domingo, 30 de noviembre de 2008

Fuga d'infermeres?

Aquesta setmana es van celebrar les III Jornades Multidisciplinars Catalanes de Residències de la Gent Gran, a Bellaterra, en les quals es parlava dels problemes específics d’aquest sector i s’advertia de la fuga de professionals cap a altres àmbits sanitaris, on es troben millors condicions professionals.

Quan parlem de les professionals d’infermeria sovint pensem en les infermeres que treballen en els centres hospitalaris, a l’Atenció Primària o al sector sociosanitari, però fàcilment s’obliden aquestes altres que treballen a les Residències.

És ben sabut que al país hi ha una manca generalitzada d’infermeres, i això fa que les professionals optin per buscar llocs de treball que els ofereixen millors condicions d’horaris, econòmiques i de menys pressió assistencial. De manera que comença a ser habitual que infermeres del sector hospitalari prefereixin passar a l’Atenció Primària, i que infermeres que treballen al sector sociosanitari o a les Residències es passin als centres hospitalaris.

No és tant qüestió que no hi hagi persones interessades en treballar en un determinat àmbit sanitari, com que la societat no valori adequadament cadascun d’aquests àmbits. Mirant les condicions de treball dels professionals de les Residències és evident que per més vocació i interès que hi hagi per la Geriatria és absolutament normal que els professionals acabin buscant altres opcions on sigui mínimament reconegut el seu treball.

Els professionals opten per un lloc de treball on es puguin realitzar professionalment, on el seu treball sigui valorat, reconegut i compensat també a nivell econòmic. No cal donar-hi més voltes: mentre això no sigui així, serà difícil que hi hagi infermeres que vulguin treballar en aquests centres.


sábado, 22 de noviembre de 2008

Article recomanat

La setmana passada parlava del cas de la Hanah Jones, la nena britànica de 13 anys greument malalt de leucèmia que, després de molts anys de tractaments i de patiments, ha rebutjat que se li faci un trasplantememt de cor, cosa que suposa tenir moltes més possibilitats de morir en un termini relativament curt.

Avui us recomano l'article Cuando el Principe Enano se enfrenta al sufrimiento de Maria E Gauradíaz Espinosa. L'article està publicat a la revista de bioètica & debat de l'Institut Borja de Bioètica, i tracta molt encertadament dels malalts més joves als quals, més encara que als adults, massa sovint es negligeix els seus drets basats en els quatre principis ètics.

sábado, 15 de noviembre de 2008

Respectar el dret a decidir

Aquesta setmana ha sortit als mitjans de comunicació el cas de l’Hannah Jones la nena britànica de 13 anys que ha rebutjat un trasplantament de cor, sabent que això probablement li representa una esperança de vida molt curta. Des dels 5 anys que patia una leucèmia greu, i de resultes de diferents tractaments també tenia afectat el cor. Tenia, doncs, l’opció del trasplantament, sense una garantia plena de l’èxit de l’operació, o deixar que la malaltia seguís el seu curs. Cansada com estava d’intervencions i tractaments agressius va decantar-se per aquesta segona.

En aquest cas es posa de manifest la necessitat de respectar el dret de tota persona a decidir sobre la seva pròpia vida, com a principi ètic del dret a l’autonomia. És cert que es tracta d’una nena de 13 anys, però després del que ha patit durant tots aquest anys ha demostrat prou maduresa com decidir com acabar els seus últims dies de vida.

Massa sovint, aquest dret fonamental es vulnera des del moment que no es dóna la suficient informació a la persona que pateix una malaltia greu, per tal que pugui decidir sobre la seva vida. I quan es disposa de la informació sempre hi ha qui troba excuses per a negar-lo.

Aquesta idea, certament, topa amb determinades visions religioses de caràcter fonamentalista que pretenen fer veure que la vida i la mort és una qüestió divina, i que per tant no ens pertany a nosaltres decidir. Però d’altra banda, sembla que s’accepti que el qui tingui aquest poder de decisió sigui el personal sanitari, que en situacions de extrema gravetat i fragilitat del malalt sovint opta per allargar-li innecessàriament la vida , allargant-li també el sofriment, sense cap esperança de recuperar un mínim de qualitat de vida.

Caldria valorar, doncs, si és ètic limitar l’esforç en el cas de l’aferrissament terapèutic

domingo, 9 de noviembre de 2008

La utilitat o inutilitat d'un estudi

Era el 21 de febrer de 2007 quan el Consell de Diplomats d’Infermeria de Catalunya va presentar un treball d’investigació a totes les direccions dels hospitals de Catalunya, sota el títol de “Recomanacions de la dotació d’infermeres a les unitats d’hospitalització. Factors que influeixen la pràctica infermera”. La Direcció de l’estudi l’havia portat la Sra. Lena Ferrús, després d’haver fer múltiples entrevists a diverses Direccions d’Infermeria, i a altres professionals.

Tal com diu el document, aquest treball tenia l’objectiu de “aportar unes recomanacions per a la dotació d’infermeres a les unitats d’hospitalització, amb la finalitat de contribuir a uns millors resultats de salut sensibles a les cures d’infermeria“. La intenció, doncs, era molt bona, el document és d’una gran qualitat i les aportacions són molt interessants. Ara bé, tal com sol passar en aquesta mena d’estudis, tot l’esforç esmerçat en la seva realització al final es redueix a la seva edició i poca cosa més. És el destí de molts d’aquests estudis que semblen més destinats a justificar l’entitat o organisme que els encarrega que no pas a complir una determinada funció, com segurament pretenien els seus autors. S’encarrega l’estudi, es publica, i després es prescindeix de si s’aplica o no.

No sé si el Col·legi fa un seguiment per saber si es compleixen les recomanacions finals de l’estudi, però dóna la impressió que els centres hospitalaris continuen amb els seus criteris més economicistes que no d’avançar en la línia dels objectius que marca aquest estudi

A nivell d’exemple, en el document es diu “Les infermeres, moltes vegades, es troben en el dilema de fer unes cures excel·lents i no tenir temps suficient.” I continua dient “Aquesta pressió i la desorganització comporta no tenir temps per a reflexionar i fer un judici professional”, o encara “Quan la dotació no es l’adequada a les necessitats dels malalts, les direccions d’infermeria corrent el risc de no poder assegurar la qualitat i que les infermeres claudiquin en situacions de frustració i burnout”. Probablement els objectius de les direccions des centres hospitalaris no són els de garantir aquesta qualitat assistencial sinó els de optimitzar els recursos.

Seria una llàstima que no s’aprofités adequadament el conjunt d’aportacions ben interessants que van fer els autors de l’estudi.

sábado, 1 de noviembre de 2008

Ètica per convicció

La nostra és una professió una mica especial en la mesura que tractem amb persones en situació de vulnerabilitat; i per això són molt importants els principis ètics en l’exercici de la nostra tasca, i d’aquí també la raó de ser dels Comitès d’Ètica assistencials

Ara bé hi ha la possibilitat d’entendre l’ètica de l’exercici de la nostra professió des de perspectives ben diverses. Una cosa és l’actitud ètica entesa com el compliment estricte del que marquen les normatives existents, el just per no poder ser acusats de negligència; i l’altra és entendre l’ètica com una actitud positiva de valorar la dignitat i el respecte que mereix tota persona, més enllà dels drets legalment reconeguts. És el que la professora de bioètica Ester Busquets anomena cuidar per deures o cuidar per convicció o el que també s’ha qualificat sovint com a ètica de mínim o ètica de màxims.

Massa sovint els professionals i les mateixes institucions estem més preocupats per tenir un comportament ètic en el sentit d’evitar possibles problemes de responsabilitat legal que no pas per fer-ho per convicció. Un exemple molt clar és el del consentiment informat; moltes vegades es va a buscar la signatura del malalt per salvaguardar la responsabilitat del professional o del centre hospitalari més que perquè realment es cregui en el dret del malalt a ser informat per tal que pugui prendre amb coneixement de causa les decisions que cregui oportunes. En definitiva, és veure els principis ètics des de la nostra perspectiva i dels nostres interessos, enlloc de veure’ls des de la perspectiva del malalt.

Al capdavall, el malalt és el centre i la raó de ser de la nostra professió, ja que treballem pel malalt i amb al malalt, encara que a vegades sembli que es treballi pel malalt però sense comptar amb ell.