Les voluntats anticipades

Dimecres, dia 4 de febrer, es farà el segon Seminari de formació en ètica organitzat pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona. Es parlarà sobre “El dret a decidir al final de la vida. Les voluntats anticipades”.

S’admet que les voluntats anticipades és un document pel qual una persona major d’edat amb capacitat suficient i de manera lliure dóna les instruccions precises, adreçades als professionals de la salut, que caldria tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies no li permetin d’expressar personalment la seva voluntat sobre el tractament mèdic que vol rebre..

Per tant, pot ser una eina molt eficaç i interessant de cara a evitar que a una persona se li apliquin tractaments fútils, que el malalt pot considerar innecessaris, o excessivament intervencionistes. Però difícilment la gent en farà ús si en desconeix la seva existència i la seva aplicació. Seria molt important, doncs, que les administracions a través del Departament de Salut i de les Àrees Bàsiques donessin més informació i es fomentés la possibilitat que tenim tots els ciutadans de fer unes voluntats anticipades.
D’una banda es tracta d’un dret que tenim els ciutadans, però de l’altra, també contribuiria a què els centres hospitalaris practiquessin unes atencions més humanes i a vegades menys tecnificades i paternalistes

Regular la prescripció de medicaments

La Junta d’Andalusia ha elaborat un projecte de decret per a regular la prescripció de determinats medicaments per part de les infermeres en aquest territori. D’aquesta manera les infermeres andaluses seran les primeres que podran prescriure i receptar medicaments i productes sanitaris; en principi, que aquells no requereixin una recepta mèdica. És una bona iniciativa ja que és un tema que fa molt de temps que se n’està parlant, i que els professionals reclamen que s’aclareixi. El Ministre de sanitat, Bernat Soria, l’any passat es va comprometre amb el col·lectiu d’infermeres i podòlegs a resoldre aquesta qüestió; però no ha fet cap pas, tot i que es tractaria d’una modificació molt simple de la legislació vigent. Tant es així, que el grup de CiU ha anunciat que, davant la inoperància del Ministeri, presentarà una proposició de llei al Congrés dels Diputats per tal d’acabar amb la inseguretat jurídica d’aquests dos col·lectius. Es tracta de canviar l’article de la llei del medicament que diu que l’únic prescriptor és el metge, de manera que digui que el metge és el principal prescriptor, cosa que ja deixaria un marge per a regular que les infermeres i podòlegs puguin receptar.

Des de el grup parlamentari socialista, la seva portaveu de Sanitat Pilar Grande diu que el seu grup ja hi està treballant activament amb el Ministeri, però sense atropellar la competència dels metges; al cap d’un any, però, encara no tenen data, per a concretar res. Diu literalment “Tenemos nuestros ritmos y nuestros tiempos y hacemos las cosas como creemos que es mejor “. Una mostra del menysteniment cap al col·lectiu d’infermeres i podòlegs que fa temps que reclama que es resolgui aquesta situació d’indefensió en què ens trobem.

Sigui com sigui seria bo que l’administració catalana seguís l’exemple d’Andalusia i legislés pel seu compte, sense esperar el ritme exageradament lent de l’Administració central. Potser el mateix Col·legi d’Infermeria podria reclamar als diferents grups polítics que resolguin aquest tema, ja que l’Estatut dóna prou marge d’actuació en aquest camp.

Qualitat assitèncial

Aquest darrers dies es nota als hospitals un augment de la demanda assistencial degut al grip i als problemes cardiorespiratoris que afecten sobretot a la gent gran amb malalties cròniques. En situacions d’una certa normalitat, en el sector sanitari ja es treballa amb una forta pressió assistencial, però aquests darrers dies degut a l’agudització d’aquestes patologies els serveis d’urgències estan col·lapsats i en conseqüència també les Àrees hospitalàries.

Moltes vegades surten als mitjans de comunicació queixes sobre el tracte que reben els malalts i les seves famílies per part dels professionals de la salut (moltes hores a les sales d’espera, manca d’informació, hores o dies en el box o els passadissos d’urgències esperant un llit d’hospitalització... ) És evident que moltes vegades tenen tota la raó, però també és cert que és degut a la falta de molts més recursos humans o materials per tal de donar una millor qualitat assistèncial, amb una atenció molt més personalitzada i amb més temps per dedicar-hi. Tot això fa que els malalts puguin percebre que “som uns professionals molt atabalats que van amunt i avall, i als quals no es pot destorbar perquè ja que tenen prou feina “

Estic convençuda que als hospitals hi ha molt bons professionals de la salut, amb ganes de fer bé la seva feina, però que sovint es troben frustrats i amb la famosa síndrome d’estar cremats perquè no poden exercir d’una manera correcta, i tal com voldrien, la seva professió

Per tal de resoldre aquesta situació crec que hi hauria d’haver més implicació per part de les Direccions dels hospitals i de l’Administració. La necessitat de contenir les despeses i administrar correctament els recursos no hauria d’anar, com està passant ara, en detriment de l’objectiu d’assolir una excel·lència assistèncial. Els ciutadans tenen dret a exigir una assistència correcta en tots els sentits, i els professionals som conscients que massa sovint no la podem oferir per manca de recursos materials i humans. Probablement, a l’hora de retallar despeses, hi pot haver partides a contenir que no afectin tan directament als usuaris de la sanitat.

L'ètica del tenir cura. Una visió feminista

En la secció de Bioètica de la pàgina Web de Ramon Alcoberro, filòsof ,hi ha un article molt interessant sota el títol de “Introducció a la Bioètica”, principalment el paràgraf que fa referència a Sobre el principi de la cura. La crítica feminista on exposa que és difícil trobar respostes com ara: què significa “ fer el bé “ en una malaltia degenerativa sense tractament ? Què vol dir “ tractar millor “ un pacient que inevitablement “ anirà pitjor “ Quina autonomia té un pacient d’Alzheimer que progressivament anirà perdent autonomia ?

Tal com exposa en Ramon Alcoberro moltes d’aquestes preguntes prenen un nou caire a partir de l’ètica feminista.

Fa una exposició de l’ètica de la cura a partir d’estudioses de la infermeria com Jean Watson, Carol Gilligan i Simone Roach amb les 5 C de la cura (compassió, competència, confiança, consciència i compromís )

Es un article llarg, però us el recomano perquè crec que val la pena.

La dignitat humana

Us recomano un article molt interessant de la Victòria Camps sobre La paradoja de la Dignidad Humana. publicat a la revista bioètica & debat nº 50 de l'Institut Borja de Bioètica

En aquest article la Victòria Camps fa una reflexió sobre la dignitat humana que implica la llibertat per decidir sobre tot el que fa referència a la nostra vida, inclosa la mort. Textualment diu “ Tanto el rechazo de un tratamiento concreto por parte del paciente, como la demanda de una muerte digna, están íntimamente relacionados con la idea, cada vez más aceptada, según la cual no siempre es mejor vivir que morir. Lo que es mejor depende de las condiciones en que se tiene que vivir “

Una visió o interpretació de la dignitat humana, molt humana, que contrasta amb determinades interpretacions de caire religiós que sovint neguen a l’home la capacitat de decidir sobre la seva pròpia vida.

Bon any a tothom