seva actitud demostra una falta d’ètica i d’humanitat, i un menyspreu cap a una població que ja té prou dificultats per viure i sobreviure.

D’altra banda, és també injustificable que una actitud tan greu que pot incidir en la pèrdua de moltes vides humanes, no hagi tingut la resposta que es mereixia per part de la comunitat científica, les organitzacions i les administracions sanitàries. I és que l’Església continua essent encara un tabú en la nostra societat actual.

Morir bé i a la primera

2009-03-15T03:36:00.000-07:00

Aquesta setmana es va celebrar a la Universitat de Vic la II Jornada El final de la vida. La mort en els nens i adolescents. Va ser una jornada molt interessant i amb molt de públic.

La primera conferència Reflexió sobre la finitud humana va anar a càrrec de la Dra. Victòria Camps. Va destacar el fet que l’esperança de vida creix i que la proximitat de la mort propera es dilata: la nostra és una societat que rebutja el patiment a base de recórrer a professionals i tractaments de tot tipus, perquè el patiment ja no forma part de l’educació de la persona.

Va fer una sèrie de consideracions en relació al progrés biomèdic, moltes de les innovacions del qual no sempre volen dir progrés. I es van obrir tot un seguit d’interrogants: Què hem de fer davant d’aquesta progressió ? Es millor viure tants anys ? Es interessant que es visqui en segons quines condicions ? Què hi fem en aquesta vida ? Aquesta possibilitat d’allargar la vida significa un progrés ?

Tot aquest progrés que ens permet superar i guarir moltes malalties fan més difícil la idea de finitud. Països menys desenvolupats tenen la idea de la finitud i de la proximitat de la mort molt més present. Perquè la mort hi és freqüent i està present de forma constant en les seves vides. Victòria Camps va acabar dient que ens havíem de preparar per a la degradació i la finitud de les persones.

La segona conferència Hi ha un moment per morir ? va anar a càrrec, de forma brillant, de la Dra. Begoña Roman. La seva idea és que sí que hi ha un moment per a morir. La mort forma part de la vida. Tothom es mor. L’objectiu, doncs, és morir-se bé i a la primera. I, què vol dir morir-se bé ? Acceptar això, no a contracor, i a la primera, sense aferrissament terapèutic, deixant-se anar no d’una manera derrotada, no amb resignació sinó en pau i com un ho vol fer. La nostra mort dependrà de la filosofia de vida de cadascun de nosaltres: ens morim tal com hem viscut. També va dir que a Orient la mort està molt més superada, mentre que a Occident l’hem convertida en tabú i això no ens ajuda gens. La mort és un tabú social, i per això, per exemple, no deixem que els nens vagin a veure malalts ni assisteixin a enterraments, per tal de no traumatitzar-los.

Hi ha una medicina eufòrica on entenem l’esperança de vida com una fita indefinida ja que amb l’augment del progrés científic la mort sembla considerar-se una anomalia fruit d’una negligència, enlloc de considerar-la com un element més de la pròpia vida. Vivim negant la condició humana.

Coincideixo completament amb l’exposició que va fer la Dra. Roman. Estem en una societat que nega la mort. Moltes vegades ni tan sols s’informa els malalts de la seva situació i pronòstic, impedint que la gent mori bé, amb naturalitat, tal com explica la Dra. Roman. També estic d’acord, com ja he escrit en articles anteriors, que ens hauríem de morir a la primera i no de la manera que moren moltes persones amb patiment i després d’un desmesurat i inútil aferrissament terapèutic, cosa habitual a molts centres hospitalaris

II Jornada sobre el fina de la vida

2009-03-07T08:25:00.000-08:00

El proper dijous dia 12 de març es celebrarà a la Universitat de Vic la II Jornada sobre El final de la vida. La mort en els nens i adolescents

Els objectius de la jornada, tal com indica el programa, són

Reflexionar sobre la mort i el morir en la cultura occidental.
Analitzar els aspectes relacionats amb la malaltia i la mort en nens i adolescents
Impulsar la reflexió sobre el final de la vida entre els professionals de la salut, de l'educació i la ciutadania en general
Promoure actituds ètiques i pedagògiques entre els professionals del món de la salut i de l'educació.

Hi participaran, entre altres, la Dra. Victòria Camps i la Dra. Begoña Roman

Pot ser una jornada molt interessant, i en tot cas que ja en parlaré la propera setmana.

La informació sanitària i participació

2009-02-28T08:07:00.000-08:00

La Fundació Víctor Grífols i Lucas ha publicat uns quaderns de bioètica molt interessants, un dels quals es titula La información sanitaria y la participación activa de los usuarios. Un treball realitzat per la Montserrat Busquets i Jordi Caïs sobre l’estat actual de la informació sanitària i la participació dels usuaris en les decisions clíniques

El treball consisteix en unes entrevistes que es fan a dos grups de malalts: uns que pateixen càncer de mama i els altres són malalts afectats per infarts. En aquest estudi expliquen fins a quin punt els malalts tenen la possibilitat de participar, o no, en la pressa de decisions.

Es parla d’autonomia com la capacitat de prendre decisions responsables sobre la pròpia vida. Com també es parla del consentiment informat. La majoria dels malalts, però, reflecteixen que se’ls dóna un document per signar, moltes vegades just abans d’anar quiròfan, amb paraules molt tècniques i amb poques explicacions, que sovint s’interpreta com un simple pas burocràtic que s’ha de fer per tal que els metges es cobreixin les espatlles, tal com molt bé diu una malalta. També hi ha malalts que expliquen que els el lliura una administrativa, sense cap tipus d’explicació

En l’apartat del debat es planteja que aquesta manca d’informació vingui motivada per una qüestió més relacionada amb la gestió del temps de cada professional que amb el convenciment que calgui o no oferir tota la informació al malalt, per tal que participi activament amb capacitat de prendre decisions.

Es parla de què les organitzacions sanitàries han de fer un esforç per formar professionals en habilitats de comunicació i informació, però hi ha qui també reconeix que tampoc es resol amb cursos d’habilitats comunicatives dirigides a metges i infermeres amb l’objectiu d’ensenyar com cal informar els usuaris, sinó que la qüestió es resoldria més aviat modificant la distribució del temps per tal de donar una atenció més personalitzada. Però de nou apareix la manca de recursos personals com el gran problema que ho impossibilita.

En definitiva, el que hi ha és una responsabilitat de les organitzacions sanitàries que no contemplen com una tasca més, i important, en el procés de cuidar el fet d’informar el malalt i la família. La informació no està contemplada com una carrega de treball.

En general les infermeres treballem amb una forta pressió assistencial, que cada vegada més incrementa la burocràcia, amb unes direccions que treballen per objectius moltes vegades més orientats a justificar o publicar uns resultats que tenen poca transcendència a la pràctica clínica diària i que no han estat pactats prèviament pels professionals que els han de portar a terme.

En resum, jo diria que per cuidar bé es necessita temps, i la informació és una part inseparable d’aquest cuidar bé. Altra cosa és que no sempre des de les administracions es prioritzi aquesta atenció de qualitat, i es tinguin en compte altres factors com el de la rendibilitat.

Alerta davant l'augment de denúncies a sanitaris

2009-02-22T08:00:00.000-08:00

El dia 29 de gener sortia el diari Avui l’article “ Alerta davant l’augment de denúncies a sanitaris “ on deia que el col·lectiu d’infermeres ha constatat l’increment en els darrers anys del nombre de denúncies penals arreu de l’Estat que els pacients i familiars interposen per suposades males practiques. La Presidenta del Col·legi d’Infermeria de Barcelona Mariona Creus confirmava que també a Catalunya s’ha observat la mateixa tendència creixent tot i que és una de les comunitats autònomes amb una incidència més baixa de denuncies. I destacava que un dels factors claus que contribueix a augmentar els risc d’errors és la manca de personal i l’elevada pressió assistencial.

Estic completament d’acord amb el que diu la Presidenta del Col·legi, Mariona Creus, que les causes principals d’aquest increment de denúncies provenen bàsicament de les condicions amb que treballem les infermeres, amb una manca de recursos personals i una forta pressió assistencial. És evident que quan els responsables polítics o de gestió dels centres hospitalaris prioritzen la rendibilitat, l’estalvi de recursos humans, els constants canvis d’ubicació del personal, els trasllats a corre cuita dels malalts, l’acumulació de tasques burocràtiques en detriment del temps destinat a cuidar el malalt, estan incrementant el risc de possibles errors.

Es tracta, doncs, d’una decisió política i de gestió dels centres hospitalaris que són perfectament conscients del que representa l’actual model de gestió on es prioritzen els resultats econòmics a la seguretat i la qualitat del servei. I entremig, els professionals en rebem les conseqüències, primer assumint unes càrregues de treball al límit de les nostres possibilitats, però després corrent el risc que aquest mateix excés de pressió assistencial ens porti a errors involuntaris. Com a col·lectiu professional, a través del Col·legi potser hauríem de prendre’ns més seriosament el tema i anar una mica més enllà de les bones paraules i millors intencions.

No és per atzar que falten infermeres

2009-02-14T10:13:00.000-08:00

La degana del Consell de Col·legis de Diplomats en Infermeria de Catalunya i presidenta del Col·legi Oficial d'Infermeria de Barcelona, Mariona Creus, va comparèixer el dia 3 de febrer a la Comissió de Sanitat i Consum del Senat per denunciar la manca d'infermeres i oferir propostes per paliar aquesta situació.

Si en un moment de crisi en què el problema de l'atur és tan greu, falten infermeres, és perquè, malgrat tot, a la gent no li atreu aquesta professió. I això ha de tenir alguna explicació.

Una possible explicació seria la de les condicions laborals, contractes precaris, horaris inestables, una forta pressió assitencial i manca de reconeixement professional, entre d'altres.

L'altra raó podria ser la manca de places universitàries públiques degut a una mala planificació de l'Administració i un menysteniment del paper de la infermera dins del sistema sanitari, cosa que no passa a altres paissos europeus on hi ha moltes més infermeres per habitant.

La situació que tenim és, doncs, el resultat lògic d'una voluntat, o una manca de voluntat, politica. O canviem això o amb el temps el problema s'eternitzarà i encara vindran temps molt pitjors, tal com ja s'ha denunciat a través del mateix Col·legi.

El cas de l'Eluana i les Voluntats anticipades

2009-02-07T08:01:00.000-08:00

Aquesta setmana vaig assistir al seminari “El dret a decidir al final de la vida . Les voluntats anticipades” organitzat pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, a càrrec de Carmen Royo, infermera que treballa a la Corporació Sanitària del Parc Taulí. Va ser una jornada molt interessant, dinàmica i participativa.

Precisament aquest tema, aquests darrers dies, és d’actualitat amb el cas de la italiana Eluana Englaro, de 38 anys, que es troba en estat vegetatiu des de en fa 17, quan va patir un greu accident automobilístic. El seu pare, Beppino Englaro, ha desafiat aquest dimarts tant el Vaticà com el Govern d’Itàlia traslladant la seva filla a la Clínica “Quiete” ( La Calma ) d’Udine on un equip mèdic format per voluntaris li han retirat l’alimentació i la hidratació artificial que la manté viva en estat vegetatiu permanent. El metges li mantindran la sonda i se li administraran calmants fins al final.

Fa 10 anys que el seu pare i tutor legal porta lluitant davant els tribunals perquè es pugui desconnectar la seva filla. Ell mateix ha qualificat de “tortura inhumana“ la situació que el marc legal els imposava. Ha expressat afrontar aquesta decisió només perquè sap que amb la suspensió de l’alimentació i de la hidratació artificial es respectarà la voluntat de la seva filla. Segons el pare, l’Eluana havia expressat sempre la voluntat que se li permetés morir dignament si es produïa un cas així. El fet que la legislació italiana no els permetés complir amb la voluntat de la noia, els fa reviure contínuament la mort de la seva filla, segons afirmava el pare.

Aquest cas, aplicat aquí, hauria pogut tenir una més fàcil resolució si s’hagués seguit el que es prescriu respecte a les Voluntats anticipades, ja que aquestes es donen per vàlides encara que només hagin estat manifestades oralment, com es el cas de l’Eluana. Malgrat tot, també és possible que aquí, com s’ha trobat ella a Itàlia, es topi amb la intransigència d’una gent fonamentalista que amb l’excusa de voler salvaguardar qualsevol forma de vida el que fan es menystenir la vida, els sentiments i el patiment d’una persona i de la seva família.

Les voluntats anticipades

2009-01-31T11:46:00.000-08:00

Dimecres, dia 4 de febrer, es farà el segon Seminari de formació en ètica organitzat pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona. Es parlarà sobre “El dret a decidir al final de la vida. Les voluntats anticipades”.

S’admet que les voluntats anticipades és un document pel qual una persona major d’edat amb capacitat suficient i de manera lliure dóna les instruccions precises, adreçades als professionals de la salut, que caldria tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies no li permetin d’expressar personalment la seva voluntat sobre el tractament mèdic que vol rebre..

Per tant, pot ser una eina molt eficaç i interessant de cara a evitar que a una persona se li apliquin tractaments fútils, que el malalt pot considerar innecessaris, o excessivament intervencionistes. Però difícilment la gent en farà ús si en desconeix la seva existència i la seva aplicació. Seria molt important, doncs, que les administracions a través del Departament de Salut i de les Àrees Bàsiques donessin més informació i es fomentés la possibilitat que tenim tots els ciutadans de fer unes voluntats anticipades.
D’una banda es tracta d’un dret que tenim els ciutadans, però de l’altra, també contribuiria a què els centres hospitalaris practiquessin unes atencions més humanes i a vegades menys tecnificades i paternalistes

Regular la prescripció de medicaments

2009-01-24T12:05:00.000-08:00

La Junta d’Andalusia ha elaborat un projecte de decret per a regular la prescripció de determinats medicaments per part de les infermeres en aquest territori. D’aquesta manera les infermeres andaluses seran les primeres que podran prescriure i receptar medicaments i productes sanitaris; en principi, que aquells no requereixin una recepta mèdica. És una bona iniciativa ja que és un tema que fa molt de temps que se n’està parlant, i que els professionals reclamen que s’aclareixi. El Ministre de sanitat, Bernat Soria, l’any passat es va comprometre amb el col·lectiu d’infermeres i podòlegs a resoldre aquesta qüestió; però no ha fet cap pas, tot i que es tractaria d’una modificació molt simple de la legislació vigent. Tant es així, que el grup de CiU ha anunciat que, davant la inoperància del Ministeri, presentarà una proposició de llei al Congrés dels Diputats per tal d’acabar amb la inseguretat jurídica d’aquests dos col·lectius. Es tracta de canviar l’article de la llei del medicament que diu que l’únic prescriptor és el metge, de manera que digui que el metge és el principal prescriptor, cosa que ja deixaria un marge per a regular que les infermeres i podòlegs puguin receptar.

Des de el grup parlamentari socialista, la seva portaveu de Sanitat Pilar Grande diu que el seu grup ja hi està treballant activament amb el Ministeri, però sense atropellar la competència dels metges; al cap d’un any, però, encara no tenen data, per a concretar res. Diu literalment “Tenemos nuestros ritmos y nuestros tiempos y hacemos las cosas como creemos que es mejor “. Una mostra del menysteniment cap al col·lectiu d’infermeres i podòlegs que fa temps que reclama que es resolgui aquesta situació d’indefensió en què ens trobem.

Sigui com sigui seria bo que l’administració catalana seguís l’exemple d’Andalusia i legislés pel seu compte, sense esperar el ritme exageradament lent de l’Administració central. Potser el mateix Col·legi d’Infermeria podria reclamar als diferents grups polítics que resolguin aquest tema, ja que l’Estatut dóna prou marge d’actuació en aquest camp.

Qualitat assitèncial

2009-01-17T08:15:00.000-08:00

Aquest darrers dies es nota als hospitals un augment de la demanda assistencial degut al grip i als problemes cardiorespiratoris que afecten sobretot a la gent gran amb malalties cròniques. En situacions d’una certa normalitat, en el sector sanitari ja es treballa amb una forta pressió assistencial, però aquests darrers dies degut a l’agudització d’aquestes patologies els serveis d’urgències estan col·lapsats i en conseqüència també les Àrees hospitalàries.

Moltes vegades surten als mitjans de comunicació queixes sobre el tracte que reben els malalts i les seves famílies per part dels professionals de la salut (moltes hores a les sales d’espera, manca d’informació, hores o dies en el box o els passadissos d’urgències esperant un llit d’hospitalització... ) És evident que moltes vegades tenen tota la raó, però també és cert que és degut a la falta de molts més recursos humans o materials per tal de donar una millor qualitat assistèncial, amb una atenció molt més personalitzada i amb més temps per dedicar-hi. Tot això fa que els malalts puguin percebre que “som uns professionals molt atabalats que van amunt i avall, i als quals no es pot destorbar perquè ja que tenen prou feina “

Estic convençuda que als hospitals hi ha molt bons professionals de la salut, amb ganes de fer bé la seva feina, però que sovint es troben frustrats i amb la famosa síndrome d’estar cremats perquè no poden exercir d’una manera correcta, i tal com voldrien, la seva professió

Per tal de resoldre aquesta situació crec que hi hauria d’haver més implicació per part de les Direccions dels hospitals i de l’Administració. La necessitat de contenir les despeses i administrar correctament els recursos no hauria d’anar, com està passant ara, en detriment de l’objectiu d’assolir una excel·lència assistèncial. Els ciutadans tenen dret a exigir una assistència correcta en tots els sentits, i els professionals som conscients que massa sovint no la podem oferir per manca de recursos materials i humans. Probablement, a l’hora de retallar despeses, hi pot haver partides a contenir que no afectin tan directament als usuaris de la sanitat.

L'ètica del tenir cura. Una visió feminista

2009-01-11T04:19:00.000-08:00

En la secció de Bioètica de la pàgina Web de Ramon Alcoberro, filòsof ,hi ha un article molt interessant sota el títol de “Introducció a la Bioètica”, principalment el paràgraf que fa referència a Sobre el principi de la cura. La crítica feminista on exposa que és difícil trobar respostes com ara: què significa “ fer el bé “ en una malaltia degenerativa sense tractament ? Què vol dir “ tractar millor “ un pacient que inevitablement “ anirà pitjor “ Quina autonomia té un pacient d’Alzheimer que progressivament anirà perdent autonomia ?

Tal com exposa en Ramon Alcoberro moltes d’aquestes preguntes prenen un nou caire a partir de l’ètica feminista.

Fa una exposició de l’ètica de la cura a partir d’estudioses de la infermeria com Jean Watson, Carol Gilligan i Simone Roach amb les 5 C de la cura (compassió, competència, confiança, consciència i compromís )

Es un article llarg, però us el recomano perquè crec que val la pena.

La dignitat humana

2009-01-03T10:37:00.000-08:00

Us recomano un article molt interessant de la Victòria Camps sobre La paradoja de la Dignidad Humana. publicat a la revista bioètica & debat nº 50 de l'Institut Borja de Bioètica

En aquest article la Victòria Camps fa una reflexió sobre la dignitat humana que implica la llibertat per decidir sobre tot el que fa referència a la nostra vida, inclosa la mort. Textualment diu “ Tanto el rechazo de un tratamiento concreto por parte del paciente, como la demanda de una muerte digna, están íntimamente relacionados con la idea, cada vez más aceptada, según la cual no siempre es mejor vivir que morir. Lo que es mejor depende de las condiciones en que se tiene que vivir “

Una visió o interpretació de la dignitat humana, molt humana, que contrasta amb determinades interpretacions de caire religiós que sovint neguen a l’home la capacitat de decidir sobre la seva pròpia vida.

Bon any a tothom

Els Comitès d'Ètica Assitèncial

2008-12-27T11:33:00.000-08:00

Ningú dubta a nivell teòric de la importància i de la necessitat dels Comitès d’Ètica Assistencial( CEA ) Ara bé, tampoc s’escapa a ningú que massa sovint aquests CEA no acaben de complir amb les funcions que sobre el paper se’ls atribueix.

Crec que queda molt per fer i per treballar per tal que es coneguin quines són les funcions dels Comitès d’Ètica Assistèncial ja que són força desconegudes tant pels propis professionals de la salut com pel seus usuaris. I en la mesura que són desconeguts, també són infravalorats i infrautilitzats. Sovint se’ls redueix a un organisme que es limita a resoldre determinats conflictes molt puntuals, en lloc de concebre’ls com un element en positiu que ha de contribuir a fer una assistència sanitària més humana i per tant més ètica.

En primer lloc, doncs, crec que caldria informar degudament els professionals de la salut de les funcions i atribucions d’aquests Comitès d’Ètica Assistencial, que van molt més enllà de la redacció d’un codi ètic, que en tot cas s’hauria de vetllar pel seu compliment; així com caldria que quedés clar quins són els mecanismes per a adreçar-s’hi, i quines les casuístiques que caldria posar a la seva consideració

En segon lloc una de les tasques importants a tenir en compte seria la formació dels propis professionals en temes amb un clar component ètic: el Consentiment Informat, els drets dels malalts, la limitació de l’esforç terapèutic, etc

I en tercer lloc, caldria que els usuaris disposessin també de la suficient informació sobre les funcions dels CEA. A nivell d’usuari, tothom sap que en els hospitals hi ha diferents serveis com pot ser el de pediatria, el de geriatria, el servei religiós.... però ningú els informa que hi ha un CEA a disposició tant del malalt com de la família per assessorar-los en qualsevol dilema de caràcter ètic que pugui sorgir.

Probablement, representa un canvi de concepció del que han de ser els Comitès d’Ètica Assistencial. Perquè, tal com indica J. Wilson*, “prendre’s l’ètica de debò significa un canvi institucional i individual”.

* Wilson J., i altres “Health care ethics committees. The next generatiom”. American Hospìtal Publishing. Chicago, 1993

Decisions clíniques al final de la vida

2008-12-21T04:18:00.000-08:00

Dimecres passat, dia 17 de desembre, es va celebrar el primer Seminari d’Ètica: Decisions clíniques al final de la vida . Noves perspectives, organitzat pel Col·legi Oficial Infermeria de Barcelona. El seminari va anar a càrrec de la Sra. Ester Busquets, professora de Bioètica.

Va ser un seminari molt interessant i participatiu. A nivell de resum l’Ester Busquets va exposar que actualment des de l’Antropologia ens preguntem “Que és una persona ?” És difícil acceptar que som persones, que haurem de morir i que continuen oberts els interrogants de “Per que hem de morir?”, “Per que hem de patir?”. La ciència no respon a aquestes preguntes ja que hi ha grans interrogants respecte a l’existència humana i, a diferència dels animals, l’home sap que ha de morir. S’aprèn a morir després de reflexionar-hi, però hi ha una incapacitat per assumir la finitud. Tal com deia B Pascal, al segle XVII, “No havent pogut trobar remei a la mort. Els homes han decidit de no pensar-hi”.

Hi ha un canvi d’escenari en la manera de morir. Actualment un 70-80% de les persones moren fora de casa. El principal protagonista, el moribund, passa els seus darrers dies envoltat d’unes persones i d’un entorn desconegut, escenari molt diferent del de temps enrera quan la persona moria a casa. Acompanyat de la família i dels amics, tothom, inclosos els nens, vivia la mort com una cosa natural, de la qual se’n podia parlar obertament i el moribund es podia acomiadar de tothom a casa mateix. Aquest tema el tracta molt bé, d’una manera clara i entenadora, Philippe Ariès en el seu llibre Historia de la muerte en Occidente. Desde la Edad Media hasta nuestros dias

L’Ester Busquets també ens va proporcionar un article molt interessant per llegir sobre “Etica y muerte digna: propuesta de consenso sobre un uso correcto de las palabras”, de Pablo Simón Lorca que val la penar conèixer ja que es tracta de consensuar i clarificar el sentit de paraules com l’eutanàsia. Segons aquest article, hi ha 5 escenaris en relació a la presa de decisions clíniques al final de la vida . Aquests cinc escenaris són: Eutanàsia i suïcidi assistit , limitació de l’esforç terapèutic, rebuig de tractament, sedació pal·liativa i suspensió mèdica per mort.. Tots aquests temes es van tractar àmpliament en el Seminari.

Crec que jornades, seminaris, cursos que tractin temes tan importants com aquests o relacionats amb l’Ètica o la Bioètica ens ajudarien a tots el professionals de la salut a reflexionar i entendre alguns aspectes bàsics de la nostra tasca.

Seminaris de formació en ètica

2008-12-13T08:28:00.000-08:00

Aquest proper dimecres, dia 17 de desembre, comencen els Seminaris de formació en ètica, organitzats pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona.

La primera sessió tracta el tema de les Decisions clíniques al final de la vida. Noves perspectives i anirà a càrrec d’Ester Busquets, professora de Bioètica.

Penso que aquestes jornades poden ser molt interessants ja que parlen de temes tant importants i d’actualitat relacionats amb la Mort: la incapacitat per assumir la finitud, el procés de morir, la qualitat de vida, la reivindicació de l’autonomia; amb les Intervencions al final de la vida: l’obstinació terapèutica, la limitació de l’esforç terapèutic, l’eutanàsia, el suïcidi assistit i les cures pal·liatives; i amb el rol de la infermera en el final de la vida.

Molts d’aquests temes, d’alguna manera, ja els he anat comentant a en el meu bloc

· Respectar el dret a decidir
· Cures pal·liatives o acarnissament terapèutic
· El malalt té autonomia
· El dret a decidir sobre la nostra vida

La propera setmana espero poder explicar el que ha donat de si aquesta jornada

Les habilitats de comunicació

2008-12-06T10:28:00.000-08:00

Sembla que tothom té força clar que la professió d’infermeria es centra en el tenir cura i en la promoció de la salut de les persones. El tenir cura i la promoció de la salut no es resolen simplement amb habilitats i coneixements tècnics, sinó que precisen d’una tracte humà i directe amb el malalt i amb els seu entorn familiar.

Les infermers dominem prou bé les habilitats tècniques, però a vegades ens és més difícil dominar les habilitats de comunicació. Les habilitats de comunicar són imprescindibles per tenir una bona relació amb el malalt, usuari dels serveis de salut, per tal d’establir-hi una relació de confiança. És el que parlava en un article anterior d’aquest blog: La relació de confiança en el malalt.

En aquest mateix sentit és interessant l’article que ha escrit la Begoña Román Maestre, Doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona i Directora de la Càtedra d'Êtica de la Universitat Ramon Llull sobre La gestión de la confianza y la transparencia : reflexiones desde la organización sanitaria.

Us el recomano

Fuga d'infermeres?

2008-11-30T08:13:00.000-08:00

Aquesta setmana es van celebrar les III Jornades Multidisciplinars Catalanes de Residències de la Gent Gran, a Bellaterra, en les quals es parlava dels problemes específics d’aquest sector i s’advertia de la fuga de professionals cap a altres àmbits sanitaris, on es troben millors condicions professionals.

Quan parlem de les professionals d’infermeria sovint pensem en les infermeres que treballen en els centres hospitalaris, a l’Atenció Primària o al sector sociosanitari, però fàcilment s’obliden aquestes altres que treballen a les Residències.

És ben sabut que al país hi ha una manca generalitzada d’infermeres, i això fa que les professionals optin per buscar llocs de treball que els ofereixen millors condicions d’horaris, econòmiques i de menys pressió assistencial. De manera que comença a ser habitual que infermeres del sector hospitalari prefereixin passar a l’Atenció Primària, i que infermeres que treballen al sector sociosanitari o a les Residències es passin als centres hospitalaris.

No és tant qüestió que no hi hagi persones interessades en treballar en un determinat àmbit sanitari, com que la societat no valori adequadament cadascun d’aquests àmbits. Mirant les condicions de treball dels professionals de les Residències és evident que per més vocació i interès que hi hagi per la Geriatria és absolutament normal que els professionals acabin buscant altres opcions on sigui mínimament reconegut el seu treball.

Els professionals opten per un lloc de treball on es puguin realitzar professionalment, on el seu treball sigui valorat, reconegut i compensat també a nivell econòmic. No cal donar-hi més voltes: mentre això no sigui així, serà difícil que hi hagi infermeres que vulguin treballar en aquests centres.

Article recomanat

2008-11-22T10:23:00.000-08:00

La setmana passada parlava del cas de la Hanah Jones, la nena britànica de 13 anys greument malalt de leucèmia que, després de molts anys de tractaments i de patiments, ha rebutjat que se li faci un trasplantememt de cor, cosa que suposa tenir moltes més possibilitats de morir en un termini relativament curt.

Avui us recomano l'article Cuando el Principe Enano se enfrenta al sufrimiento de Maria E Gauradíaz Espinosa. L'article està publicat a la revista de bioètica & debat de l'Institut Borja de Bioètica, i tracta molt encertadament dels malalts més joves als quals, més encara que als adults, massa sovint es negligeix els seus drets basats en els quatre principis ètics.

Respectar el dret a decidir

2008-11-15T10:34:00.000-08:00

Aquesta setmana ha sortit als mitjans de comunicació el cas de l’Hannah Jones la nena britànica de 13 anys que ha rebutjat un trasplantament de cor, sabent que això probablement li representa una esperança de vida molt curta. Des dels 5 anys que patia una leucèmia greu, i de resultes de diferents tractaments també tenia afectat el cor. Tenia, doncs, l’opció del trasplantament, sense una garantia plena de l’èxit de l’operació, o deixar que la malaltia seguís el seu curs. Cansada com estava d’intervencions i tractaments agressius va decantar-se per aquesta segona.

En aquest cas es posa de manifest la necessitat de respectar el dret de tota persona a decidir sobre la seva pròpia vida, com a principi ètic del dret a l’autonomia. És cert que es tracta d’una nena de 13 anys, però després del que ha patit durant tots aquest anys ha demostrat prou maduresa com decidir com acabar els seus últims dies de vida.

Massa sovint, aquest dret fonamental es vulnera des del moment que no es dóna la suficient informació a la persona que pateix una malaltia greu, per tal que pugui decidir sobre la seva vida. I quan es disposa de la informació sempre hi ha qui troba excuses per a negar-lo.

Aquesta idea, certament, topa amb determinades visions religioses de caràcter fonamentalista que pretenen fer veure que la vida i la mort és una qüestió divina, i que per tant no ens pertany a nosaltres decidir. Però d’altra banda, sembla que s’accepti que el qui tingui aquest poder de decisió sigui el personal sanitari, que en situacions de extrema gravetat i fragilitat del malalt sovint opta per allargar-li innecessàriament la vida , allargant-li també el sofriment, sense cap esperança de recuperar un mínim de qualitat de vida.

Caldria valorar, doncs, si és ètic limitar l’esforç en el cas de l’aferrissament terapèutic

La utilitat o inutilitat d'un estudi

2008-11-09T04:08:00.000-08:00

Era el 21 de febrer de 2007 quan el Consell de Diplomats d’Infermeria de Catalunya va presentar un treball d’investigació a totes les direccions dels hospitals de Catalunya, sota el títol de “Recomanacions de la dotació d’infermeres a les unitats d’hospitalització. Factors que influeixen la pràctica infermera”. La Direcció de l’estudi l’havia portat la Sra. Lena Ferrús, després d’haver fer múltiples entrevists a diverses Direccions d’Infermeria, i a altres professionals.

Tal com diu el document, aquest treball tenia l’objectiu de “aportar unes recomanacions per a la dotació d’infermeres a les unitats d’hospitalització, amb la finalitat de contribuir a uns millors resultats de salut sensibles a les cures d’infermeria“. La intenció, doncs, era molt bona, el document és d’una gran qualitat i les aportacions són molt interessants. Ara bé, tal com sol passar en aquesta mena d’estudis, tot l’esforç esmerçat en la seva realització al final es redueix a la seva edició i poca cosa més. És el destí de molts d’aquests estudis que semblen més destinats a justificar l’entitat o organisme que els encarrega que no pas a complir una determinada funció, com segurament pretenien els seus autors. S’encarrega l’estudi, es publica, i després es prescindeix de si s’aplica o no.

No sé si el Col·legi fa un seguiment per saber si es compleixen les recomanacions finals de l’estudi, però dóna la impressió que els centres hospitalaris continuen amb els seus criteris més economicistes que no d’avançar en la línia dels objectius que marca aquest estudi

A nivell d’exemple, en el document es diu “Les infermeres, moltes vegades, es troben en el dilema de fer unes cures excel·lents i no tenir temps suficient.” I continua dient “Aquesta pressió i la desorganització comporta no tenir temps per a reflexionar i fer un judici professional”, o encara “Quan la dotació no es l’adequada a les necessitats dels malalts, les direccions d’infermeria corrent el risc de no poder assegurar la qualitat i que les infermeres claudiquin en situacions de frustració i burnout”. Probablement els objectius de les direccions des centres hospitalaris no són els de garantir aquesta qualitat assistencial sinó els de optimitzar els recursos.

Seria una llàstima que no s’aprofités adequadament el conjunt d’aportacions ben interessants que van fer els autors de l’estudi.

Ètica per convicció

2008-11-01T12:40:00.000-07:00

La nostra és una professió una mica especial en la mesura que tractem amb persones en situació de vulnerabilitat; i per això són molt importants els principis ètics en l’exercici de la nostra tasca, i d’aquí també la raó de ser dels Comitès d’Ètica assistencials

Ara bé hi ha la possibilitat d’entendre l’ètica de l’exercici de la nostra professió des de perspectives ben diverses. Una cosa és l’actitud ètica entesa com el compliment estricte del que marquen les normatives existents, el just per no poder ser acusats de negligència; i l’altra és entendre l’ètica com una actitud positiva de valorar la dignitat i el respecte que mereix tota persona, més enllà dels drets legalment reconeguts. És el que la professora de bioètica Ester Busquets anomena cuidar per deures o cuidar per convicció o el que també s’ha qualificat sovint com a ètica de mínim o ètica de màxims.

Massa sovint els professionals i les mateixes institucions estem més preocupats per tenir un comportament ètic en el sentit d’evitar possibles problemes de responsabilitat legal que no pas per fer-ho per convicció. Un exemple molt clar és el del consentiment informat; moltes vegades es va a buscar la signatura del malalt per salvaguardar la responsabilitat del professional o del centre hospitalari més que perquè realment es cregui en el dret del malalt a ser informat per tal que pugui prendre amb coneixement de causa les decisions que cregui oportunes. En definitiva, és veure els principis ètics des de la nostra perspectiva i dels nostres interessos, enlloc de veure’ls des de la perspectiva del malalt.

Al capdavall, el malalt és el centre i la raó de ser de la nostra professió, ja que treballem pel malalt i amb al malalt, encara que a vegades sembli que es treballi pel malalt però sense comptar amb ell.

6ª Jornada d'Infermeria de l'Hospital de Viladecans

2008-10-26T03:41:00.000-07:00

Aquest dissabte 25 d’octubre es va celebrar la 6ª Jornada d’Infermeria de l’Hospital de Viladecans, que va resultar ser molt interessant, i seguides per una gran afluència de públic.

Especialment, va ser interessant la conferència sobre “l’Ètica del cuidar” que va fer la Sra Ester Busquets i Alibes, professora de Bioètica i investigadora de l’Institut Borja de Bioètica

Un dels temes exposats va ser el de la vulnerabilitat del malalt. Sovint, quan un malalt arriba a un centre hospitalari es troba en una situació de gran vulnerabilitat, degut a la fragilitat derivada de la pròpia malaltia, però també degut a la inseguretat i la por pel seu estat de salut, i pel fet de trobar-se en un entorn i amb uns professionals desconeguts, dels quals depèn absolutament.

A partir d’aquesta vulnerabilitat pot passar que hi hagi un abús inconscient, per part dels professionals de la sanitat, en no respectar adequadament la seva intimitat i la seva autonomia. És el que pot passar quan s’entra a l’habitació del malalt sense ni trucar a la porta, o quan se’l destapa sense cap tipus de permís, o simplement quan li apliquem qualsevol cura o tractament sense donar-li cap explicació, per pura rutina tractant-lo com una persona que està plenament a les nostres mans

Tenir en compte la vulnerabilitat del malalt i respectar-lo en la seva autonomia personal i en la seva capacitat de prendre decisions és un dels principis de l’ètica del cuidar que hauríem de tenir en compte. En aquest sentit va ser molt positiva la reflexió que en va fer la Sra. Ester Busquets.

Jornades d'Infermeria a Viladecans

2008-10-19T10:48:00.000-07:00

Aquest dissabte, dia 25 d’octubre, l’Hospital Viladecans organitza la 6ª Jornada d’Infermeria, sota el títol de “L’Ètica a la pràctica clínica”

La jornada dura tot el matí del dissabte, i cal destacar-ne la conferència sobre l’Ètica del cuidar” que anirà a càrrec de la Sra Ester Busquets i Alibes, professora de Bioètica i col·laboradora de l’Institut Borja de Bioètica, una taula rodona sobre “ Dilemes ètics a la pràctica assistèncial” i una altra sobre “Els rols emergents en infermeria”

Jornades com aquestes són importants de cara a la conscienciació de la professió, per tal d’intercanviar opinions i punts de vista. I sobretot, de cara a fer possible entre tots l’aplicació dels principis de l’ètica en la nostra tasca, que bona falta fa veient com es treballa en molts centres hospitalaris.

Cures pal·liatives o acarnissament terapèutic

2008-10-11T08:33:00.000-07:00

La medicina ha evolucionat molt en els últims temps, de manera que actualment es poden guarir moltes malalties que abans era inguaribles. Això permet allargar la vida de les persones en la mesura que poden recuperar d’afeccions que en altres temps haurien estat mortals.

Ara bé, això té un límit. Arriba un moment en què la medicina no té més recursos davant de certs processos vitals. La seva funció ja no és la de guarir, sinó la d’evitar el patiment de la persona en situació de malaltia terminal. Tots coneixem malalts als quals en situació de gran vulnerabilitat se’ls continua fent proves i donant tractaments innecessaris que només porten a allargar el patiment del malalt i de la família. Dóna la sensació que alguns professionals de la sanitat en lloc de mirar la globalitat de la persona i la seva situació irreversible, s’obstinen en recuperar la funcionalitat d’un determinat òrgan o d’una part del cos. S’oblida que allà hi ha una persona sense cap perspectiva de recuperació, i que el que pertoca és procurar-li una mort digna, sense més patiment ni allargar-li l’agonia.

En aquest sentit hi ha un article molt interessant publicat a la revista Bioètica & debat, de l’Institut Borja de Bioètica, sobre “ Cuidados Paliativos en el siglo XXI ¿ Hacia el encarnizamiento paliativo?” que subscric plenament. Potser en el sistema sanitari, a part dels coneixements tècnics, fa falta una major dosi de coneixements sobre Bioètica. I aplicar-los.

L'ètica de la intimitat

2008-10-04T12:08:00.000-07:00

Em sembla molt interessant el document que ha publicat la Comissió Deontològica del Col·legi oficial d’Infermeria de Barcelona sobre L’ètica de la intimitat: un repte per a les infermeres. Es tracta d’una de les tasques positives que porta a terme el COIB en la línia de fer reflexionar el nostre col·lectiu sobre els aspectes ètics relacionats amb la professió d’infermeria. El document comença dient que des dels seus inicis els professionals sanitaris i entre ells les infermeres han tingut clar que calia respectar la intimitat dels pacients, i així ho han expressat en els seus codis deontològics, però admet que continua essent massa freqüent trobar-se en situacions on no és té prou cura de la intimitat corporal de la persona o be es vulnera sense cap mirament tant la intimitat psicològica com la informació confidencial.

Fa referència a un estudi fet recentment, centrat en l’àmbit hospitalari, que posa de manifest que a la pràctica hi ha moltes vulneracions d’aquest principi de la intimitat: els comentaris que es fan als passadissos, als controls d’infermeria, a l’ascensor o en la pròpia habitació del malalt, o l’accés indegut a les històries clíniques... Segur que si fem una mica de memòria haurem d’admetre que tots hem fet comentaris indeguts en algun d’aquests espais assenyalats

Com canviar aquesta actitud? Es demanen les autores del document. I apunten que cal en primer lloc repensar el valor que donem a la intimitat, ja que s’ha de considerar un dret humà bàsic. Una intimitat que s’ha d’entendre en totes les seves vessants: el respecte a la intimitat física o corporal, a la intimitat psicològica o interior i a la confidencialitat.

Ara bé. Què cal fer perquè les infermeres respectin la intimitat ? Si bé és clar que aquest principi ètic hauria de ser respectat per iniciativa pròpia i per convenciment de les infermeres, el que no es pot pensar és que els centres hospitalaris no assumeixin la seva responsabilitat en aquest aspecte i no en marquin unes pautes i unes guies concretes. Al capdavall són els centres hospitalaris els qui haurien de vetllar perquè els seus professionals mantinguessin les actituds ètiques adequades.

la professió d'infermeria a les universitats

2008-09-27T10:37:00.000-07:00

Tal com és sabut, a partir de l’aplicació del nou plantejament universitari sorgit de l’anomenat Pla de Bolonya, la carrera d’infermeria adquirirà una rang superior en passar de ser una carrera de 3 a 4 anys.

La nostra professió ha passat ja altres processos de recualificació i de millora del reconeixement acadèmic. En el seu moment els professionals d’infermeria vàrem fer un esforç per fer la convalidació d’ATS a D.I . Va ser un moment en què les infermeres vàrem aprofundir en uns coneixements tècnics i teòrics de la professió assumint cada vegada més la idea que la infermeria era una disciplina amb personalitat pròpia. Ara ens trobem en un altre moment en què es fa un salt qualitatiu.

Per tant, a partir de l’any 2013 començarem a tenir uns professionals amb una carrera de 4 anys més equiparable a qualsevol llicenciatura actual. Això és altament positiu per a la professió, des del punt de vista de preparació acadèmica. I en aquest sentit ens n’alegrem

Ara bé, aquests professionals es trobaran en molts casos amb una realitat que té poc a veure amb els estudis que hauran realitzat. Tindran una millor formació acadèmica però toparan amb la dinàmica dels centres hospitalaris en què s’imposa una gran pressió assistèncial, en què la major part de les activitats que realitza la infermera són delegades i amb un creixent augment de tasques administratives. Una realitat que implica una greu falta temps per exercir la professió tal com s’ha aprés a les universitats.

Si actualment ja hi ha una manca d’infermeres i per tant hi ha poca gent que cursi aquests estudis, i ara incrementem el rigor i l’exigència acadèmica, sense canviar el concepte de com s’ha d’exercir la professió, encara es pot agreujar més la desmotivació dels possibles estudiants.

Benvinguts siguin els nou plans que revaloren la professió d’infermeria, però caldria que els principis que inspiren aquests plans acadèmics arribessin també als responsables polítics i de la xarxa hospitalària del país.

La nostra capacitat no denpèn de la falta de metges

2008-09-20T11:34:00.000-07:00

Darrerament s’ha obert una polèmica sobre les tasques de les infermeres a centres d’atenció primària (CAP). L’ICS ha elaborat unes guies d’orientació de la infermeria, segons les quals aquest col·lectiu atendrà malalts amb patologies lleus en alguns centres d’atenció primària. A parir d’aquesta primera visita amb la infermera, si aquesta no ho té clar o s’ha de prescriure medicació es traspassarà el cas al metge.

Hi poden haver raons per creure que la infermera està prou capacitada per fer una primera valoració del malalt quan es tracta de patologies aparentment senzilles, i sempre que estigui plantejat com un treball en equip amb el personal mèdic. Però entenc que aquesta mesura també pot despertar els seus dubtes en la mesura que si no és fa d’una manera molt escrupulosa, es poden cometre errors. Amb tot, d’errors i problemes ni pot haver, i de fet n’hi ha, quan es posa al capdavant d’un servei un metge que no té la preparació i l’experiència suficient; només cal veure, a nivell de mitjans de comunicació, les nombroses queixes relacionades amb el servei d’urgències.

Entenc que aquesta és una decisió que ha de prendre l’Administració de forma consensuada amb els professionals de la sanitat establint els mecanismes adients per a garantir la seguretat dels usuaris.

Ara bé. Tant si es considera que les infermeres estan capacitades per fer-ho com si es considera que no, el que no té cap sentit és que es justifiqui la mesura per la falta de metges. Si les infermeres estan capacitades, i sembla bé que facin aquesta tasca, ho estant tant si falten metges com no; i si es considera que no estan capacitades, no ho estan, i per tant no poden fer-les, només perquè faltin metges. Seria absurd que ara s’implantés aquesta mesura, i d’aquí a un temps, quan hi hagués més metges disponibles, la mateixa Administració es fes enrere.

Desapareix la professió d'infermeria ?

2008-09-13T10:08:00.000-07:00

Aquest estiu vaig recomanar l’article Enfermeras : Dónde estamos ? d’Evelyn Adam. Es tractava d’un article que fa una mica de ciència ficció imaginant que en un futur, desapareguda la professió d’infermeria, la mateixa societat torna a sentir la necessitat de recuperar-la. Aleshores la gent gran recorda amb nostàlgia que en una altra època, la nostra, hi havia hagut aquesta professió
.
Pot semblar exagerat, però, realment sembla una descripció fidel de cap a on s’encamina la professió d’infermeria. Teòricament, a les universitats es defineix la ciència d’infermeria com l’art i la ciència del cuidar. I d’acord amb aquesta idea apareixen molts llibres i articles on es parla de l’ètica del cuidar, del que implica d’atenció personalitzada i de contemplar la globalitat del malalt i no només la malaltia... com l’eix vertebral de la infermeria. Es a dir que presentem a nivell teòric i a nivell ideal una professió abocada a l’atenció individualitzada de la persona.

En canvi la realitat sembla que va per un camí completament diferent. Cada vegada més, a la infermera se li carreguen més tasques burocràtiques i se li dóna moltes menys possibilitats de fer aquesta feina de tenir cura que tan bé es defineix a nivell teòric.

L’organització dels centres sanitaris cada vegada tendeix més a limitar el temps imprescindible per fer una bona atenció i estar amb el malalt: Passem més estones omplint papers i davant l’ordinador que amb els malalts.

Abans una infermera podia dedicar una bona part del seu temps a fer valoracions d’infermeria, una bona recollida de dades, parlant molt més amb al malalt. Això permetia que s’iniciés des del moment de l’ingrés una relació de confiança, clau per satisfer les necessitats bàsiques del malalt, que no solament són de guarir-li la malaltia, cosa que no sempre és possible, sinó també de donar-li la sensació de benestar i de confort.

Sembla que les directius que es donen des l’Administració, vagin encaminades a fer realitat el mal presagi que descriu molt bé l’Evelyn Adams. A no ser que els professionals d’infermeria ens hi rebel·lem, i comencem a fer alguna cosa

Ara s'adonen que falten infermeres ?

2008-09-06T10:22:00.000-07:00

Un cop passades les vacances, tot torna a la normalitat. I aquest bloc també.

Aquest estiu, precisament, el Consell de Col·legis de Diplomats en Infermeria de Catalunya treia una nota dient que calia crear 500 noves places universitàries d’infermeria.

Tenint en compte que fa uns quants anys que la sanitat catalana pateix una manca greu d’infermeres, que es digui ara que cal crear noves places universitàries volt dir que hi ha hagut una molt mala planificació per part de l’Administració.

Sembla difícil de creure que no hi hagi persones interessades en cursar una carrera universitària que dóna accés a una feina segura, quan molts universitaris acaben els seus estudis sense poder treballar en una feina relacionada amb el que han estudiat.

Per tant, hauríem de concloure que no solament s’ha planificat malament, sinó que s’ha infravalorat d’una manera exagerada la professió d’infermeria oferint unes retribucions i unes condicions de treball gens engrescadores.

Aquí hi ha hagut uns errors de gestió, però sobretot una escassa voluntat per tenir la cura necessària en un tema tant important com és la sanitat. Tant parlar de les prioritats del Govern en mantenir fomentar l'estat del benestar i resulta que descuiden un col·lectiu com el de la infermeria, clau en el sistema sanitari.

Una lliço d'infermeria

2008-08-18T11:04:00.000-07:00

He llegit amb molt d’interès el llibre Infermeres catalanes a la Guerra Civil espanyola coordinat per Roser Valls, Diplomada en Infermeria, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació, i Catedràtica de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona . Aquest llibre explica a traves d’uns casos concrets la situació de la infermeria durant la República i la Guerra civil espanyola

En la primera part es dóna una visió general de la infermeria durant aquesta època i en la segona part hi ha uns relats biogràfics de les infermeres que varen viure la guerra Civil espanyola i que varen treballar en unes condicions realment molt dures.

És evident que no es pot comparar la situació d’aquella època amb l’actual, però sobta veure l’esperit d’aquestes professionals i la voluntat de procurar una atenció humana i integral, per més adverses que fossin les condicions, que ja ens agradaria trobar més sovint en els nostres hospitals.

Un llibre, doncs, ben recomanable, no solament pel que té de document històric, sinó per la lliçó que ens dóna a una societat com la nostra molt tecnificada, però que no sempre és capaç d’atendre el malalt com a persona en tota la seva integritat.

http://blocdebellvitge.wordpress.com/2008/05/08/infermeres-catalanes-guerra-civil-espanyola/

Article recomanat

2008-08-09T11:22:00.000-07:00

Recomano l’article publicat pel Col·legi Oficial Infermeria de Barcelona
Infermeres : On estem ?
d’Evelyn Adam
http://212.9.72.18/uploadsBO/Noticia/Documents/EVELYN%20ADAM.PDF

Jornada sobre Ètica de les cures pal·liatives

2008-07-12T04:27:00.000-07:00

El dia 10 de juliol vaig assistir a la jornada “Ètica de les cures pal·liatives” organitzada per la Universitat d’estiu Ramon Llull. Va ser una jornada molt interessant.

Una primera ponència va anar a càrrec de Joan Mir, professor de Bioètica de la Universitat de Vic i col·laborador de l’IBB, que va exposar la Visió antropològica de la mort. La mort és sempre una experiència indirecta, ja que ningú en pot parlar com a experiència personal. El que ha canviat és la manera de morir: mentre que en èpoques medievals calia morir bé, envoltat de la família, ja que hi havia en joc una vida eterna o una condemna, ara la gent mor a majoritàriament a l’hospital. La mort ja no se’ns fa present a casa sinó que tendim a ocultar-la i reprimir-la, com si es tractés del final de les intervencions mèdiques.

La segona ponència Història de les cures pal·liatives i situació actual a Catalunya i Espanya va anar a càrrec del Dr. Enric Benito, Coordinador de la Unitat de Cures Pal·liatives Hospital Sant Juan March de Palma de Mallorca. Va fer una revisió sobre el concepte de malaltia i període terminal, les necessitats de les persones en aquest període i el que representen les cures pal·liatives com a resposta a aquestes necessitats. Per això caldria un model d’organització diferent amb un equip multiprofessional amb vocació, formació i dedicació específica; i una estructura de l’entorn adaptada.

El Dr. Antoni Pascual, metge de la Unitat de cures pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau, Expresident de la Secpal, va presentar Ètica de la sedació en cures pal·liatives on va exposar les actuacions pal·liatives, el control de símptomes, el suport emocional i les decisions ètiques que comporta la sedació

Hi va haver una taula rodona sobre Les cures pal·liatives: un equip al servei de la persona tant a l’hospital com a domicili, en la qual van participar la Dra, Montse Soldevila, geriatre de Hospital de la Santa Creu de Vic; Esther Valverde, infermera de PADES Mataró-ICS; Sra. Imma Serra, treballadora social de l’Hospital de la Santa Creu de Vic; i Dolors Mateo, psicòloga, de l’equip cures pal·liatives del consorci Sanitari de Terrassa. Cadascun d’ells van exposar el seu treball en el camp de les cures pal·liatives des de la seva pròpia disciplina.

La darrera ponència va anar a càrrec del psicopedagog Alfons Gea, responsable del Servei d’atenció al dol de Terrassa, que va parlar sobre Acompanyar en el dol. Va exposar el fet que estar malalt és sofrir no tant sols la malaltia física, sinó també d’altres pèrdues de les quals costa ser-ne conscient, i més expressar-les. I va fer un recorregut per les diferents etapes en el camí de les pèrdues.

Tota la jornada em va semblar molt profitosa tant per l’interès dels temes, com per la qualitat dels ponents.

Article recomanat

2008-07-01T11:39:00.000-07:00

Recomano l’article La Relación Clínica en las sociedades democráticas de Azuzena Couceiro, professora d’Història i Teoria de Medicina i Bioètica a la Universitat Autònoma Madrid. L’article ha sortit editat a l’edició especial nº 50 de la revista bioètica&debat de l’Institut Borja de Bioètica http://www.bioetica-debat.org/contenidos/b&d/bioetica50cast.pdf

Reconeixement de la feina ben feta

2008-06-15T10:54:00.000-07:00

Fa uns mesos vaig escriure un article sobre les notes d’agraïment que sovint apareixen a la premsa, referint-se al tracte humà rebut pel personal sanitari. Es podria dir que aquesta mena de felicitacions per la feina feta són innecessàries en la mesura que és obligació de tot professional procurar fer bé la seva feina. Però també és cert que, almenys en el nostre cas, no sempre es té tan clar què vol dir exactament fer bé la nostra feina. El malalt que ha de recórrer a un centre hospitalari espera que atenguin el seu problema de salut, i alguns professionals potser també limiten la seva tasca a administrar degudament les cures necessàries. Però precisament aquestes notes d’agraïment no acostumen a ser per les atencions tècniques rebudes, que aquestes sí que es donen per descomptat, sinó per aquests altres aspectes més propis d’una ètica del cuidar.

Però tan gratificant pot ser llegir una nota d’agraïment a la premsa quan prové d’un usuari, com sentir aquest reconeixement des d’un punta de vista més professional per part del Centre hospitalari. En qualsevol tipus de feina és important que els professionals se sentin valorats perquè això els estimula a continuar i a millorar. En el nostre cas, a més, aquest estímul ho seria també per a aplicar un determinat model d’infermeria basat en l’ètica del cuidar.

Aplicació dels models d'infermeria

2008-06-07T07:33:00.000-07:00

Tant a nivell acadèmic de les Escoles d’Infermeria com a nivell de la bibliografia existent, es fàcil trobar explicitats diferents models d’infermeria. Ara bé, a l’hora de la veritat sembla que els centres hospitalaris concebeixen unes Direccions d’Infermeria com a simples gestores de personal. És a dir que, sovint, ni tan sols hi ha la intencionalitat de fer dels càrrecs directius del nostre àmbit professional uns impulsors o incentivadors d’una determinada manera d’entendre la nostra professió. Es dóna per suposat que el personal d’infermeria ja disposa d’una línia concreta a seguir o, pitjor encara, que no cal que en tinguin.

Així s’entén que no s’encomani a aquestes Direccions d’Infermeria l’aplicació de cap model concret i molt menys fer que el conjunt dels professionals d’infermeria vagin assumint cap mena de filosofia. El meu entendre, les infermeres hauriem d’anar rebent directrius i informació constant sobre l’exercici de la nostra professió per tal que el treball d’infermeria tingui coherència, al si de cada centre, en base a uns principis ètics. Potser no és, pel que es veu, una necessitat sentida pels gestors dels centres hospitalaris, però sí que ho és per les mateixes infermeres que valorem la nostra tasca professional.

Hi ha moltes infermeres que han tractat sobre aquest tema. Ho descriu molt bé, per exemple, en Ramon Alcoberro a la seva pàgina Web, en l’apartat que porta per títol INTRODUCCIÓ A LA BIOÈTICA.

El malalt té autonomia ?

2008-05-31T11:01:00.000-07:00

Ens aquests moments s’ha escrit prou, a nivell teòric, sobre l’autonomia del malalt / usuari com a principi ètic en l’atenció sanitària. Per exemple, la Montserrat Busquets parlant dels objectius generals del cuidar fa referència al principi ètic de l'autonomia i diu que “...implica el respeto a la autonomía del paciente-usuario o cliente y la ayuda a que pueda expresar sus necesidades, sus creencias y valores y que pueda obtener la información suficiente y la atención que precise. El consentimento es la pieza clave de la autonomía, no solo como requerimiento legal en algunas ocasiones, sino como parte integrante de cualquier cuidado o atención. Actuar sin el consentimento del paciente solo debe hacerse cuando estamos seguros de que la autonomía de la persona está comprometida porque no comprende el alcance, ni las repercusiones de su actuación. Todo y en estos casos el proceso de información de lo que va a realizarse y de sus motivos sigue siendo la garantía de un buen cuidado “

Ara bé la realitat es ben diferent. Quan una persona està hospitalitzada no sap ni se l’informa que té tot el dret a decidir. Però és que en molts casos encara que manifesti la seva voluntat de no ser tractat d’una determinada manera, o de saber la veritat de la seva malaltia, el més habitual és que no se li faci cas i que el professional de la salut continuï actuant segons el seu criteri, que sovint consisteix en mirar més la malaltia a guarir que la persona en tota la seva integritat.

D’una banda el professional de la salut considera que el malalt no té suficients criteris per opinar, i de l’altra coacciona o informa de manera parcial i esbiaixada el malalt i la família de manera que acaben cedint a la voluntat del professional. Això es veu sobretot en situacions de malalties terminals i irreversibles en què tant el malalt com els familiars preferirien no allargar l’agonia, i malgrat tot es practica un aferrissament terapèutic que no porta enlloc, tret d’allargar patiment al malalt i a la família.

Queda molt bé a nivell teòric parlar de l’autonomia del malalt, del respecte al malalt, de la dignitat del malalt... però moltes vegades no té res a veure amb el que passa en la pràctica diària Podem dir, doncs, que a nivell general persisteix el model paternalista que alguns teòrics afirmen que ja està superat.

Tenir cura, un compromís ètic

2008-05-24T10:54:00.000-07:00

Aquest darrers dies estic rellegint coses sobre el tema del tenir cura o l’ètica del tenir cura, un tema que crec que és molt interessant, en la mesura que és un valor fonamental en la infermeria. Tot i que els professionals procurem tenir-lo en compte en la praxi diària, fins i tot sense tenir-ne coneixements teòrics, és un tema poc desenvolupat, sense massa divulgació als centres sanitaris i amb escasses orientacions sobre la seva aplicació.

Un dels textos que he llegit recentment i que he trobat molt interessant es L’ÊTICA I L’ESTÈTICA DEL TENIR CURA de l’Ester Busquets, que va presentar a les Jornades d’Ètica i Bioètica en infermeria a l’Associació Catalana d’infermeria els dies 25 i 26 d’octubre del 2007 L’Ester Busquets és infermera i filosofa , responsable d’infermeria de Institut Borja de Bioètica. Professora associada de bioètica i ètica professional a l’escola Universitària de Ciències de la Salut de la Universitat de Vic, i professora i col·laboradora d’ètica professional de l’Escola Universitària d’infermeria de Sant Joan de Déu ( UB )

En aquesta mateixa línia, a la revista Annals de Medicina volum 91 nº 2 / abril, maig, juny de 2008, hi ha un article molt interessant de la Montserrat Busquets, professora titular de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona sobre LA IMPORTÀNCIA ÈTICA DEL TENIR CURA. És un article que recomanaria a totes les infermeres perquè crec que desenvolupa molt bé la idea del tenir cura. Comparteixo plenament la preocupació que manifesta la Montserrat Busquets amb tot un seguit d’interrogants: “per què tenir cura no aconsegueix impregnar la filosofia dels centres i institucions sanitàries ? per què costa tant explicar què és el que fa una infermera? Per què tenir cura depèn, en moltes ocasions, de la manera de fer particular de cada professional? Per què molta formació i recerca tenen, encara, només un enfocament biologista? Com ho podem fer per plantejar a la societat la filosofia del tenir cura com un bé?”

També en parlava la Dra. Anne Davis en la conferència que va fer sobre TENIR CURA I L’ÈTICA DEL TENIR CURA EN EL SEGLE XXI : QUÈ SABEM I QUÈ HEM DE QÜESTIONAR

Crec que les infermeres tenim interioritzat la idea de tenir cura. Però, moltes vegades no ens és possible aplicar-la correctament, degut a la forta pressió assistencial, o que hi ha situacions en què per establir una adequada relació necessitem compartir amb el malalt un cert temps. Sovint, no és possible degut a la dinàmica pròpia dels centres hospitalaris, com poden ser plantes de curta estada, C.M.A, en què és molt difícil establir una relació aprofundida amb el malalt / usuari de la salut; i en d’altres casos per la manca de formació dels mateixos professionals, ja que se solen prioritzar temes de formació més tècnica que humanística.

Com a col·lectiu hauríem de ser conscients de l’existència del problema, i seria important i necessari fer un esforç entre totes per tal de canviar la situació, tal com ja exposava en un article d’aquest blog sobre EL ROL D'INFERMERIA, PER DEFINIR, ENCARA? . Segueixo preguntant-me sobre aquests temes, i sobre qui hi hauria de donar respostes o fer les propostes adients per tal de no haver de continuar fent les mateixes preguntes: El Col·legi d’Infermeria?, els Centres Sanitaris? La Conselleria de salut?. Som el col·lectiu més nombrós del sistema sanitari, i per tant tenim un pes específic molt important, encara que possiblement sense ser-ne prou conscients. Seria bo fer una reflexió sobre el que podem fer en aquest camp els professionals d’infermeria..

L’article de la Montserrat Busquets acaba dient: “La nostra responsabilitat avui és irrenunciable: tenir cura pot ser una important ajuda en la millora de la salut de la població. Aquest és el nostre compromís ètic”.

La bioètica en els centres hospitalaris

2008-05-17T09:33:00.000-07:00

Catalunya ha estat pionera a nivell europeu en els estudis de Bioètica, essent un dels principals impulsors el Dr. Francesc Abel, fundador i actual president de l’Institut Borja de Bioètica i que ja va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva tasca. Ell ha estat iniciador i impulsor de Comitès d’Ètica Assistèncial en diversos centres assistencials i des de l’Institut Borja de Bioètica s’està fent una molt bona feina en el camp de la docència d’aquesta matèria. La bioètica pot i ha de portat a nivell sanitari una visó més humana de la relació entre el malalt i els professionals de la salut o les institucions sanitàries.

Ara bé, en la pràctica diària la bioètica continua sent una assignatura pendent dels centres hospitalaris de manera que sovint no és tinguda massa en compte a l’hora d’avaluar les praxis professionals . I com a màxim es constitueixen uns comitès d’Ètica per a resoldre o posicionar-se en aquells casos més rellevants o conflictius. Per exemple, sovint els centres hospitalaris organitzen molts cursos per al seu personal, des d’aspectes tècnics de la professió fins a d’altres de més col·laterals com ara d’anglès o d’informàtica, però rara vegada trobem cursos relacionats amb la bioètica. En tot cas, si hi ha algun professional interessat amb el tema, s’ho ha de fer pel seu compte sabent que probablement els seus coneixements en bioètica no se li tindran gaire en compte.

La bioètica no és un només un plantejament filosòfic, sinó que té aplicacions pràctiques molt concretes com ara el respecte a l’autonomia del malalt, el dret a tenir o a no tenir informació, el dret a decidir, la possibilitat de refusar tractaments, el consentiment informat.... Tant de bo que fóssim també pioners en implantar els principis de la bioètica en la nostra pràctica diària!

Retardar la jubilció per manca d'infermeres?

2008-05-10T11:00:00.000-07:00

Aquests darrers dies, coincidint amb el Dia Internacional de la Infermera, han sortit a la llum unes dades ja prou conegudes sobre la manca d’infermeres. Que es digui, ara, que falten 20.000 infermeres a Catalunya, i més si es vol arribar al nivell europeu, significa que hi ha hagut una mala planificació. Si entenem la importància del paper de la infermeria caldria haver previst la capacitat de formar els suficients professionals i donar-los prou al·licients econòmics i de condicions de treball. Si falten infermeres es perquè la gent creu que és una professió poc atractiva .

Ara bé, que davant la situació de la manca d’infermeres a la Consellera de Salut Sra. Marina Geli se li acudeixi dir que les infermeres ens podríem jubilar als 70 anys, em sembla una bestiesa. I,a més, demostra un gran desconeixement de la professó, així com la improvisació amb què treballa aquest Departament, fins al punt que l’endemà mateix ho va haver de rectificar.

En el món de la infermeria com en qualsevol altra professió és possible que algunes persones per a determinades feines vulguin i puguin jubilar-se més tard. De la mateixa manera que d’altres vulguin i puguin fer-ho abans. En aquest sentit sí que seria bo que hi hagués molta més flexibilitat per part de l’Administració.

Personalment, treballant a l’Àrea Hospitalària no em veig als 65 anys aixecant malalts, mentre que és molt possible que en altres àrees es pugui continuar més enllà d’aquesta edat sobretot si la persona s'hi sent realitzada. Però de cap manera es fer una proposta d'allargar la vida laboral pensant-ho com a sistema per a suplir la manca d’infermeres.

La relació de confiança en el malalt

2008-05-03T11:30:00.000-07:00

Sembla generalment admès que en la nostra tasca professional és molt important una relació de confiança entre el malalt i la infermera. I una bona oportunitat per iniciar aquesta bona relació de confiança és en el moment de l’ingrés, al fer la recollida de dades. Quan parlem d’una bona recollida de dades hem de pensar que estem fent les tasques pròpies d’infermeria, el tant anomenat rol autònom.

És normal que el malalt, malgrat pugui tenir una aparença tranquil·la, tingui un estat d’ànim alterat motivat per l’ansietat, la por, la inseguretat, el desconeixement del lloc i del personal... Pel malalt l’hospital és un lloc desconegut, on moltes vegades s’estableixen relaciones asimètriques que afecten la seva autonomia i la seva llibertat com a persona. Per tant, una bona acollida pot alleugerir la tensió del malalt i a la vegada ha de ser, tal com deia abans l’inici de la relació infermera-malalt que propiciarà una major participació i col·laboració dins del procés assistèncial.

Aquesta primera atenció al malalt no només ha de servir perquè se senti ben acollit i vagi agafant confiança amb nosaltres, sinó també perquè el personal d’infermeria pugui començar a tenir un primer coneixement de la situació del malalt

· Del seu estat d’ànim, de les pors i del nivell d’angoixa
· Del coneixement i percepció que té de la seva malaltia
· Del seu caràcter i manera de ser
· Del seu entorn social i familiar.

La deshumanització dels grans centres hospitalaris, però, ens porta sovint, per manca de temps o per desinterès dels responsables d’infermeria, a obviar aquest primer pas, i a tractar els malalts com a elements inerts, com a cossos a cuidar, però no com a persones amb tota la seva complexitat. És per això que considero molt important recuperar aquesta pràctica d’infermeria de la recollida de dades del malalts, cosa que implica temps i dedicació.

Cuidar des d'una perspectiva integral

2008-04-26T11:34:00.000-07:00

Sovint als mitjans de comunicació apareixen cartes de malalts o familiars agraint les atencions rebudes. Habitualment no es tracta d’un agraïment per qüestions de caràcter tècnic, ni tant sols pel fet d’haver guarit una malaltia, sinó pel simple fet del tracte humà que se’ls dispensat. Això en d’altres professions no sol passar; es dóna per suposat que el professional ha de fer bé la seva feina

Però, en el nostre cas és diferent ja que el malalt i la família es troben en una situació de vulnerabilitat i d’angoixa i, per tant, tot i que són molt importants les cures i els tractaments tècnics, tant importants són també l’acolliment, el tracte humà i personalitzat que, a més, pot ser decisiu en el moment d’afrontar situacions difícils.

A nivell teòric tots entenem així la nostra professió, amb una vessant tècnica i una vessant que entén la persona d’una manera holística. Ara bé, a la pràctica no sempre és possible una pràctica d’infermeria d’acord amb els principis d’una ètica del cuidar. Des de les mateixes institucions hospitalàries massa vegades no es facilita aquest tipus de cuidar que implica dedicació, temps i recursos. És el que hem parlat altres vegades en aquest Bloc sobre la preponderància dels criteris i els objectius dels gestors per sobre dels criteris i els objectius d’infermeria.
Nota. Aquesta reflexió ve el cas per la publicació aquesta setmana de la carta dels familiars de la Serafina, una malalta que vaig cuidar aquests últims dies, publicada El 9 Nou d’Osona, el dia 25 d’abril.

El lideratge d'infermeria

2008-04-19T10:10:00.000-07:00

Un tema recorrent en el camp de la infermeria és el de la relació, sovint contraposada, entre els professionals d’infermeria i els gestors o administradors de centres hospitalaris. Un tema que apareixia, per exemple, en el Butlletí Informatiu del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona corresponent al mes de març.

Tothom constata que els interessos i les necessitats dels gestors són diferents pel que fa als objectius, de manera que sovint pot haver-hi tensions en la mesura en què els professionals d’infermeria poden considerar que els estan dificultant l’exercici la seva tasca amb la professionalitat que voldrien.

Aquesta disparitat d’objectius la trobaríem també en moltes altres professions, perquè sempre hi ha l’interès d’uns professionals per fer la seva feina amb el màxim de rigor que no quadra amb l’interès dels qui tenen la responsabilitat de fer viable, sobretot econòmicament, el servei.

Són, doncs, dos enfocs que poden semblar contradictoris, però, que de tota manera es necessiten l’un a l’altre. Per tant, entendríem l’existència d’aquestes tensions i la necessitat d’arribar a consensos i acords entre els dos col·lectius per tal de fer compatible la viabilitat del servei amb un màxim de rigor professional.

Ara bé el que no sembla tan normal és que, sovint, les Direccions d’Infermeria i els comandaments intermitjos actuïn molt més com a representants del col·lectiu gestor que del propi col·lectiu d’infermeria. Es a dir que hi ha comandaments d’infermeria que, en lloc de defensar davant dels gestors les necessitats de recursos humans i materials, per tal que les infermeres puguin desenvolupar el seu rol propi, actuen com a representants dels gestors posant als professionals d’infermeria tots el condicionats o limitacions a conveniència o d’acord amb els criteris de la gestió econòmica.
La infermeria necessitaria unes Direccions i uns comandaments intermitjos que realment exercissin una funció de lideratge del col·lectiu d’infermeria per tal de defensar que es pugui desenvolupar adequadament la pròpia disciplina d’infermeria. I a tot cas negociar i pressionar als gestors per que prenguin consciència i assumeixin en la mesura que sigui possible, el punt de vista professional

El cannabis, una novetat terapèutica?

2008-04-12T09:27:00.000-07:00

Aquesta setmana ha sortit com a notícia la descoberta dels efectes positius que té el cannabis per a alleugerir el dolor i reduir els efectes secundaris de tractaments com la quimioteràpia. És curiós que notícies semblants sobre les qualitats del cannabis apareixen de tant en tant com si es tractés d’una raresa o la indústria farmacèutica no s’ho acabés de creure. Dóna la sensació que, donada l’associació del cannabis amb la drogaaddicció o amb móns marginals, no ens prenem seriosament el tema.

De fet, en general, ja hi ha la idea que la funció de la medecina és gairebé exclusivament la de guarir, sense tenir en compte que en moltes ocasions tant important pot ser per al malalt l’alleugeriment del dolor o dels símptomes secundaris al tractaments i, en definitiva, la millora de la seva qualitat de vida. Hom reconeix, també des de l’àmbit acadèmic, que els metges sovint no tenen prou preparació per a afrontar aquests temes.

Tant es així que, moltes vegades, no es dóna al pacient l’opció de prendre tractaments alternatius, com aquest del cannabis, pel simple fet d’haver-hi perjudicis pretesament professionals ignorant a més el principi d’autonomia que té el malalt. Tema important que del qual en podem parlar una altre dia.

La importància de les Direccions d’Infermeria

2008-04-05T09:27:00.000-07:00

El dilluns, dia 31 de març, la presidenta del Col·legi D’Infermeria de Barcelona Sra. Mariona Creus va publicar un article a La Gaceta Mèdica on parlava de la importància de les direccions d’infermeria que són fonamentals per el bon funcionament de les organitzacions.

Totalment d’acord amb la Sra. Mariona Creus, en la mesura que la tasca d’infermeria, amb un rol propi, necessita també una Direcció específica per tal de fer una bona praxis de la professió.

El problema és que, a la pràctica, a molts centres hospitalaris les Direccions d’Infermeria s’han reduït a simples gestors de personal ocupant la major part del seu temps a fer les famoses “ planilles “. De tal manera que, no solament no exerceixen la funció de dirigir el bon funcionament de la infermeria, sinó que els imposen com a prioritat la rendibilització del personal prescindint dels principis ètics del cuidar, que són els que haurien de desenvolupar. És a dir que en lloc de dirigir i garantir una bona praxis professional des del punt de vista de la infermeria, sovint esdevenen simples delegats o comandaments intermitjos dels responsables econòmics del centre, posant més limitacions que facilitats al desenvolupament de la nostra tasca.

Aquest tema va ser molt ben desenvolupat en el seminari La gestión de cuidados en enfermeria, organitzat per la Fundació Victor Grífols i Lucas, i publicat per aquesta mateixa Fundació l’any 2005..

Ridiculitzant la professió d’infermeria

2008-03-29T10:03:00.000-07:00

Aquests dies, ha sortit als mitjans de comunicació l'escàndol d'una clínica de Cadis on sembla que es retallava un plus a les infermeres que no portaven l’uniforme del centre, amb una faldilla curta i un davantal molt cenyit. Realment es escandalós que hi pugui haver centres hospitalaris que tractin amb tanta desconsideració al personal d’infermeria La història sembla treta d’una d’aquelles pel·licules del Mariano Ozores.

Si es tractés només d’un cas aïllat podríem deixar-ho com una bretolada o una broma de mal gust d’algú que no té la més remota idea del que és la professió d’infermeria, o, pitjor encara, que sabent-ho la denigra fins a aquest extrem per tal de treure’n algun benefici econòmic. Però, encara que sense arribar al ridícul d’aquest cas, el fet és que la desconsideració envers la professió d’infermeria és ben present, i molts casos assumida com a normal, a casa nostra.

El tòpic de la infermera com a simple ajudant o acompanyant del metge, i de la qual s’espera més una cara amable que una bona professionalitat, és ben viu en encara al nostre país. És des de la mateixa Administració, des dels mitjans de comunicació i dels centres hospitalaris que es dóna sempre aquesta imatge d’una sanitat centralitzada en el paper del metge, de manera que el personal d’infermeria queda no només en un segon pla sinó com a simple ajudant del metge o com a simple figurant, sense un rol professional propi.

Per tant no ens ha d’estranyar que, sovint, els ususaris de la sanitat ens vegin des de la perspectiva d’aquest estereotip que, posat en mans d’uns sapastres masclistes com els d’aquest hospital de Cadis, assoleix aquest nivell ridículament ofensiu
A Cadis han posat la guinda, però entre tots, inclosa l’actitud sovint poc reivindicativa de la infermera, hem fet el pastis

El dret a decidir sobre la nostra vida

2008-03-22T14:05:00.000-07:00

El cas de la Sra. Chantal Sebire em fa reflexionar sobre el concepte de l’autonomia de la persona. Es diu, com a principi general, que la persona té dret a decidir, i per tant s’admet a nivell teòric que un malalt té dret a decidir si vol un determinat tractament o que li retirin el que s’havia iniciat. Bàsicament perquè la sanitat està al servei de les persones, i mai al inrevés, de manera que la funció d’un determinat tractament no pot ser altra que satisfer les necessitats de les persones.

Aquest principi d’autonomia del malalt que sembla que tothom admet, a la pràctica no es té gens clar i normalment no s’aplica ja que en el món de la sanitat predomina la visió paternalista. Un paternalisme que fa que el professional s’atorgui l’autoritat moral del que li convé o no en el malalt, i que sovint arriba a tenir un component autoritari de manera ja no es dóna ni la possibilitat que el malalt pugui expressar la seva opinió ni se li ofereixen les possibles alternatives. Tant és així que la gran majoria dels usuaris del serveis sanitaris ja hi acudeixen predisposats a sotmetre’s resignadament al criteri dels professionals. Per suposat que el professional de la salut és el que realment entén de la praxis sanitària, però ningú com el malalt pot entendre el que sent, com ho viu i per tant cap on vol anar com a persona.

La Chantal Sebire demanava que la mateixa medecina que era incapaç de guarir-li la malaltia i ni tant sols podia evitar-li el dolor, com a mínim fos capaç d’ajudar-la a acabar amb el seu patiment i a morir dignament. Ha hagut de recórrer el suïcidi, amb totes les connotacions negatives que se’n té.

Caldria que hi hagués una legislació sobre l’eutanàsia clarament respectuosa amb la voluntat de les persones, tant per quan decideixen seguir un determinat tractament com per quan el tractament que volen seguir és el de posar fi a la vida. En aquest sentit pot ser un bon punt de partida el document de l’IBB VERS UNA POSSIBLE DESPENALITZACIÓ DE L’EUTANÀSIA

Jornada sobre El Final de la vida

2008-03-15T06:57:00.000-07:00

El dia 12 de març es va celebrar la Jornada sobre el Final de la Vida, que va organitzar la Universitat de Vic, amb una gran assistència de públic.

Un dels temes interessants que s’hi van tractar és el que va exposar el Dr. Francesc Torralba en la conferència Mort i cultura. Basant-se en el llibre de Philippe Ariès Historia de la muerte en Occidente, va fer un repàs de com ha anat evolucionant la vivència de la mort a la nostra societat.

Temps enrere la mort se’ns feia present d’una manera quotidiana en la nostra vida, i per tant es vivia com una esdeveniment social més, fins i tot pels nens que eren presents en aquest darrer acte de l’existència d’alguna de les persones més properes. Per tant, tothom al llarg de la seva vida anava tenint contacte amb la mort.

Actualment la mort s’ha convertit en un tema tabú del qual s’evita parlar per moltes raons. Amb molts casos se n’ha exclòs els nens i gaire bé sempre s’ha tret de l’àmbit familiar, de manera que la mort no es vista com un final natural de la vida, sinó com un fracàs de la medicina, que es produeix lògicament als centres hospitalaris. El tractament i les atencions dels professionals poden ser, i de fet sovint ho són, del tot correctes; però el tractament d’aquest final de la vida en la seva concepció general no deixa de ser quelcom deshumanitzat i desnaturalitzat, com si no ens resignéssim a acceptar com un desenllaç natural.

D’aquesta manera la mort no es vista des de una perspectiva humana, sinó com una mancança de la tecnologia mèdica, cosa que s’evidencia en l’anomenada obstinació terapèutica, tema del qual en podem parlar un altre dia.

Estem desmotivades les infermeres?

2008-03-08T11:28:00.000-08:00

Sovint, llegim en declaracions a diferents mitjans de comunicació que les infermeres estem poc valorades i poc reconegudes. Sembla que es vulgui donar la sensació que hi ha un desànim general en la professió. Sincerament, potser no deu ser tant com diuen si, quan hi ha unes jornades com les que es varen fer a Vic, veiem que hi ha una nombrosa i molt interessada assistència. Curiosament, aquest tipus de declaracions solen fer-les persones que tenen responsabilitats a nivell de gestió hospitalària, o nivell de l’administració.

No és que no hi hagi motius per estar desmotivades, si tenim en compte que hi ha una forta pressió assistèncial amb plantilles insuficients, amb contractes precaris o inestables i amb unes retribucions en alguns casos irrisòries, com passa amb les infermeres que treballen a les Residències o al sector sociosanitari o privat. El que passa és que totes aquestes raons que realment podrien generar aquest desànim són generades per la mateixa gent que després fa aquests articles d’opinió sobre la poca motivació o vocació del personal d’infermeria

Malgrat la seva deficient gestió que provoca les causes d’una possible desmotivació, Déu n’hi do de l’interès professional i de la capacitat de resposta que evidencia el personal d’infermeria, tal com dèiem en les jornades que es varen celebrar a Vic.

2008-03-01T06:24:00.000-08:00

Les jornades d’infermeria que, sota el títol de Quan la infermera truca a la porta, es van celebrar a Vic el dia 29 de febrer van ser tot un èxit d’organització i de participació. A les jornades hi havia professionals de diferents camps de la infermeria, i per a mi que, com a infermera sempre he treballat a l’Àrea Hospitalària, va ser molt interessant conèixer un camp que m’era força desconegut i en el qual penso que les infermeres hi tenim molt a dir i a fer.

Jornades com aquestes ajuden a veure la diversitat de camps que abraça la infermeria . A nivell teòric, tots tenim molt clar que la sanitat no ha de procurar només tenir cura dels malalts, sinó que hi ha una importantíssima tasca a fer a nivell de promoció i de prevenció, que els professionals de l’àmbit hospitalari podem oblidar ja sigui per desconeixement o per falta de relació.

A les Jornades es van tractar temes relacionat amb la responsabilitat de la infermera en l’atenció a domicili: activitats preventives com la prevenció de nafres, consells de dietes equilibrades, estimulació d’activitats, evitar l’aïllament social, donar suport als cuidadors, valorar els nivells de coneixements, ensenyar tècniques per millorar la seguretat dels malalts, coordinar-se amb altres serveis com poden ser serveis socials, PADES... No solament es tracta d’unes tasques d’infermeria que des de el món de la infermeria hospitalària poden ser més o menys desconegudes, sinó que hi estan estretament relacionades i vinculades.

Més enllà, doncs, de l’interès que ha tingut una jornada com aquesta crec que seria convenient que hi hagués altres espais de relació per tractar i aprofundir sobre la interrelació dels diferents àmbits de la infermeria. Tots hi sortiríem guanyant.

El rol d'infermeria, per definir, encara?

2008-02-23T08:31:00.000-08:00

En el món de la infermeria tenim un tòpic planyívol i complaent que ja sona com la cançó de l’enfadós: la reivindicació del paper de la infermera en l’estructura sanitària. L’altre dia llegia a la pàgina Web del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona unes frases de la presidenta Sra. Mariona Creus i Virgili adreçades als gestors dels centres sanitaris en el sentit que “facilitin la feina als professionals i permetin que les infermeres puguin aprofundir en aquelles funcions que formen part de la seva competència“ afegint que “abans d’assumir d’altres tasques volem que ens deixin aprofundir en el que ens correspon“ (vegeu)

La defensa de la presidenta del COIB la trobo correcte i encertada però no es gens nova ja que fa molt de temps que es parla i s’escriu sobre aquest tema. Com és possible que un col·lectiu tan important com és el de la infermeria, reiteradament va reivindicant el seu rol en l’atenció sanitària, sense obtenir mai resposta. Em pregunto qui ha de donar respostes o fer les propostes adients per tal de no haver de continuar fent sempre les mateixes preguntes: El Col·legi ?. Els Centres Hospitalaris ? La Conselleria de Salut ?

Crec que les organitzacions sanitàries mantenen les Direccions d’Infermeria en un pla secundari, tant en els aspectes de planificació com en els de responsabilitat. Són poc reconegudes, poden decidir poc i no poden treballar amb un rol propi. Potser si les relacions entre les infermeres assistencials i les Direccions d’Infermeria, a través del comandaments intermitjos, tinguessin una relació més fluïda i afrontessin realment els problemes propis de l’exercici de la professió, més enllà dels estrictament burocràtics i de gestió del personal, seria diferent.

Potser s’entendria que per cuidar es necessita temps, i no treballar contrarrelotge: Les infermeres necessitem temps per treballar d’una manera ètica, per preocupant-nos dels nostres malalts d’una manera holística, mostrant una actitud competent i compromesa en una relació infermera – usuari

Necessitem temps perquè les tasques d’infermeria estiguin determinades per aquestes necessitats i no sols per les demandes institucionals (rutines, ordres mèdiques, activitats delegades, tasques burocràtiques...) Crec que no ens hem d’oblidar que treballem per al malalt i amb el malalt. Que aquesta és la nostra professió.

Necessitem potenciar el rol autònom, tan reivindicat a nivell teòric i tan poc defensat a la pràctica, i correspondria a les Direccions d’Infermeria defensar davant dels gestors sanitaris que som un col·lectiu important i que cal reconèixer la presència i l’aportació de la infermera, desenvolupant l’ètica del tenir cura amb uns objectius clars, compartits entre tots el professionals. Potser així engrescaríem les noves generacions i les infermeres que ja fa anys que treballem, no estaríem “ cremades “ i no ens plantejaríem plegar

Però, això, qui ho ha de fer ?, Com es comença ?, Per on es comença ?

La bioètica en la professió d’infermeria

2008-02-17T02:14:00.000-08:00

Un dels aspectes que m’ha interessat darrerament en el camp de la infermeria és el de la Bioètica. Vaig fer un curs a l’Institut Borja de Bioètica que personalment vaig trobar molt interessant, i em van interessar especialment les explicacions de professors com Francesc Torralba, Begoña Roman o Ester Busquets. De la mateixa manera que m’han interessat llibres d’autors com el Dr. Francesc Abel, Josep M Esquirol o Anne Davis.

Ara bé, del que s’explica a nivell teòric a la pràctica diària que vivim els professionals d’infermeria hi ha un bon tros. Personalment penso que no és té gens clar a nivell de Direccions d’Infermeria, i en general de les direccions dels hospitals, la importància de la bioètica aplicada a l’atenció hospitalària. Això dificulta que es puguin posar en pràctica els principis de la Bioètica, i en definitiva que es pugui aprofundir en una praxi més ètica de la relació entre els professionals i els usuaris.

El primer problema és que potser es coneix poc tot el que representa la bioètica i fins i tot les implicacions ètiques de la nostra pràctica professional. De manera que no es fàcil trobar altres professionals que hi estiguin interessats .

Serà qüestió, doncs, d’insistir molt en el tema i divulgar la importància de l’aplicació de la Bioètica., per una qüestió estrictament professional. Aquesta és una de les motivacions que m’han empès crear aquest bloc.

PRESENTACIÓ

2008-02-16T11:11:00.000-08:00

Em dic Mercè Carrera, i sóc infermera que exerceixo des de l’any 1.977. He treballat, doncs, 30 anys a l’Àrea Hospitalària. Gaire bé sempre he fet la meva feina com a infermera base, però durant uns quants anys també com a Coordinadora d’Àrea Hospitalària i com a Directora d’Infermeria.

Tots aquests anys d’experiència em donen una visió general i una perspectiva de la problemàtica d’infermeria. Des d’aquest bloc tinc la voluntat d’anar explicant el meu punt de vista sobre temes relacionats amb infermeria.

Invito a tothom que vulgui a escriure els comentaris que cregui oportú.