La informació sanitària i participació

La Fundació Víctor Grífols i Lucas ha publicat uns quaderns de bioètica molt interessants, un dels quals es titula La información sanitaria y la participación activa de los usuarios. Un treball realitzat per la Montserrat Busquets i Jordi Caïs sobre l’estat actual de la informació sanitària i la participació dels usuaris en les decisions clíniques

El treball consisteix en unes entrevistes que es fan a dos grups de malalts: uns que pateixen càncer de mama i els altres són malalts afectats per infarts. En aquest estudi expliquen fins a quin punt els malalts tenen la possibilitat de participar, o no, en la pressa de decisions.

Es parla d’autonomia com la capacitat de prendre decisions responsables sobre la pròpia vida. Com també es parla del consentiment informat. La majoria dels malalts, però, reflecteixen que se’ls dóna un document per signar, moltes vegades just abans d’anar quiròfan, amb paraules molt tècniques i amb poques explicacions, que sovint s’interpreta com un simple pas burocràtic que s’ha de fer per tal que els metges es cobreixin les espatlles, tal com molt bé diu una malalta. També hi ha malalts que expliquen que els el lliura una administrativa, sense cap tipus d’explicació

En l’apartat del debat es planteja que aquesta manca d’informació vingui motivada per una qüestió més relacionada amb la gestió del temps de cada professional que amb el convenciment que calgui o no oferir tota la informació al malalt, per tal que participi activament amb capacitat de prendre decisions.

Es parla de què les organitzacions sanitàries han de fer un esforç per formar professionals en habilitats de comunicació i informació, però hi ha qui també reconeix que tampoc es resol amb cursos d’habilitats comunicatives dirigides a metges i infermeres amb l’objectiu d’ensenyar com cal informar els usuaris, sinó que la qüestió es resoldria més aviat modificant la distribució del temps per tal de donar una atenció més personalitzada. Però de nou apareix la manca de recursos personals com el gran problema que ho impossibilita.

En definitiva, el que hi ha és una responsabilitat de les organitzacions sanitàries que no contemplen com una tasca més, i important, en el procés de cuidar el fet d’informar el malalt i la família. La informació no està contemplada com una carrega de treball.

En general les infermeres treballem amb una forta pressió assistencial, que cada vegada més incrementa la burocràcia, amb unes direccions que treballen per objectius moltes vegades més orientats a justificar o publicar uns resultats que tenen poca transcendència a la pràctica clínica diària i que no han estat pactats prèviament pels professionals que els han de portar a terme.

En resum, jo diria que per cuidar bé es necessita temps, i la informació és una part inseparable d’aquest cuidar bé. Altra cosa és que no sempre des de les administracions es prioritzi aquesta atenció de qualitat, i es tinguin en compte altres factors com el de la rendibilitat.

Alerta davant l'augment de denúncies a sanitaris

El dia 29 de gener sortia el diari Avui l’article “ Alerta davant l’augment de denúncies a sanitaris “ on deia que el col·lectiu d’infermeres ha constatat l’increment en els darrers anys del nombre de denúncies penals arreu de l’Estat que els pacients i familiars interposen per suposades males practiques. La Presidenta del Col·legi d’Infermeria de Barcelona Mariona Creus confirmava que també a Catalunya s’ha observat la mateixa tendència creixent tot i que és una de les comunitats autònomes amb una incidència més baixa de denuncies. I destacava que un dels factors claus que contribueix a augmentar els risc d’errors és la manca de personal i l’elevada pressió assistencial.

Estic completament d’acord amb el que diu la Presidenta del Col·legi, Mariona Creus, que les causes principals d’aquest increment de denúncies provenen bàsicament de les condicions amb que treballem les infermeres, amb una manca de recursos personals i una forta pressió assistencial. És evident que quan els responsables polítics o de gestió dels centres hospitalaris prioritzen la rendibilitat, l’estalvi de recursos humans, els constants canvis d’ubicació del personal, els trasllats a corre cuita dels malalts, l’acumulació de tasques burocràtiques en detriment del temps destinat a cuidar el malalt, estan incrementant el risc de possibles errors.

Es tracta, doncs, d’una decisió política i de gestió dels centres hospitalaris que són perfectament conscients del que representa l’actual model de gestió on es prioritzen els resultats econòmics a la seguretat i la qualitat del servei. I entremig, els professionals en rebem les conseqüències, primer assumint unes càrregues de treball al límit de les nostres possibilitats, però després corrent el risc que aquest mateix excés de pressió assistencial ens porti a errors involuntaris. Com a col·lectiu professional, a través del Col·legi potser hauríem de prendre’ns més seriosament el tema i anar una mica més enllà de les bones paraules i millors intencions.

No és per atzar que falten infermeres

La degana del Consell de Col·legis de Diplomats en Infermeria de Catalunya i presidenta del Col·legi Oficial d'Infermeria de Barcelona, Mariona Creus, va comparèixer el dia 3 de febrer a la Comissió de Sanitat i Consum del Senat per denunciar la manca d'infermeres i oferir propostes per paliar aquesta situació.

Si en un moment de crisi en què el problema de l'atur és tan greu, falten infermeres, és perquè, malgrat tot, a la gent no li atreu aquesta professió. I això ha de tenir alguna explicació.

Una possible explicació seria la de les condicions laborals, contractes precaris, horaris inestables, una forta pressió assitencial i manca de reconeixement professional, entre d'altres.

L'altra raó podria ser la manca de places universitàries públiques degut a una mala planificació de l'Administració i un menysteniment del paper de la infermera dins del sistema sanitari, cosa que no passa a altres paissos europeus on hi ha moltes més infermeres per habitant.

La situació que tenim és, doncs, el resultat lògic d'una voluntat, o una manca de voluntat, politica. O canviem això o amb el temps el problema s'eternitzarà i encara vindran temps molt pitjors, tal com ja s'ha denunciat a través del mateix Col·legi.

El cas de l'Eluana i les Voluntats anticipades

Aquesta setmana vaig assistir al seminari “El dret a decidir al final de la vida . Les voluntats anticipades” organitzat pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, a càrrec de Carmen Royo, infermera que treballa a la Corporació Sanitària del Parc Taulí. Va ser una jornada molt interessant, dinàmica i participativa.

Precisament aquest tema, aquests darrers dies, és d’actualitat amb el cas de la italiana Eluana Englaro, de 38 anys, que es troba en estat vegetatiu des de en fa 17, quan va patir un greu accident automobilístic. El seu pare, Beppino Englaro, ha desafiat aquest dimarts tant el Vaticà com el Govern d’Itàlia traslladant la seva filla a la Clínica “Quiete” ( La Calma ) d’Udine on un equip mèdic format per voluntaris li han retirat l’alimentació i la hidratació artificial que la manté viva en estat vegetatiu permanent. El metges li mantindran la sonda i se li administraran calmants fins al final.

Fa 10 anys que el seu pare i tutor legal porta lluitant davant els tribunals perquè es pugui desconnectar la seva filla. Ell mateix ha qualificat de “tortura inhumana“ la situació que el marc legal els imposava. Ha expressat afrontar aquesta decisió només perquè sap que amb la suspensió de l’alimentació i de la hidratació artificial es respectarà la voluntat de la seva filla. Segons el pare, l’Eluana havia expressat sempre la voluntat que se li permetés morir dignament si es produïa un cas així. El fet que la legislació italiana no els permetés complir amb la voluntat de la noia, els fa reviure contínuament la mort de la seva filla, segons afirmava el pare.

Aquest cas, aplicat aquí, hauria pogut tenir una més fàcil resolució si s’hagués seguit el que es prescriu respecte a les Voluntats anticipades, ja que aquestes es donen per vàlides encara que només hagin estat manifestades oralment, com es el cas de l’Eluana. Malgrat tot, també és possible que aquí, com s’ha trobat ella a Itàlia, es topi amb la intransigència d’una gent fonamentalista que amb l’excusa de voler salvaguardar qualsevol forma de vida el que fan es menystenir la vida, els sentiments i el patiment d’una persona i de la seva família.